PERSEVERANCE I LA MALEDICCIÓ DE MALTHUS
No fa pas gaires setmanes veiem aterrar a la superfície del planeta Mart una nau no tripulada anomenada Perseverance. Aterrava després de set mesos de viatge i milions de dòlars després de l’inici del projecte.
Parlar del Perseverance en aquesta editorial té poc sentit si no és per obrir una reflexió paral·lela al voltant de la seva oportunitat en tant que persones absolutament conscients dels problemes que amenacen a aquesta comunitat anomenada humanitat.
Té raó de ser consumir milions de dòlars en l’exploració de l’espai? No és un odiós sarcasme veure aterrar un vehicle a la superfície de mart i, tot just en aquell mateix moment, saber de l’ofec de dotzenes d’emigrants subsaharians al mar mediterrani? No tenim necessitats al costat de casa nostra com per haver d’anar a buscar quatre pedres pels estels?
Jo crec que qualsevol pregunta d’aquesta naturalesa té sentit i vigència, però al costat d’aquesta tessitura, s’obren, indefectiblement altres consideracions.
Llegia fa ben poques setmanes un informe al voltant del creixement demogràfic i de la imminent explosió africana. Així, en aproximadament trenta anys, la població de l’Àfrica passarà de 1200 a 2500 milions de persones. Nigèria i Congo en tindran aproximadament la meitat. Si, si, trenta anys i 1300 milions més de persones picant a la porta de casa nostra. Terrorífic, no? A mi em fa por.
Només com a detall complementari us diré que Europa tindrà uns 700 milions el 2050, és a dir, uns 30 milions menys que en el moment actual.
D’altra banda, és ben sabut que en Robert Malthus fa més de 200 anys que ve fent valdre, de vegades amb més èxit, de vegades amb menys, la seva teoria d’esgotament de recursos i de les necessitats d’ajustament poblacional per la cerca d’un equilibri raonable. Quantes vegades, sense tenir exacte coneixement, hem sentit reflexions o comentaris al voltant de la teoria de Malthus? Moltes. M’atreviria a dir que fins i tot, en tertúlies de cafè, hem comentat o sentit parlar qüestions com: ha de venir una desgràcia. Ha de venir una guerra per ..
Bé, el que si és cert, és que la humanitat s’ha anat espavilant al llarg de la història com per fer front als desequilibris poblacionals. Fonamentalment, sempre ho ha fet amb un afrontament des de la intel·ligència i des de l’aplicació del coneixement tecnològic, però… podrà ser ara igual d’eficaç com ha estat sempre? Podrem absorbir aquests creixements exponencials de població i en tan curt espai de temps?
Pot ser que m’he fet gran i tinc més tendència a accentuar els pessimismes però, la veritat és que, malgrat el miracle xinès, se’m fa molt difícil pensar en la gestió d’un problema que multiplicarà per quatre els precedents del segle XX.
Probablement és aquest el motiu pel qual un acaba refugiant-se en les imatges del Perseverance i fabula al voltant de l’esperança que aquest sigui el camí d’un nou coneixement i una nova solució per l’espècie humana.
- DRET A l’OBLIT - sábado, 20 de mayo de 2023
- MOCIÓ DE CENSURA I COSES IMPORTANTS - sábado, 25 de marzo de 2023
- Apostar per elles - sábado, 11 de marzo de 2023
Manel, molt interessants les reflexions que planteges arran de la missió Perseverance a Mart.
No és trivial el fet de preguntar-se si les despeses d’aquests projectes científics estan justificades davant d’altes grans problemes oberts i no enfrontats de la humanitat, però al fi i el cap, els descobriments sobre l’espai, vet a saber si no ens poden reportar algun bé al global dels éssers humans a mitjà o llarg termini.
Crec que la inversió en armament o altres innumerables injustícies generades per la cobdícia i l’estupidesa humana són molt més flagrants.
Ara bé, les dades sobre el problema de la rampant sobrepoblació mundial m’han colpit de devò. No coneixia les xifres que aportes i realment m’ha resultat esglaiant.
Com a tots m’esgarrifen les velles teories malthusianes i encara més l’estès comentari que tu ens recordes de: “faria falta una guerra”… tan com algunes polítiques de control de natalitat aplicades sempre als més desfavorits. Però està claríssim que algun tipus de mesures s’hauran de perdre en el futur per controlar aquest “càncer de la biosfera” (així l’anomenava un article que vaig llegir ja fa molts anys) que representa el creixement exponencial de la raça humana.
Qui sap si la natura no les està prenent ja, oi?
Gran plantejament, Manel, molt interesant. Per una banda, tal com diu Pere, penso que seria mes beneficiós aturar la fabricació d’armes que parar la investigació espacial, tant per la quantitat de recursos invertits com per la seva capacitat destructiva. Tant de bo si la carrera a Marte aporta coneixements i oportunitats per la humanitat en general i no sols per els quatre de sempre.
D’altra banda, els efectes sobre el mitja ambient de la superpoblació mundial i la sobreexplotació de recursos son esgarrifosos. Fins ara, la mida mes eficaç i justa, ja que es voluntària, de parar el creixement demogràfic ha estat l’emancipació de les dones als països desenvolupats. Per això Europa perd habitants entretant Africa els incrementa de manera exponencial. El vuit demogràfic d’Europa es i serà ocupat per emigrants, atrets per una major riquesa; lògic per la llei física dels vasos comunicants. Per això no entenc quan es parla de polítiques per afavorir el creixement de la natalitat al nostre país i a Europa en general, quan el que sobren son habitants, vinguin d’on vinguin. Que mes dona!
Un article per comentar una llarga estona.
Demografía, supervivencia, exploració de l’espai…
Malgrat els problemes i les misèries de l’humanitat, l’home a de continuar evolucionant. Ara bé, mirant al pasat llunyar o mirant al futur?
Crec que hem d’eixamplar les mires d’aquest present evolucionant cap al futur.
L’espai espera a l’humanitat.
Ojalà l’abrazi i el tracti bé,
Tus editoriales no dan puntada sin hilo.
Nos obligas a poner en marcha muchas neuronas ociosas y, sin embargo es un auténtico placer.
La verdad es que Pedro ha expresado perfectamente lo que yo pienso así que me ahorro unas cuantas reflexiones.
En realidad me parecen dos editoriales al precio de una: la de la conquista del espacio(vale o no la pena -seguramente sí-) y la explosión demográfica que por lógica debería tener un número finito, sea cual sea, para no romper más el equilibrio de la sostenibilidad.
Bien pensado, son tres editoriales contando la problemática de la emigración con los datos preocupantes que aportas.
Para complementarlos expongo: en el 2008 por primera vez en la historia de la humanidad, la población urbana superó a la rural. Más del 51% de la población mundial vive en ciudades, es decir que más de 3000 millones de personas habitan en conglomerados urbanos, alejados de la naturaleza, sin sus estímulos, paisajes y emociones. En 1900 (poco más de un siglo) sólo el 10% de la población vivía en ciudades.
Más de 60 millones de personas (la población de Francia) se añaden cada año a las crecientes ciudades. La grandísima condenada a suburbios infectos o guetos sin necesidades básicas. No hay que ser muy listo para saber que es una bomba de relojería para la inestabilidad social y el ecosistema medioambiental. Un millón y medio de personas mueren por falta de agua potable en las urbes. Según la ONU cada día emigran 170000 personas del campo a las ciudades lo que equivale a ser la creación de una ciudad media de nuestro territorio con megaciudades de muchos millones de habitantes en el planeta.
Lo ves, me has encendido sin querer querido amigo. eres bueno
Espero debatir pronto juntos este y otros mil temas más.
Un fuerte abrazo
Vaya Manel, como has puesto el ambiente..!
Yo también pienso que la exploración espacial es una incógnita y quizá aporte algo positivo para el futuro ( “colonias” de población humana en Marte….? Ciencia ficción…o no )
El tema de la sobrepoblación, lo veo sin solución y además creo que condicionará el fin del género humano en la Tierra tal y como lo conocemos ahora. El motivo está no solo en la falta de alimentación que auguraba Malthus, sino en que la forma de vida que llevamos, está destruyendo al Planeta. Destrucción de los ecosistemas, contaminación de mares, tierra y aire, sobre calentamiento. Ya hace mucho tiempo ( 40-50 años ) que gastamos recursos, en general, por encima de lo que el Planeta es capaz de generar, por tanto, saldo negativo.
Hay expertos que opinan, lo he leído en algún sitio, que Homo Sapiens se extinguirá como máximo en 1000 años….., quizá hay que ir pensando en Marte.
Un abrazo
Quin plaer llegir-vos al voltant d’questes anguloses qüestions. Jo crec que anem tots a una i percebem el gran problema demogràfic i climàtic de forma similar.
Particularment soc molt pessimista i veig el mon en un claríssim rumb de col.lisió.
Be, ja tenim tema de conversa pel cafè “post concurs de fricandó”. Sería tot un sarcasme analitzar i debatre sobre la fi del mon al voltant del banc davant de casa Pepe i Ana i mirant aquell paisatge enlluernador.
Vaya vaya…. estas 2 días sin leer la Púa web y ya se arma el gran debate sobre la humanidad.. como sois!
La editorial no alarma, creo que son 2 vías que necesariamente deben de coexistir. Por una parte la curiosidad de la especie humana y por la otra la necesidad.
La curiosidad de conocer, de saber si hay posibilidad de vida en otros planetas y posibilidad de vida para en un futuro no muy lejano empezar a poblar estos espacios desconocidos con núcleos reducidos para experimentar y augurar una migración masiva si estos experimentos salen bien.
Y por otra la necesidad de la especie humana de sobrevivir hace que el aumento poblacional y las migraciones sean una gran problemática para el futuro sostenible de la Tierra.
No se quien dijo hace tiempo que las 3 grandes lacras de los siglos venideros serian:
1.- la desertización de Africa
2.- las migraciones masivas
3.- los conflictos etnicos
No veo que vayamos muy desencadenados a sufrir estas futuras lacras.
Pero como alguien dice por aquí y como tema de tertulia post fricando podría ser tema de conversación y análisis.
Pero también veo que hay tantos y tantos temas de conversación, análisis, debate y como no, diversión que cuando podamos deberíamos de planificar por lo menos una o dos semanas de reuniones, comidas, sesiones literarias, juegos, en definitiva ponernos al día después de este largo periodo de ausencia física que estamos teniendo.
Pongo a debate realizar un Meeting de varios días, como cuando se organiza un congreso, con mesas temáticas, presentaciones de interes, discusiones como las que se han planteado en esta editorial y todo ello con sus desayunos, comidas, cenas y paseos turisticos por el lugar escogido.
¿Que os parece la idea?
I Meeting La Púa Web.
Un espacio para compartir, debatir, experimentar y disfrutar.
Volviendo a la editorial, el futuro es imparable y la humanidad, aunque va a 2 o 3 velocidades, no parara de progresar aquí en la tierra o en donde sea.