T’HAS PRES LES PASTILLES?

Print Friendly, PDF & Email

-Ai nen! Jo crec que ens falta la groga.

-Vols dir mama? N’he posat una cada dia i de cadascuna de les caixes. Si no hi ha groga, és que no hi ha de grogues?

-Que et dic que sí. Segur que ens hem deixat la caixa a casa. Has posat la que és de plàstic?

-De plàstic?

-Sí, sí, la de plàstic.

-L’omeprazol?

-Sí, crec que és l’omeprazol…

No me’n cuido massa sovint, ho fa la meva germana, però l’experiència d’omplir el pastiller de la mare genera situacions que freguen la tragicomèdia. Després, un cop la “batalla” ha conclòs, un aixeca les celles en senyal de comprensió i pensa en les inexorabilitats de la vida.

Això de les pastilles és tot un tractat de psicosociologia. A veure, imaginem-nos en un hotel:

Hi ha qui ho porta sense cap complex i no l’importa prendre la medicació davant els altres. Així, després de donar la volta al bufet de l’esmorzar i portar el plat a rebentar d’embotits i ous remenats a taula, deixa  la rècula de pastilles salvadores al costat del suc de taronja i pensa: “després me les prenc”

Altres, més discrets, se les prenen a l’habitació abans de baixar. Agafen l’ampolleta d’aigua, obsequi de la casa, i van ingerint totes les que toquin acompanyades de glopets que, des de la mateixa ampolla, són menys tràgics i insalubres. “no cal que ningú sàpiga que em passa, pensa”

D’altra banda, tenim a qui es pren les pastilles amb el cap inclinat, quasi en format pregària, com en actitud discreta i humiliada. Se’l veu tot ell (o ella) en actitud recollida. Du la mà esquerra mig tancada i preservant els valors i propietats d’allò que, més que pastilles, són promeses. L’altra mà, la dreta, s’acosta amb sigil tot estirant el polze i l’índex com una subtil pinça i pren, delicadament, el remei pels seus estralls.

En contraposició a aquest grup existeixen aquells que tant se’ls en fot. Agafen la muntanyeta de píndoles, se les posen totes ben juntetes a la boca i acompanyen un glop del primer que tenen al davant amb un enèrgic  moviment d’hiperextensió cervical que  els facilita la deglució (i un collaret a futur no llunyà). Quan tornen a la posició de repòs, se’ls veu satisfets. Unes minúscules llàgrimes s’insinuen i acompanyen un somriure que, inevitablement, ha estat observat des de la taula del costat: “Així passen millor” comenta.

No fa pas gaire parlava amb en Jordi, gran amic de la més tendra adolescència. En Jordi, quasi com el personatge d’en Delibes va anar a buscar la jubilació pocs dies abans del seu infart. Ja és mala sort, no?. Doncs bé, un cop passat l’ensurt, xerràvem i a en arribar a casa em deia: Colló Manel, fins ara jo, com tu, una pastilleta al matí i més content que deu. Ara, me n’he de prendre sis, estic cabrejat com una mona. M’hauré de comprar un pastiller, n’estic segur.

En fi, que us he d’explicar que no sabeu. N’estic segur que si tingués aquí al costat a en Miguel, o en Juanjo em dirien: “ven chico ven, que te vamos a explicar lo que és la vida”…

No voldria acabar aquesta digressió sense explicar-vos que abans d’ahir vaig anar al metge. Millor dit a la metgessa. A més, per donar alguna pista us diré que és una de les nostres estimades companyes. Mentre m’estirava a la llitera jo pensava que era la primera vegada que ella i jo no estàvem davant d’un plat de calçots, o morint-nos del riure, o preguntant-nos com havia anat l’examen, o prenent una copeta de cava en qualsevol terrassa…en fi, viure per veure.

          -Estirat, em va ordenar.

Em va acompanyar tendrament per disposar més còmodament el coixí i un cop situat em va preguntar:

          -estàs, bé? Comencem.

Quan m’aixecava de la llitera i m’eixugava les restes del gel transductor, ella marxava cap a la taula:

          -No et preocupis Manel, millor haver-ho vist ara. Ja ho arreglarem. Unes pastilletes i control intermitent.

No cal que us digui que vaig marxar agraït de la consulta de l’amiga. Em va tractar amb una delicadesa i professionalitat impecable. (Així som nosaltres). Però, tot marxant cap al pàrquing no vaig poder evitar pensar: ostres Manel! Te n’hauràs de fotre tres cada dia.  A més n’hi ha una de grossa i totes són blanques. No en tinc de grogues. Això no acabarà bé, ja ho veuràs.

Editorial dedicada a Cristina Vehí

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

6 comentarios en «T’HAS PRES LES PASTILLES?»

  • el sábado, 29 de junio de 2024 a las 11:37 am
    Enlace permanente

    Querido amigo, estos son los artículos que más me seducen de tu repertorio.
    Estos toques personales los describes como nadie.
    He disfrutado un montón.
    De momento soy de los que no tomo ni una pastilla afortunadamente.
    Igual da un poco de rabia.
    Un abrazo

    Respuesta
  • el domingo, 30 de junio de 2024 a las 10:13 am
    Enlace permanente

    Boníssimes les escenes de la presa de pastilles als hotels, però encara més les anotacions personals amb el deliciós toc, tan teu, carregat de sensibilitat. Amb aquesta metgessa tot acabarà bé, ja veuràs.
    Abraçades

    Respuesta
  • el domingo, 30 de junio de 2024 a las 4:23 pm
    Enlace permanente

    ¡Magnífica entrada Manel !Muy divertida y a la vez real como la vida misma. Seguro que todo irá bien
    Un abrazo
    Xavier

    Respuesta
  • el domingo, 30 de junio de 2024 a las 5:26 pm
    Enlace permanente

    M’he fet un tip de riure!!!! Des del prinicipi, sense sospitar que en algun moment hi participava…! Cel.lebro que tinguis intenció de prendre-te-les…! A part de la seva utilitat en estalviar-te algun ensurt futur, et mantindràn jove “per dins”…fet sempre desitjable. Respecte als colors, si per a tu tenen importància, podem buscar algun equivalent per a facilitar el compliment…
    Aprofito per a confessar que jo també en prenc alguna per tenir les meves circumstàncies a ratlla i evitar ensurts futurs… No me n’amago 😉 , tot i que de vegades les prenc a l’habitació, abans de baixar a esmorzar..
    Bé… he gaudit molt de la teva editorial, com sempre!!!
    Petons i fins ara mateix!
    Cris

    Respuesta
  • el viernes, 5 de julio de 2024 a las 1:50 pm
    Enlace permanente

    Manel, tendre, divertida i encertadíssima reflexió al voltant aquestes “promeses de futur” que ens venen encapsulades.
    Jo tinc la sort, com el Pepe, de no prendre’n encara cap.
    Sé que soc un privilegiat o potser simplement un ximple fent l’estruç, que no s’ho fa mirar per escapar-se’n.
    Com em diu, amb molta raó, la metgessa – la mateixa de la teva història -: “primer deixa de fumar!”. Banau! (això ho afegeixo jo).
    El que sí que he viscut ja en primera persona és l’assumpte de les pastilles de la mare. Sens dubte, com tu tan bé reflexes (per això parlava a l’inici de tendresa) crea situacions surrealistes.

    Gràcies maco, he gaudit molt llegint aquest editorial tan personal i tan extensiu a tots nosaltres.
    Abraçades i bona salut.

    Respuesta
  • el domingo, 7 de julio de 2024 a las 9:07 am
    Enlace permanente

    Magnífic text carregat d’humor i digne resignació. Crec que hi ha un abans i un després de la primera pastilla “per a tota la vida”. Després de la fase de negació, la acceptació de que el cos va camí de la inexorable decadència. Molta sort i cuida’t.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *