TORNA LA CUINA POPULAR
Sense cap dubte el bon menjar ven. No hi ha mitjà que no vulgui tenir una àmplia secció de gastronomia. Fins ara els grans xefs, els restaurants amb estrelles i les llistes dels millors restaurants del món eren els protagonistes, però des d’un temps comencem a veure la reivindicació dels establiments de cuina popular.
Una d’aquestes persones és en Alberto García Moyano, advocat barceloní que reivindica els bars de tota la vida. Tant és així que en l’època en què els blogs estaven de moda, cap allà el 2012 va començar a publicar articles sobre bars de barri que li agradaven en una web coneguda com «En Ocasiones Veo Bares» i va crear un mapa que anava actualitzant. Fent aquesta feina un dia se li va presentar l’oportunitat d’un traspàs i per evitar que desapareguessin, se les va arreglar per recuperar alguna bodega. En lloc de plorar, fes alguna cosa. M’entusiasme la gent que converteix els seus desitjos en alguna cosa tangible i que en pot gaudir tothom. I així és com va aconseguir la Bodega Montferry, a Sants i la Bodega Carol, al Clot. La Bodega Montferry s’hi pot anar a esmorzar (tenen alguns bocates memorables) però també tapes resultones com les mandonguilles, el fricandó o el cap i pota. En canvi, la Bodega Carol és més de vermut. Jo destacaria els torreznos, la mojama, la morcilla i el chicharrón. Jo he anat i us recomano les dues.

Un altre grup que ha reivindicat des de fa temps els bars de tota la vida és la web Mededebebé que una mica de broma, una mica ens serio publicava unes ressenyes dels bars autèntics per anar a fer el vermut al migdia o una cervesa a mitja tarda. Aquesta web es reivindica així:
El Moviment de Defensa De les Bodegues de Barri neix amb la intenció de posar en contacte als qui ens agrada prendre una copa a un d’aquells locals amb caràcter determinat per la pàtina del temps i no pas pel disseny.
També han creat mapes que pots consultar en un moment d’imperiosa necessitat cridat per un estómac buit o unes venes necessitades de vermut i t’assegura no trobar-te guiris. Això sí, pots trobar-te aglomeració de locals prenent una beguda a dins o fora el carrer, però això fa ambient. Tampoc busqueu en aquests locals ni estovalles de roba ni cambrers amb corbatí. Ja sabeu que és un altre rollo.
Potser la generalització de l’ús de Twitter ha fet que la informació que estava adormida en aquestes webs s’hagi revitalitzat i algun dels seus creadors estiguin més presents en els respectius perfils tuitaires o d’Instagram (IG).
Haig de reconèixer que soc molt més de restaurants que de bars, però convindrem que és una activitat d’oci que no ens agradaria que es perdés perquè anima els barris i afavoreix la socialització, que darrerament té molt a veure amb la salut mental i física.
Una altra d’aquestes webs que ha multiplicat les seves visites és la d’Esmorzars de forquilla creada pel periodista gastronòmic de LV, Albert Molins que reivindica aquest àpat per tot el territori català. La seva web té un formulari per recomanar algun lloc per anar a fer l’esmorzar típic dels caçadors, ciclistes, motards i altres, i darrerament s’ha vist quasi desbordada per les propostes. SI visiteu el seu mapa ho podreu veure.

No és casual que un altre web anomenada Esmorzars Forquilla Lleida i Catalunya tingui també molt èxit. Creada pel lleidatà Jonahtan Nuevo, podeu trobar també llocs per tot el territori. Molt actiu a les xarxes, té un perfil d’IG amb quasi tretze mil seguidors i se n’ha fet ressò molts mitjans escrits i audiovisuals.
En aquests esmorzars de forquilla no hi poden faltar les mongetes, predomina la carn a la brasa però són també assidus els ous ferrats o la truita amb patates o cuinats com caragols a la gormanda, galtes de porc al vi negre, guatlles a la vinagreta o bacallà amb samfaina. L’oferta és més que variada. Aquells que acostumen a llevar-se d’hora poden trobar aquests locals el seu Edèn. Una proposta que suggereix un altre compte d’IG, coneix-Catalunya-esmorzant, és visitar Catalunya amb l’excusa de trobar un bon esmorzar.
Potser el títol és una mica agosarat, perquè la cuina popular no ha marxat mai, però val la pena donar-li ressó i posar-la sobre la taula perquè és la cuina de la memòria.
Per acabar sí que vull fer una reflexió. És bo que al territori es pugui menjar bé, bo i barato, però on quedarà la cuina? N’hi ha prou en educar en el bon menjar? Serem capaços de transmetre als nostres fills l’amor per cuinar? Tindrem un llibre de receptes per traspassar als nostres fills i filles? Però això és tema per un altre article.
- París era una fiesta - sábado, 20 de mayo de 2023
- HOMENATGE A LA TRUITA DE PATATES - sábado, 22 de abril de 2023
- TARTIFLETTE - sábado, 11 de marzo de 2023
Comer en un estrella Michelin es una gozada y un deleite para el paladar, sin duda, pero comer como nos cuentas en tu entrada es para mí mucho más intenso y más estimulante para la mente porque nos hace recordar los platos que comíamos en casa cocinados por la abuela o la mamá.
Oi hace tiempo lo que hacen en la Bodega Montferry en Sants, el bocata del día y el éxito que tiene entre los afortunados que van y lo disfrutan.
Un menú degustación de Michelin con sus platitos de un bocado no tiene nada que ver con un buen cocido como el que se come estos días en Lalín, Galicia.
Yo soy más de plato que de platito.
Un abrazo.
Max. uno de estos restaurantes d’estar per casa pero que se come muy bien y que tú seguramente conoces es Ca l’Àngel en el Fornàs. Un menú de cada dia muy biueno y si quieres comer otras cosas, son suculentas de verdad.
Amigo Lluís,
a estas alturas de nuestra maravillosa convivencia, más o menos ya sabemos un poco los gustos de muchos de nosotros (como mínimo el gusto de los que más opinamos).
Yo me decanto siempre por una cocina “simple” con una materia prima lo mejor posible.
Por supuesto, como Max, de vez en cuando me gusta también pecar en restaurantes más sofisticados y con una gastronomía muy elaborada. Una “liebre a la Royal” sin duda entra en esta categoría y me encantaría probarla.
He coincidido con Ramón Perellada a lo largo de muchos años y desde siempre le he oído reivindicar esa cocina tradicional que, según él, se iba perdiendo. Su concepto de “Fonda” ya tiraba por ese camino.
Manolo Soler, gran sibarita y uno de mis mejores amigos, durante bastantes años me llevaba una vez al año al restaurante que el creía que mejor se podía adaptar a mi gusto.
Él me descubrió el Alquimia, pero también una curiosa y pequeña bodega en la calle Torrent de las Flors. Se trata de la Bodega Manolo que tiene un pequeño comedor entre botas de vino y, por lo menos entonces, se comía francamente bien.
Moltíssimes gràcies per aquest reivindicatiu article.
Una gran restaurant l’Alquimia i el seu germà petit Alkostat, estic totalment d’acord. En canvi no conec el Manolo i hauré d’anar-hi. Gràcies per la teves recomanacions. Lo de la llebre a la royale ho tindré en compte!!