MR. MARSHALL, UNA DARRERA OPORTUNITAT.

Os recibimos americanos con alegría
Olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía
Americanos, vienen a españa gordos y sanos
Olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía.

Qui no recorda la immortal pel·lícula de Berlanga: “Bienvenido Mr. Marshall”. Aquella àcida i memorable sàtira de l’Espanya dels cinquanta que, com la resta d’Europa, somiava que els americans deixessin uns quants dels milions que havien de servir per a la reconstrucció del continent i també, per què no dir-ho, per construir una barrera impermeable front l’avanç del comunisme soviètic.

La pel·lícula guarda, malgrat la comicitat del gran Pepe Isbert, l’amargor i la tragèdia de veure com la comitiva passava de llarg i no s’aturava en aquell poble representatiu d’una terra erma.

Des de fa uns quants mesos, qui més, qui menys, haurà sentit a parlar dels fons “Next Generation”, un fons econòmic de lliure disposició que Europa posa a disposició dels països sense cap cost. Ah!, això si,  s’hauran d’observar algunes reformes d’obligat acompliment. (Ja sabeu que hi ha un munt de països que no se’n refien d’Espanya)

En 1948, Estats Units, va posar a disposició d’Europa un total de 12.000 milions de dòlars que van permetre la modernització del gruix de països afectats per la Segona Guerra Mundial. Alguns, ho van realment aprofitar, com sabeu, no va poder ser el cas d’una Espanya castigada pel seu alineament amb els règims perdedors de la Segona Guerra.

Europa ha reaccionat davant de la catàstrofe COVID i, alhora, ha volgut afrontar la gran crisi climàtica que se’ns vé al damunt i que, de forma conjunta, suposen una amenaça sòcioeconòmica més gran que la que va significar el conflicte bèl·lic europeu.

Per que us feu una idea de la magnitud de l’impacte que se’ns ve al damunt i que justifiquen els Next Generation, us donaré unes xifres de referència. Parlen per si mateixes:

Espanya té via lliure per disposar de dues quantitats:

Per un costat, fins a 70.000 milions d’euros a fons perdut. Aquesta quantitat ha de ser invertida en projectes transformadors i que afrontin centralment els requeriments d’unes noves fonts d’energies netes i projectes per una societat més competitiva i sostenible.

Aquesta xifra vindria a suposar el volum d’inversió que ha fet Espanya en els darrers 14 o 15 anys a càrrec dels seus pressupostos. És a dir, Espanya inverteix cada any (ull!, dic invertir, no gastar) entre 7 i 9000 milions d’euros. Òbviament uns diners que hem d’anar al banc a demanar i sobre els que ens cobren interessos. Ara, ens venen gratis vuit o deu vegades aquesta quantitat.

Per un altre costat, Espanya podrà demanar fins a 70.000 milions més en concepte de préstec a retornar i, aquests si, amb una certa taxa d’interessos.

Se suposa que Espanya no utilitzarà, com si faran altres països, aquesta línia extraordinària de crèdit. I per què?

Doncs per què és tant el seu deute actual acumulat (1,3 bilions d’euros), que ni atorgada, aquesta línia de crèdit, a un interès baixíssim, Espanya faria bé en no tocar-la. És una pena però és així. Penseu que Espanya paga d’interessos anuals pel seu deute uns 35.000 milions d’euros, és a dir, la meitat de la gran pluja de milions que el Next Generation suposa. I això, any rere any. Sembla increïble, oi?

“Y yo como alcalde vuestro que soy, os debò una explicación, y esa explicación os la voy a pagar…..” Gran Pepe Isbert preparant la benvinguda des del balcó de Villar del Río. Marshall va passar de llarg, Next Generation no, es quedarà aquí, amb nosaltres. Potser no seria una tonteria disposar-nos amb la mateixa energia que aquell vell alcalde i no desaprofitar una oportunitat que, com a generació, serà la darrera que podrem viure.