Editorial

Ben segur, això de veure els anys caient del calendari promou, de primeres, una sensació de neguit i una tremolor tan fina que només es percep en les costures de l’ànima.

Avui calia escriure presentant aquest monogràfic nadalenc de la  Pua Web. I  ben segur, calia fer-ho recordant l’amorós temps que

Pour avoir si souvent dormi avec ma solitudeJe m’en suis fait presque une amie une douce habitudeElle ne me quitte pas d’un pas fidèle

La Pua Web va d’aniversari. Si, si, encara que sembli mentida, ja us podeu creure que, més o menys per aquestes dates, ara fa un any, treia el cap davant aquesta plaça pública la nostra estimada Web i Magazine cultural.

Si, cinc o sis anys enrere, algú ens hagués explicat que la nostra vida de relació  estava a punt d’incorporar

Aquest racó editorial ha vist aparèixer algunes entrades al voltant de les grans preocupacions de la societat on vivim: la precarització laboral, els dèficits de l’Estat, el desvergonyiment en la distribució de serveis bàsics (electricitat)..etc. Avui pretenem fer una mirada al fenomen que anomenem  “treballador pobre”

No sé si hi ha algun model estereotipat que expliqui quines són les fases per les quals travessa un malalt d’Alzheimer a partir del moment en què el metge li transmet tan infausta notícia. L’altre dia commemoràvem el dia mundial d’aquesta malaltia i confesso que, tot preferint qualsevol altre motiu d’editorial, vaig decidir presentar aquestes línies en homenatge a aquelles persones als quals, la nit s’abraona damunt d’ells i els empeny a una existència on vas perdent l’ànima per les costures.

Recordo que van ser molts els anys en els quals, coincidint amb la finalització del curs acadèmic, m’envaïa sempre un cert sentiment de tristor per la imminent separació dels que havien estat amics i companys de curs.

El meu pare era cordovès i com a paisà i admirador de Séneca, freqüentava, molt sovint, el territori de la sentència: “mira aquí quien más gana es quien menos pudor tiene”