RÈQUIEM PER UN RESTAURANT

Ara que la pandèmia sembla que baixa, aquesta vegada volem creure que per no tornar a pujar, comencem a fer balanç de l’any fatídic, el 2020. 

Com si es tractés d’una pilota de golf que ens ha caigut sobre el nostre plat soper, la pandèmia ha aterrat al sector de la restauració i ha produït l’extinció d’alguns dinosaures. En biologia se sap que quan apareix un fenomen disruptiu hi ha moltes espècies que desapareixen i altres s’adapten

Parlant del sector de la restauració, i de l’especial ecosistema turístic de Barcelona, la pandèmia ha produït en molts establiments una agonia persistent i en altres tancaments definitius des del minut u. Alguns molt sonats. Han patit la doble crisi del sector: primer el tancament pròpiament dit, que ha bloquejat el client local, i després l’absència de viatgers i turistes. S’han suspès les fires de negoci i els viatges de plaer, per tant aquells restaurants que sobretot vivien del turisme gastronòmic i a Barcelona n’hi havia molts, han tancat o estan en situació molt dolenta. 

S’ha de puntualitzar, tanmateix, que l’oferta que tenia Barcelona estava sobredimensionada. Algunes inversions ja es veia que estaven abocades al fracàs, per tant podem dir que algunes de les defuncions eren esperades i altres que s’han recolzat en la pandèmia com excusa tenien l’origen en altres causes.

Per exemple un restaurant que no entenc com sobrevivia encara era Dans le Noir, un experiment francès que consistia en entrar en el restaurant completament a cegues sense tenir l’oportunitat de veure res del menjar ni els companys de taula. Una exercici d’abstracció per replantejar-te la experiència gastronòmica i la relació amb el menjar que té més que veure amb la presentació i l’esfera visual que amb el gust.

Altres com Monvínic eren massa elitistes i especialitzats i crec que els consumidors locals encara no estem prou culturitzats per valorar un restaurant centrat en la degustació de vins. Encara que m’hagués agradat que continués ens podem fer la mateixa pregunta quan va tancar Vinçon: quantes vegades has anat a sopar al Monvínic?

El cafè Jaime Beristain, un restaurant-boutique del dissenyador del mateix nom, molt agradable per anar a prendre una copa, però amb una carta bastant limitada i que tenia una funció de visibilitzar la marca, va tancar però, en aquest, cas Barcelona no va perdre gran cosa.

Però comentem la marxa definitiva dels clàssics de tota la vida com el Heildelberg del Ronda Universitat a on anàvem a prendre la darrera cervesa o el frànkfurt de després del cinema i on tenien una bona representació de la cuina alemanya. O el Gran Café d’una estètica de bistrot francès art decó molt atractiva, però que mai va aconseguir un nivell gastronòmic mínim. 

Un altre clàssic entre els clàssics és el Senyor Parellada del carrer Argenteria regentat per Ramón Parellada fill, nét i besnét de restauradors, la saga de la família de la Fonda Espanya de Granollers, però que vaig deixar d’anar-hi perquè la seva cuina s’havia mediatitzat al turisme i s’estava aproximant perillosament a la mediocritat.

De tots aquests clàssics, el que m’ha sabut més greu que marxés ha estat l’Agut del carrer Gignàs, prop de Correus. El local era autèntic, feia la sensació d’estar a la Barcelona dels anys 50 i 60. El menú de 15 € (de 12 si el prenies a la barra) era per a mi el millor RQP de la ciutat i tenia una carta prou extensa i una cuina feta amb cura. El seu propietari deia fa poc «Al restaurant venien a menjar els fills i els néts dels clients del meu avi».Un agran pèrdua que pot ressuscitar si algun inversor es decideix a acceptar el traspàs del local.

El tancament definitiu més sonat, per això , ha estat el del Barri Adrià. Tiquets, Pakta, Bodega 1900, Hoja Santa es van obrir en un moment dolç de la gastronomia barcelonina a la cua del tancament del Bulli que havia deixat molta gent a l’estacada per poder provar la cuina avantguardista dels germans Adrià. Doncs Albert Adrià es va associar amb els germans Iglesias i va obrir tots aquests restaurants que ara han hagut de tancar per problemes de finançament.

Tanmateix no estic trist perquè sé que Adrià ressorgirà de les cendres d’aquests projectes que varen tenir un èxit fulgurant en el seu moment.

Una pregària pels que ens han deixat, però ja tenim una llista de restaurants acabats s’estrenar aquest any 2021 i tenim molta pressa per provar-los.

Lluís
Últimas entradas de Lluís (ver todo)

Lluís

Metge del Treball i aspirant a gastrònom. Acostumo a complicar-me la vida cuinant, des que als 6 anys vaig fer la meva primera truita a la francesa. Només hi ha una cosa que m'agrada mes que la cuina: la Medicina.

3 comentarios en «RÈQUIEM PER UN RESTAURANT»

  • el sábado, 29 de mayo de 2021 a las 8:31 pm
    Enlace permanente

    Molt oportú aquest repàs del que ha estat el naufragi provocat per la pandèmia.
    Hi han tancaments que et saben pitjor que altres. Coincideixo amb tu que els històrics com l’Agut, el Gran Café, el Heidelberg, i fins i tot el Sr Parellada, els trobarem a faltar. Altres propostes, que tu també descrius, jo crec que no aportaven massa des del punt de vista gastronòmic: Ni Beristain, ni “dans le noir”, que jo no vaig tenir mai la temptació d’anar i m’atreviria a dir que fins i tot alguna proposta dels Iglesias i Adrià. Per mi, eren absolutament prescindibles.
    En fi, sap greu per absolutament tothom. Ho hauran passat molt malament. Cal que si podem, i ara que sembla haver passat el pitjor, no ens pensem gaire a l’hora de freqüentar restaurants i, d’aquesta manera, ajudar una mica a aquest gremi que tant ha sofert.

    Respuesta
  • el domingo, 30 de mayo de 2021 a las 1:11 pm
    Enlace permanente

    Gran i adient repàs de la situació actual, Lluis, encara que em fa molta pena que tanquin els negocis excepte si es per jubilació, pels amos, si s’arruen, i pels treballadors.
    Ho sento especialment pel Senyor de Parellada, on hi havia anat molt de resident. Però així es la vida, res es per sempre. Segur que en naixen d’altres.
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el miércoles, 2 de junio de 2021 a las 7:38 pm
    Enlace permanente

    Lluís, repetiré el que ja he dit més cops: em tens esbojarrat amb tants sepelis i batejos de restaurants!
    Em fas venir ganes d’anar a conèixer fins i tot els que ja no hi són! Quina bogeria!
    I quina enyorança de Barcelona i els seus milers de racons!
    Una abraçada.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *