SIN TI NO ENTIENDO EL DESPERTAR
Avui, dia 23 de desembre de 2022, Joan Manel Serrat pujarà, per darrer cop, als escenaris de la ciutat de Barcelona, la seva ciutat.
Un calfred profund i sentit torna a recórrer la meva ànima. Convindré, que aquest cop de forma menys tràgica que setmanes enrere en ocasió de la mort de Pablo Milanés, malgrat tot, la notícia de la jubilació pública de Serrat torna a sacsejar uns fonaments emocionals que, per si no estaven prou castigats, ara s’hauran d’acostumar que ningú els faci més tebi el fred ni més dolç el cafè amb llet.
Potser serà que Serrat va nàixer al Poble Sec, el meu barri, o potser no, però ben aviat vaig construir un corrent d’afecte vers les seves cançons. Raimón era la cançó militant, en Llach, malgrat l’enyor, em resultava un chic distant i en Pi i l’Ovidi, massa sarcàstics, jo em quedava amb Serrat. Les seves tonades i lletres, des de mar, s’enfilaven pel barri travessant bugades i saltant balcons fins arribar a aquells llavis adolescents que les repetien com velles històries d’amor, com somnis de poeta, i no en sabíem més, i només teníem quinze anys.
I va venir més temps, i anava passant la vida, i quan vam sentir “que la cebolla era escarcha cerrada i pobre” y “que golpe a golpe y verso a verso”, y que “a las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero” vam aprendre, i ens va ensenyar, que aquella Espanya era una tragèdia on l’amor mai acabava bé, que era com una estació de tren on seiem al primer banc i on se’ns aturava el rellotge una tarda de primavera.
I aquí, prop d’aquest mar on entre la platja i el cel volem ser enterrats, en Serrat va ser capaç d’escriure com ningú al voltant de la tendresa, perquè com ningú ell va ser capaç d’escriure cançons que eren cartes d’amor que s’enduia el vent com pintades en la seva veu i “a ninguna parte y a ningún buzón”.
Però jo voldria, i ja em perdonareu per fer d’aquesta finestra una de pròpia, fer un esment particular al voltant d’una cançó de Serrat: Romance de Curro el Palmo. Un poema meravellós i que em transporta cap a una època on l’esperança pujava al cel i continuava lluitant contra la tristor del desamor. No sabeu la de vegades que he sentit aquella coïssor propera a la llàgrima quan de fons sentia allò de: “ay amor, sin ti no entiendo el despertar”.
Perquè Curro era un home bo, fràgil i acomplexat per les seves mancances, però un home bo, bo i descobertament enamoradís quan es va trobar al davant de la Merceditas, “la del guardarropa”. I quí no?
Un home bo era en Curro, i també tendre, i també enamorat. Un home que en aquell “tablao” de la vida i malgrat posar el seu cor pel davant, sempre quedava tapat per altres. I així, us creureu que fins a mil vegades va suplicar l’amor de Merceditas i fins a mil vegades va haver de sentir que no. I així, us creureu que en Curro es va entristir profundament i va emmalaltir.
I diu Serrat que tant malalt va estar en Curro que fins i tot d’amor va morir. I és des d’aquell moment, i es normalment en dies quiets quan, si mires dalt i pares atenció encara ets capaç de sentir:
“Ay mi amor, sin ti no entiendo el despertar. Ay mi amor, sin ti mi cama es ancha”
Gràcies Serrat
Manel Serrano
- DRET A l’OBLIT - sábado, 20 de mayo de 2023
- MOCIÓ DE CENSURA I COSES IMPORTANTS - sábado, 25 de marzo de 2023
- Apostar per elles - sábado, 11 de marzo de 2023
Només una persona amb tanta poesia dintre com tu podia fer una glossa tan encisadora d’un poeta excepcional, el Serrat, encadenant els seus versos.
Gràcies per delectar-nos una vegada mes. Una abraçada.
Manel, t’agraeixo que no hagis deixat passar aquesta fita, un xic trista i tan emocionant, del darrer – no vull escriure últim- concert d’en Joan Manel Serrat.
Reconeixeré, sense cap pudor, que l’altra nit veient el concert, més d’un cop i de dos, vaig sentir un nus a la gola i els ulls plens d’onades d’aquell Mediterrani de la cançó que més m’estimo.
En Joan Manel en té un grapat de les que sempre m’esgarrapen el cor.
Ell sap fer-ho com ningú, i només amb uns quants acords i uns senzills versos.
Fixat si soc beneit que m’emociono altre cop mentre t’escric això. Senyor, senyor!
Serà que ens estem fent grans, com ell, i ja ens crida menys el ménage à trois de Conillet de vellut, que el batec enamorat del cor de Curro el Palmo, o el de les onades del mar de la nostra infància.
Serrat, amic nostre de fa molts anys… i almenys per mi el més entranyable poeta i músic de les nostres vides.
Aquest altre noi del Poble Sec estarà sempre amb nosaltres.
L’alcohol em destruirà el fetge
I les arnes la pell
El fum els pulmons
I els homes el cervell
Podreu fullejar els meus somnis
Grapejar els records
I estripar-me plors i versos
Jocs i amors
Però no pas aquest poema volador i petit
Gust d’amor
Color magrana
Que he escrit per al meu amic.
(Joan Manel, disculpa que, un sol cop, et posi banyes -per culpa dels arranjaments- i comparteixi amb els meus amics una versió del teu preciós Curro el Palmo, que a mi sempre m’ha agradat molt i estic segur de què a tu també t’agrada: la del malaurat Antonio Vega).
Gràcies Manel, preciós homenatge.
Querido amigo, hace quince días cometí el pecado mortal de no dejar constancia en forma de comentario de mi admiración hacia ti y especialmente hacia nuestro bien amado Pablo que supo como pocos acompañar nuestros primeros pasos hacia la edad adulta.
Lo describías con inteligencia y con la ternura que merece, por supuesto.
Escribías, “Nadie como tú nos enseñó a amar”.
Bien, el destino lo ha juntado con otra magistral editorial en este caso sobre alguien que está incluso en el grado superior.
También pude ver el homenaje por televisión de su último concierto, y, como Pedro, fui atravesado por una profunda emoción de ese amigo que poco a poco se va alejando en lo físico, nunca el corazón.
Si Milanés tiene a Yolanda, Serrat tiene a Lucía, Penélope, Irene, Helena, Susanna y sus palabras de amor.
Querido Serrat, querido Manel, seguro que hoy y siempre va a ser un buen día mientras nos acompañen tus canciones ….Sinceramente tuyo…Pepe
Haig de confesar que de jove m’agradava més Llac que Serrat. Amb els anys he pogut apreciar millor la seva obra que en conjunt em sembla ara magistral. Fer cançons amb tendresa sense que siguin nonyes no és fàcil. Manel has escrit la crònica novament amb la solvència que et caracteritza però avui es llegeix de forma diàfana la teva incondicional i rotunda passió pel cantautor.