UN MÓN FELIÇ

De tots és sabut que les societats occidentals i desenvolupades són les més felices del planeta. Així, lluny d’aquelles  imatges idíl·liques de comunitats que vivint en  unes condicions de ruralitat i semi-primitivisme eren presentades com avantatjats en benestar i llibertat, són les societats avançades les que puntuen, en clara avantatja, a les qüestions que conformen l’indicador de la ONU referit a Felicitat Global. Només a efectes descriptius us diré que Finlàndia és un permanent número 1, i que Espanya ocupa el lloc 29 en la seva classificació.

Des que fa uns anys em vaig “liar” en una discussió referida a la suposada gran felicitat i bon viure del qual disposa Espanya i sobre el que jo assenyalava el meu escepticisme, soc, malgrat les limitacions que sempre té un indicador, un fidel seguidor de l’esmentat index de Felicitat Global de Nacions Unides.

Si, jo no tinc cap dubte al respecte, les societats desenvolupades, el món occidental guanyador de la segona guerra mundial, conforma el bloc de comunitats amb millor gaudi i benestar.

Tothom sap que la Segona Guerra Mundial va suposar la victòria sobre una de les grans amenaces totalitàries que ha tingut la Humanitat, el nazisme,  però també tothom sap que va significar el començament d’una dialèctica enfrontada entre dos models socio-econòmics que van emergir com a guanyadors d’aquell terrible conflicte. Així, el bloc de societats lliberal-capitalistes, va quedar enfrontat amb el que representaven els anomenats països socialistes.

Tot i que a mi em va costar una mica acceptar-ho, tampoc és difícil constatar que les dècades dels cinquanta als setanta van suposar la generació d’un benestar creixent en les societats capitalistes, en tant que el bloc socialista s’esfondrava de forma inexorable, tant social (milions de morts durant l’estalinisme i milions de morts durant el “Salt endavant” de Mao Tse Tung), com econòmicament.

L’any 89 va suposar la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la suposada praxi socialista del bloc soviètic.

Per fer-ho curt, convindrem que amb aquella “nova victòria” del món occidental i desenvolupat, es ratificava la fortalesa i èxit del seu model enfront de la única alternativa fins aquell moment acceptada. És des d’aquell moment que s’explicava i s’explica que el conjunt d’Europa, Estats Units, Australià, Japó ..etc, són els països més benestants i finalment, més feliços del planeta.

Arribant a aquest punt, la victòria de la democràcia liberal havia estat clara i la fi de les ideologies era entesa per alguns com la Fi de la Història.

Però la cosa no va acabar aquí, la dreta política i els poders econòmics de sempre van imposar una nova dinàmica on els enemics externs ja no hi eren i on les opcions polítiques d’esquerra en aquell món occidental nostre van quedar descol·locades i sense oferir un discurs alternatiu.

I així va ser que l’impuls al liberalisme salvatge, la signatura dels tractats de lliure comerç i el fenomen de la globalització va entrar a les nostres vides sense que ens adonéssim. Avui, al poble, ja no existeix la fabriqueta que donava treball a un bon grapat de families. El colmado del barri ja va tancar i aquella botiga de moda per tota la família, en el meu cas “Novedades Colom”, ja fa temps que són al cel.  Avui, tot això ja no existeix i ho hem canviat pel Mercadona, Amazon i  Zara. Que moderns que som, eh?

Digueu-me pessimista, però soc dels convençuts que el pitjor està per arribar. Així, Putin a banda, no es difícil visualitzar un món on les grans corporacions empresarials dominen la vida quotidiana i influeixen de forma determinant en la construcció de futur de les societats. Per posar un exemple que tothom entendrà i tornant a al·ludir a la meva botiga de roba preferida, sabeu quan cotitzava Novedades Colom per cada 10 euros que pogués guanyar? Doncs, 2,5€ marxaven irremeiablement a Hisenda. Sabeu quan cotitza Zara, la moderníssima empresa substituta d’aquella? doncs en el mateix exemple que posava, 1€, menys de la meitat. Em podeu dir com punyetes mantenim allò que teníem?

I tot aquest rotllo per arribar a un dia com avui on, Rosana, ens enviava un vídeo al xat del grup on es podia veure un home de mitjana edat i amb un cabreig i desesperació importants. Tot plegat ens feia saber la desgràcia del seu germà en un passadís de l’hospital Moisés Broggi. Un pobre home esperant un llit perquè el germà pogués rebre tractament per un càncer i una planta de l’hospital tancada per no disposar d’infermeria per atendre-la. (les infermeres estan a Anglaterra cobrant el doble del que aquí podem pagar).

Jo no tinc cap mena de dubte que estem al final d’un camí que començava fa aproximadament 40 anys. El model econòmic generat i la covarda actitud ciutadana en callada resignació i defensa del poc benestar que va quedant, ens porta a unes societats on els serveis seran d’impossible manteniment i on la felicitat de la qual presumíem quedarà entre la boira del record.