L´ODISSEA DELS MINORCANS

El 1768 – ara fa 255 anys – un influent doctor escocès anomenat Turnbull va portar a la Florida americana gent del Mediterrani per explotar una plantació agrícola a la nova colònia britànica.
De les 1.403 persones que reclutà, més d’un miler procedien de l´illa de Menorca.
D’aquella expedició colonial en va sobreviure només la meitat, després de patir durant nou llargs anys tota mena de penúries, malalties, fam, vexacions i crims.
Avui dia els seus descendents, els anomenats “Minorcans” de la Florida, es conten per milers i no han oblidat els seus orígens ni els seus costums lligats per sempre més a l’illa de Menorca.

(Edición bilingüe. Ver archivo al final de la entrada)

.

Menorca va estar sota domini britànic quasi tot el segle XVIII *.

El 1763, arran de la guerra dels Set Anys – el primer gran conflicte realment internacional – la Gran Bretanya va obtenir la península de Florida, entre altres territoris nord-americans.

Un metge escocès, Andrew Turnbull, juntament amb dos socis de Londres, reberen del govern britànic uns 100.000 acres de terra – l’equivalent a la superfície de Menorca – a la badia de Los Mosquitos de Florida Oriental, per repoblar-los i explotar-los com a cultius.

De les 1.403 persones reclutades per Turnbull a diversos països del Mediterrani, més d’un miler procedien de Menorca: de Maó, es Mercadal i Alaior, principalment.
Eren molts, un 5% de la població total de l’illa en aquells anys. Gent molt humil, famílies senceres, que havien deixat el poc que tenien – un ase i un carro- per començar una nova vida a l’altra banda de l’Atlàntic.

.

.

El març de 1768 una flota de 8 vaixells llevà àncores del port de Mao i va fer vela cap a Nord-amèrica.

A bord hi anaven més de mil menorquins junt amb alguns grecs, italians i corsos.

Varen ser cuatre llargs mesos travessant l’Atlàntic.

Les condicions de vida als vaixells eren tan penoses que quan arribaren a la Florida, el 26 de juny d’aquell any, havien mort 150 persones.

Un cop a terra les coses tampoc van anar com s’esperaven. Només hi havia barracons construïts per 500 colons, cap més instal·lació, i les terres eren del tot salvatges: una espessa selva pantanosa, inhòspita, plena d’insectes i malària.

Els hi havien promès un tros de terra en propietat després de 3 o 6 anys de treballar a les plantacions de Turnbull, però la seva manutenció la pagaven del seu miserable sou i quan arribava la data final del contracte, sota tortures els feien firmar-ne un de nou.
Els hi havien prohibit pescar o casar tortugues, malgrat que passaven veritable fam i problemes de salut per la seva malnutrició.

Fugir de la plantació era del tot impossible en mig d’aquella selva. Pocs mesos després de l´arribada, un intent seriós de fugida en un vaixell segrestat va ser escapçat i durament castigat.
La brutalitat dels capatassos, les violacions de dones i tota mena de maltractats eren l’orde del dia a les plantacions. (min 14,20 del vídeo)
El principal cultiu era l’indi, una planta de la qual es treia el color anyil, molt valorat a Europa. No es plantava cotó o cereals, Turnbull i els seus socis volien enriquir-se a curt termini. L’indi era pestilent i tòxic durant el seu processat i atreia insectes a milers.
Tan dolentes eren les condicions de vida a la plantació de Nova Smyrna que, al llarg de 9 anys, fins a 964 persones hi van perdre la vida.

Aquesta massacre provocada pel cruel Turnbull va propiciar, després de nou anys d’infern, una fugida massiva dels Minorcans de la plantació.
Tres homes van aconseguir escapar i recorrent quilòmetres a peu fins Sant Agustí, es van entrevistar amb Patrick Tonyn, el governador anglès de la Florida, per exposar-li la situació a les plantacions de Turnbull.
El governador en sentir tots aquells tràgics abusos soferts pels menorquins, els va autoritzar a fugir i instal·lar- sé a la petita ciutat de Sant Agustí.

El 1777, unes 600 persones – els que no havien mort i no eren malalts i els nascuts a la colònia- veren recórrer a peu las 79 milles –175 quilòmetres – cap al nord fins a arribar a Sant Agustí.
Aquest fet és considerat avui dia la primera marxa pels drets civils de la història americana.

.

.

Durant la Guerra de la Independència nord-americana (1775-1783), Sant Agustí passà altre cop de sobirania britànica a espanyola. Però a partir de 1821 – amb la venda de Florida- es convertiria en la ciutat més antiga dels Estats Units.

.

Fins als inicis del segle XX la comunitat formada pels menorquins i els seus descendents era majoritària a la ciutat, i el català – encara que mai va tindre estatus d’oficialitat- fou la llengua majoritària. Des de 1777 i fins al principi del segle XX, Sant Agustí va ser l’única ciutat català-parlant del continent americà.
L’escriptor i viatger William C. Byrant que visità Sant Agustí el 1843 va demanar a un natiu que li transcrigués la “Cançó de les Formatjades” que els menorquins cantaven la nit del Dissabte Sant. Aquest va ser, molt probablement, el primer text imprès en català a Amèrica del Nord.

Encara avui dia, els minorcans – uns 30.000 – constitueixen el nucli més nombrós – un 30% – d’aquesta emblemàtica ciutat nord-americana.
Actualment el llegat menorquí és recordat i celebrat a Sant Agustí per associacions cíviques com la Menorcan Cultural Society que s’encarrega d’organitzar actes commemoratius anuals com els del 26 de juny, l’aniversari de l’arribada d’aquells pioners catalanoparlants.

.

.

Potser us preguntareu d’on he tret tota aquesta història. Doncs bé, us ho diré: la casualitat va voler que uns mesos enrere, a la llibreria Central de Barcelona, em topes amb el llibre “L’odissea dels Minorcans”, del periodista i escriptor Alfons Martí Bauçà, publicat el 2018. Me´l vaig llegir d’una tirada, realment fascinat per aquest succés històric que, malgrat la meva llarga relació amb l’illa de Menorca, desconeixia per complet.
Engrescat amb la història vaig continuar cercant més i més dades a internet i vaig descobrir llavors un magnífic documental produït per la Televisió Balear (IB3 Televisió) a 2018, titulat “Els menorquins de la Florida. 250 anys de supervivència” dirigit per Célia Novis.
Us animo a veure’l. Hi trobareu colpidors relats del que allí va succeir al segle XVIII (primers 20 minuts del vídeo), i veureu com els descendents dels minorcans ho recorden i ho celebren any rere any.

.

.

Si un arriba al cim del Monte Toro, el punt més elevat de Menorca – 358 metres – pot veure, a part d’unes excepcionals vistes de tota l’illa, un peculiar conjunt escultòric, regal d’un floridà d’origen menorquí. Es tracta d’una còpia reduïda d’una escultura que es troba a Florida, a Sant Agustí i que representa a uns quants menorquins i al sacerdot Pere Camps, que viatjà amb ells a la Florida el 1768.

Els minorcans conserven encara algun plat de la cuina menorquina com les “fromatjades” (de formatje, no de carn). I a Sant Agustí es pot menjar una particular versió picant de la sopa de cloïsses dita “Minorcan Clam Chowder”, amb una base de tomàquet, daus de patata, pastanaga, pebrot verd i de bacó fregit, i un ingredient secret: el pebrot dàtil, molt picant, comparable a l’havanero. Es creu que aquest pebrot picant va ésser portat pels menorquins a Florida en el segle XVIII.

.

.

“Menorquines esclavos en Florida Británica”. Un altre vídeo de YouTube, aquest en castellà, que aporta més detalls dels fets històrics. Us pot interessar saber, entre altres coses, que els motius del governador anglès Tonyn en alliberar als menorquins no eren tan altruistes com es podia pensar.

“Menorquines y Derechos Civiles”, un altre, molt curt (56 segons), també en castellà.

*(L’any 1708 Menorca va ser ocupada per una esquadra angle-holandesa en plena guerra de Successió Espanyola, i el 1713 pel Tractat d’Utrecht passa a ser britànica, com Gibraltar. Durant curts períodes de temps va tornar a ser espanyola (1782-1798) o francesa (mentre es produïa la guerra dels Set Anys). Finalment, el 1802 pel Tractat d’Amiens va passar a estar sota la sobirania d’Espanya).

TEXTO COMPLETO DE LA ENTRADA EN CASTELLANO:

Descargar LA ODISEA DE LOS MINORCANS