UN MÓN FELIÇ

Print Friendly, PDF & Email

De tots és sabut que les societats occidentals i desenvolupades són les més felices del planeta. Així, lluny d’aquelles  imatges idíl·liques de comunitats que vivint en  unes condicions de ruralitat i semi-primitivisme eren presentades com avantatjats en benestar i llibertat, són les societats avançades les que puntuen, en clara avantatja, a les qüestions que conformen l’indicador de la ONU referit a Felicitat Global. Només a efectes descriptius us diré que Finlàndia és un permanent número 1, i que Espanya ocupa el lloc 29 en la seva classificació.

Des que fa uns anys em vaig “liar” en una discussió referida a la suposada gran felicitat i bon viure del qual disposa Espanya i sobre el que jo assenyalava el meu escepticisme, soc, malgrat les limitacions que sempre té un indicador, un fidel seguidor de l’esmentat index de Felicitat Global de Nacions Unides.

Si, jo no tinc cap dubte al respecte, les societats desenvolupades, el món occidental guanyador de la segona guerra mundial, conforma el bloc de comunitats amb millor gaudi i benestar.

Tothom sap que la Segona Guerra Mundial va suposar la victòria sobre una de les grans amenaces totalitàries que ha tingut la Humanitat, el nazisme,  però també tothom sap que va significar el començament d’una dialèctica enfrontada entre dos models socio-econòmics que van emergir com a guanyadors d’aquell terrible conflicte. Així, el bloc de societats lliberal-capitalistes, va quedar enfrontat amb el que representaven els anomenats països socialistes.

Tot i que a mi em va costar una mica acceptar-ho, tampoc és difícil constatar que les dècades dels cinquanta als setanta van suposar la generació d’un benestar creixent en les societats capitalistes, en tant que el bloc socialista s’esfondrava de forma inexorable, tant social (milions de morts durant l’estalinisme i milions de morts durant el “Salt endavant” de Mao Tse Tung), com econòmicament.

L’any 89 va suposar la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la suposada praxi socialista del bloc soviètic.

Per fer-ho curt, convindrem que amb aquella “nova victòria” del món occidental i desenvolupat, es ratificava la fortalesa i èxit del seu model enfront de la única alternativa fins aquell moment acceptada. És des d’aquell moment que s’explicava i s’explica que el conjunt d’Europa, Estats Units, Australià, Japó ..etc, són els països més benestants i finalment, més feliços del planeta.

Arribant a aquest punt, la victòria de la democràcia liberal havia estat clara i la fi de les ideologies era entesa per alguns com la Fi de la Història.

Però la cosa no va acabar aquí, la dreta política i els poders econòmics de sempre van imposar una nova dinàmica on els enemics externs ja no hi eren i on les opcions polítiques d’esquerra en aquell món occidental nostre van quedar descol·locades i sense oferir un discurs alternatiu.

I així va ser que l’impuls al liberalisme salvatge, la signatura dels tractats de lliure comerç i el fenomen de la globalització va entrar a les nostres vides sense que ens adonéssim. Avui, al poble, ja no existeix la fabriqueta que donava treball a un bon grapat de families. El colmado del barri ja va tancar i aquella botiga de moda per tota la família, en el meu cas “Novedades Colom”, ja fa temps que són al cel.  Avui, tot això ja no existeix i ho hem canviat pel Mercadona, Amazon i  Zara. Que moderns que som, eh?

Digueu-me pessimista, però soc dels convençuts que el pitjor està per arribar. Així, Putin a banda, no es difícil visualitzar un món on les grans corporacions empresarials dominen la vida quotidiana i influeixen de forma determinant en la construcció de futur de les societats. Per posar un exemple que tothom entendrà i tornant a al·ludir a la meva botiga de roba preferida, sabeu quan cotitzava Novedades Colom per cada 10 euros que pogués guanyar? Doncs, 2,5€ marxaven irremeiablement a Hisenda. Sabeu quan cotitza Zara, la moderníssima empresa substituta d’aquella? doncs en el mateix exemple que posava, 1€, menys de la meitat. Em podeu dir com punyetes mantenim allò que teníem?

I tot aquest rotllo per arribar a un dia com avui on, Rosana, ens enviava un vídeo al xat del grup on es podia veure un home de mitjana edat i amb un cabreig i desesperació importants. Tot plegat ens feia saber la desgràcia del seu germà en un passadís de l’hospital Moisés Broggi. Un pobre home esperant un llit perquè el germà pogués rebre tractament per un càncer i una planta de l’hospital tancada per no disposar d’infermeria per atendre-la. (les infermeres estan a Anglaterra cobrant el doble del que aquí podem pagar).

Jo no tinc cap mena de dubte que estem al final d’un camí que començava fa aproximadament 40 anys. El model econòmic generat i la covarda actitud ciutadana en callada resignació i defensa del poc benestar que va quedant, ens porta a unes societats on els serveis seran d’impossible manteniment i on la felicitat de la qual presumíem quedarà entre la boira del record.

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

4 comentarios en «UN MÓN FELIÇ»

  • el sábado, 7 de mayo de 2022 a las 2:46 pm
    Enlace permanente

    Un mundo feliz o un mundo complejo.
    La lectura de la Editorial me lleva a una reflexión difícil, al menos para mí.
    La felicidad o ese mundo feliz a veces cuesta de conseguir y no necesariamente debe de ser en una sociedad capitalizada, porque yo creo que la felicidad la llevas tú dentro de ti mismo.
    Los ejemplos de problemáticas sociales y de bienestar son siempre dolorosos.
    Una gran editorial, seria y reflexiva.
    Un gran abrazo.

    Respuesta
  • el sábado, 7 de mayo de 2022 a las 10:19 pm
    Enlace permanente

    Sí Manel, jo també crec que fas una reflexió ample i profunda del tema, i entenc les teves sensacions, però coïncideixo amb el Max en què la felicitat no està del tot lligada al benestar econòmic. Per descomptat, és més fàcil sentir-se bé si tens tot el que necessites i al teu voltant no hi veus patiment per manca del necessari, però el ser feliç és dins de l’individu i en rel.lació a fets humans que et donen felicitat i que tothom pot sentir. Hi ha persones que, tenint fortuna i més del que ningú pot somiar han sigut desgraciades.
    Una abraçada…i ànims!!!
    Cristina

    Respuesta
  • el domingo, 8 de mayo de 2022 a las 6:42 pm
    Enlace permanente

    Carai amic Serrano, quina reflexió més acurada sobre l’evolució dels últims anys en “materia social”, tenint en compte tots el fenòmens succeïts des de la segona guerra mundial fins ara.
    En un espai tant petit com és aquesta finestreta en la qual estic escrivint, es fa algo farragós analitzar algun punt de la teva exposició, però crec que apostaria per deixar-me caure cap la última frase del texte: “ la felicitat de la qual presumíem quedarà entre la boira del record”.
    Hi haurà ocasions per parlar-ho més obertament.
    Una bona editorial.
    Abraçades.

    Respuesta
  • el domingo, 8 de mayo de 2022 a las 10:20 pm
    Enlace permanente

    Manel, impossible estar més d’acord amb tu sobre l’argument de fons de tota aquesta pel·lícula de les últimes dècades d’Història… bona part d’elles de la nostra pròpia història.
    Fas una reflexió malauradament molt lúcida del perquè i el com de tot axó, de tot el que va succeint en aquest complex món que ens ha tocat viure.
    Només assenyalar com a condicionant real de “la felicitat”, que entre el de néixer en aquesta o aquella societat i, com s’ha dit, la personal d’enfrontar d’una manera o altra la vida, hi ha un condicionant, per a mi, fonamental: és naturalment la classe social que et toca en sort.
    Dels teus encertadíssims arguments es dedueix que els nous models estan dinamitant la ja dubtosa existència de les dites classes mitjanes.
    La boira a la qual fas referència jo la veig com el fum – ben negre- d’un món cada vegada, globalment i localment, més i més injust, menys igualitarista i més infeliç per la majoria dels éssers humans.
    A mi també se’m fa molt difícil veure-ho d’una altra manera.
    Encertadíssim, amic

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *