MENTRE S’ACOSTA LA NIT

No sé si hi ha algun model estereotipat que expliqui quines són les fases per les quals travessa un malalt d’Alzheimer a partir del moment en què el metge li transmet tan infausta notícia. L’altre dia commemoràvem el dia mundial d’aquesta malaltia i confesso que, tot preferint qualsevol altre motiu d’editorial, vaig decidir presentar aquestes línies en homenatge a aquelles persones als quals, la nit s’abraona damunt d’ells i els empeny a una existència on vas perdent l’ànima per les costures.

De ben segur que Cinta i Mariano ens podrien donar detalls al respecte, però m’atreveixo a pensar que, pel malalt o malalta, la sortida acompanyada de la consulta mèdica, és una barreja de sorpresa, incomprensió, tristor, i també d’escepticisme i una certa negació del que queda per venir. Buff!, només pensar-hi em fa fredor, i només acostar-me a les dotzenes de preguntes que al voltant de la maleïda “convidada” sorgeixen, em provoca un profund neguit.

No cal ser un pensador molt consistent per adonar-se que el present, el que et passa ara mateix, si, exactament ara, és quelcom molt fi, molt subtil, quasi transparent. Ja pots, en aquell instant,  haver sentit tota la felicitat o la tristor que vulguis. Pots haver gaudit de tot el plaer o patit tot el dolor que  imaginis, però ja ha passat. Si, ja ha passat, se l’ha endut una eternitat des d’on només tu, i potser aquells amb els que vulguis compartir, sereu capaços d’invocar. Ja és només un record, el teu record.

La vida és record. Se’m fa terrible imaginar una vida en la seva absència, una vida fosa a negra nit, una vida sense els que estimo, una vida sense Taquígrafo, sense Itàlia, sense vosaltres, la profunda soledat.

Ja sé que aquesta nota inicial sortirà sense somriures, però no he volgut evitar-la. La setmana començava al voltant de la malaltia de l’oblit i continuava per una terrible confluència  de malalties entre la nostra gent,  i m’he entristit.

L’any 2017 vaig tenir la sort de viure el darrer concert d’en Raimon, va ser al Palau de la Música. Feia quasi cinquanta anys, no arriben, quaranta-vuit, el vaig sentir per primera vegada cantar. Ho va fer al meu Institut, el Milà i Fontanals, i em va posar els pèls de punta. Doncs bé, de llavors ençà, i com si no hagués plogut gaire, va passar la vida, i des del màgic escenari del Palau de la Música, vaig tornar a sentir-lo cantar una darrera cançó, cançó amb la que no vaig poder reprimir el plor, es titulava: Mentre s’acosta la nit.

En Raimon cantava la similitud d’una edat avançada, el declinar de la vida i els records que, amb sort, t’acompanyen mentre cau la nit del teu dia, mentre s’acosta la nit.

“Alguns records em fan viure, mentre s’acosta la nit” cantava en Raimon i a mi em feia pensar en el drama infinit que significa perdre la memòria en els malalts d’Alzheimer, perdre el record i viure sols una negra nit, una nit  a voltes llarga i poc compassiva.

Prego als cels no haver de passar per l’experiència de l’oblit absolut. Tant de bo pugui esperar la nit gaudint de la llum del capvespre, prop dels meus i del vostre etern record.

Així sigui.

Amb més records que projectes,

Amb més passat que futur,

amb un present prim, com sempre,

Amb una vida que fuig.

Des d’amples indrets d’oblit

Venen cares estimades,

Mirades que m’han mirat,

Les boques que m’han parlat

Les veus que m’acompanyaven.

Aquells peus que m’ensenyaren

A estar dret i caminar,

I les mans que em protegien

Agafant les meues mans

I els braços que m’abraçaven

Quina dolçor intangible

Habitava al meu voltant

Com m’he sentit estimat

Com m’he sentit estimat

Mentre s’acosta la nit

Alguns records em fan viure

Alguns records em fan viure

Mentre s’acosta la nit.

Amb més records que projectes

Amb més passat que futur

Amb un present prim com sempre

Amb una vida que fuig

Mentre s’acosta la nit

Alguns records em fan viure

Alguns records em fan viure

Mentre s’acosta la nit

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

7 comentarios en «MENTRE S’ACOSTA LA NIT»

  • el sábado, 25 de septiembre de 2021 a las 9:19 am
    Enlace permanente

    Buff, Manel, que Editorial…., dura, pero supongo que realista….., al fin y al cabo “la nit s’apropa” especialmente para los enfermes de Alzheimer, pero en cierta forma también se acerca poco a poco para todos los que van/vamos cumpliendo años. Se pierden capacidades físicas y cognitivas, es así.
    Por eso, aporto mi visión, que quiere ser positiva. Mientras que podamos, hemos de vivir el presente de la mejor manera posible y si puede ser, pensar más en algunas ilusiones de futuro, que en el pasado.
    De todas formas, yo también “prego als cels “ no tener que pasar por esa experiencia. La he vivido de cerca y es una experiencia devastadora para el enfermo, claro, pero también para la familia y allegados.
    Me ha gustado tu artículo. Invita a la reflexión.
    Un abrazo

    Respuesta
  • el domingo, 26 de septiembre de 2021 a las 3:48 pm
    Enlace permanente

    Emotiva editorial que, com la majoría d’elles, invita a la reflexió.
    Personalment, “ Mentres s’acosta la nit”, continuo tenint moltes il.lusions o projectes de vida, tots ells assequibles de realitzar, tot esperant no oblidar mai el pasat i tenint sempre present un encara engrescador futur.
    Bé, per aquesta editorial.
    Abraçades.
    Pere S.

    Respuesta
  • el domingo, 26 de septiembre de 2021 a las 3:48 pm
    Enlace permanente

    Una Editorial llena de sensibilidad personal y humana.
    Manel, eres único.
    «Amb més records que projectes, Amb més passat que futur,» escuchando la canción veo que todavía tenemos más proyectos que recuerdos y más futuro que pasado y eso me hace pensar que estamos o que queremos estar muy vivos todavía.
    Pero una cosa es lo que queramos o pensemos nosotros y otra es que esa maldita enfermedad nos invada y nos llene de esa noche oscura.
    Como bien dices, Ójala no nos invada y poder seguir con los nuestros por muchos años.
    Un abrazo enorme.

    Respuesta
  • el domingo, 26 de septiembre de 2021 a las 8:55 pm
    Enlace permanente

    Gràcies Manel per pensar i sentir a cor obert i amb veu alta. Ets valent, precís i com sempre molt proper.
    Parles de pors que tots compartim i potser amb massa freqüència callem. Tristes reflexions que endolceixes amb poemes i música. No coneixia la cançó de Raimon. És preciosa.

    Memòria i oblit. Buf, dues paraules, carregades de sentits, d’emocions. I quant més grans ens fem més ens ronden el cap.
    Perdre la pròpia és tristíssim, horrorós, és perdre l’ànima, com tu dius. Ho he vist molts cops a la feina. És molt dolorós. Només desitjo no veure-ho massa a prop en el meu entorn.

    Però, potser sortosament, hi ha una altra memòria, la compartida. I d’aquesta, aquí entre estimats amics amb un munt de records comuns, en sabem bastant.
    Doncs deixa que transcrigui aquí unes paraules de Carlos Castilla del Pino, el psiquiatre i escriptor ja mort, que recordo i guardo des que les vaig llegir fa molts anys, quan jo en tenia massa pocs per entendre-les com ara.
    «Uno sobrevive solo en el recuerdo de los demás. Cuando estos desaparecen uno ha desaparecido también. No hay inmortalidad, hay memoria, no hay muerte, sino hay olvido.»

    Una petita frivolitat: PUAS immortals fins que falti l’últim! I llavors ja que més donarà!
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el martes, 28 de septiembre de 2021 a las 7:46 pm
    Enlace permanente

    Grande una vez más Manel, grande Raimon con su acertada y delicada letra.
    No huyes de temas duros, querido amigo, y nos pones la piel de gallina con tus reflexiones.
    Me gusta también esa última reflexión por parte de Pedro.
    La semana pasada alguien me dijo…» que Dios me dé cinco minutos más de claridad mental que de vida»…me apunto.

    Respuesta
  • el viernes, 1 de octubre de 2021 a las 9:42 am
    Enlace permanente

    Manel…un cop més he gaudit del teu escrit, de les teves reflexions i emocions que generosament vols compartir amb nosaltres…
    El tema que comentes és molt dur i dolorós per la gent i families que ho pateixen…ho veiem sovint a la nostra feina. Per sort no sabem el què ens espera…és important gaudir el present, establir llaços amb els que ens envolten i entre tots tirar endavant, en cas d’haver de patir una experiència així al nostre entorn proper…
    Opino com el Gabi… cal mirar endavant amb il.lusió de nous projectes i vida. La foscor existeix, però hem de cercar la llum
    Una forta abraçada
    Cristina

    Respuesta
  • el lunes, 4 de octubre de 2021 a las 7:00 pm
    Enlace permanente

    Benvolguts amics,
    Ha estat emocionant llegir el conjunt dels vostres comentaris, sempre ho és, però en aquesta ocasió, potser perquè el tema ens frega més la pell, ho ha estat de forma significativa.
    No hi ha la més mínima dubte que majoritàriament expresseu una actitud vital davant l’existència. Això, si m’ho permeteu, també es nota setmana a setmana quan expresseu la vostra proximitat i implicació en aquest projecte col·lectiu. Es nota que teniu ganes d’estar a prop, d’estar vinculats, de sentir-vos part d’aquesta vida comunitària que simbolitza la nostra web, en definitiva, de sentir-vos vius i de fer-ho sentir. Cóm m’agrada!
    En Pere R i en Pepe, permeteu-me que ho signifiqui, no han estat tan explícits com la resta. De ben segurs, són dos amics que estimen la vida i segur que la volen continuar vivint sense masses frens, però han estat una mica menys expressius que la resta. Això si, ho han compensat deixant-nos a mans dues brillantíssimes notes de saviesa que permeten cloure de forma brillant aquest passeig que entre tots hem fet entre la vida i la mort.
    Moltes gràcies a tots

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *