TORNA LA CUINA POPULAR

Sense cap dubte el bon menjar ven. No hi ha mitjà que no vulgui tenir una àmplia secció de gastronomia. Fins ara els grans xefs, els restaurants amb estrelles i les llistes dels millors restaurants del món eren els protagonistes, però des d’un temps comencem a veure la reivindicació dels establiments de cuina popular.

Una d’aquestes persones és en Alberto García Moyano, advocat barceloní que reivindica els bars de tota la vida. Tant és així que en l’època en què els blogs estaven de moda, cap allà el 2012 va començar a publicar articles sobre bars de barri que li agradaven en una web coneguda com «En Ocasiones Veo Bares» i va crear un mapa que anava actualitzant. Fent aquesta feina un dia se li va presentar l’oportunitat d’un traspàs i per evitar que desapareguessin, se les va arreglar per recuperar alguna bodega. En lloc de plorar, fes alguna cosa. M’entusiasme la gent que converteix els seus desitjos en alguna cosa tangible i que en pot gaudir tothom. I així és com va aconseguir la Bodega Montferry, a Sants i la Bodega Carol, al Clot. La Bodega Montferry s’hi pot anar a esmorzar (tenen alguns bocates memorables) però també tapes resultones com les mandonguilles, el fricandó o el cap i pota. En canvi, la Bodega Carol és més de vermut. Jo destacaria els torreznos, la mojama, la morcilla i el chicharrón. Jo he anat i us recomano les dues.

Un altre grup que ha reivindicat des de fa temps els bars de tota la vida és la web Mededebebé que una mica de broma, una mica ens serio publicava unes ressenyes dels bars autèntics per anar a fer el vermut al migdia o una cervesa a mitja tarda. Aquesta web es reivindica així:

El Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri neix amb la intenció de posar en contacte als qui ens agrada prendre una copa a un d’aquells locals amb caràcter determinat per la pàtina del temps i no pas pel disseny.

També han creat mapes que pots consultar en un moment d’imperiosa necessitat cridat per un estómac buit o unes venes necessitades de vermut i t’assegura no trobar-te guiris. Això sí, pots trobar-te aglomeració de locals prenent una beguda a dins o fora el carrer, però això fa ambient. Tampoc busqueu en aquests locals ni estovalles de roba ni cambrers amb corbatí. Ja sabeu que és un altre rollo.

Potser la generalització de l’ús de Twitter ha fet que la informació que estava adormida en aquestes webs s’hagi revitalitzat i algun dels seus creadors estiguin més presents en els respectius perfils tuitaires o d’Instagram (IG).

Haig de reconèixer que soc molt més de restaurants que de bars, però convindrem que és una activitat d’oci que no ens agradaria que es perdés perquè anima els barris i afavoreix la socialització, que darrerament té molt a veure amb la salut mental i física.

Una altra d’aquestes webs que ha multiplicat les seves visites és la d’Esmorzars de forquilla creada pel periodista gastronòmic de LV, Albert Molins que reivindica aquest àpat per tot el territori català. La seva web té un formulari per recomanar algun lloc per anar a fer l’esmorzar típic dels caçadors, ciclistes, motards i altres, i darrerament s’ha vist quasi desbordada per les propostes. SI visiteu el seu mapa ho podreu veure.

No és casual que un altre web anomenada Esmorzars Forquilla Lleida i Catalunya tingui també molt èxit. Creada pel lleidatà Jonahtan Nuevo, podeu trobar també llocs per tot el territori. Molt actiu a les xarxes, té un perfil d’IG amb quasi tretze mil seguidors i se n’ha fet ressò molts mitjans escrits i audiovisuals.

En aquests esmorzars de forquilla no hi poden faltar les mongetes, predomina la carn a la brasa però són també assidus els ous ferrats o la truita amb patates o cuinats com caragols a la gormanda, galtes de porc al vi negre, guatlles a la vinagreta o bacallà amb samfaina. L’oferta és més que variada. Aquells que acostumen a llevar-se d’hora poden trobar aquests locals el seu Edèn. Una proposta que suggereix un altre compte d’IG, coneix-Catalunya-esmorzant, és visitar Catalunya amb l’excusa de trobar un bon esmorzar.

Potser el títol és una mica agosarat, perquè la cuina popular no ha marxat mai, però val la pena donar-li ressó i posar-la sobre la taula perquè és la cuina de la memòria.

Per acabar sí que vull fer una reflexió. És bo que al territori es pugui menjar bé, bo i barato, però on quedarà la cuina? N’hi ha prou en educar en el bon menjar? Serem capaços de transmetre als nostres fills l’amor per cuinar? Tindrem un llibre de receptes per traspassar als nostres fills i filles? Però això és tema per un altre article.