L’horror no s’atura
No és el primer cop que des d’aquesta editorial escrivim al voltant dels constants feminicìdis a la nostra societat. Avui ho faré amb un format necessàriament breu, estic fora de Barcelona i l’ordinador de l’hotel no té una sola lletra a lloc. No se pas quina configuració te aquest teclat però ben segur que hauré de demanar al nostre amic Max que s’encarregui de la correcta transcripció del document.
Amb el títol de l’editorial d’avui expresso el meu profund sentiment d’indignació i rebuig a la situació que estem vivint en el context on vivim.
Si 2022, va ser un any tràgic on cada setmana un energumen matava una dona, 2023 comença amb quatre assassinats en un mateix dia (8 gener). Però que cony passa pel cap d’aquesta colla de descerebrats, acomplexats i fastigosos “tios” per dia rere dia utilitzar la forca i la possessió davant les dones? No m’agradaria començar massa morbos en aquestes notes editorials, però vosaltres direu si no resulta especialment nauseabund que una noia arribi de sopar amb unes amigues i que la seva parella, “macho donde los haya”, li clavi un ganivet davant de la filla en comú de 3 anys i davant la policia declari que se’l va clavar ella mateixa. O, sense anar més lluny, un altre que després de violar la dona en el pis on estava el seu fill, aquest, sentint els crits de la mare, colpejava impotent la porta bloquejada. La va colpejar fins que ja no va sentir més moviment dins l’habitació, estava estrangulada i morta. Sembla ser que les autoritats polítiques i judicials han engegat noves mesures de control sobre aquells “tios” que tenen més o menys filiats com a perillosos. Tot plegat, fa una mica de pena.
A Catalunya tenim 21 dones que tenen escorta policial permanent i centenars que estan a risc després de denuncia. Com podem pensar que la solució es troba en augmentar “ad infinítum” els recursos policials per aturar aquesta ignomínia? Cert és que després de quaranta anys d’escoles i educació suposadament democràtica, el comportament masclista no s’ha aturat, però necessitem pensar que només des de l’enfortiment d’uns valors educatius compartits podríem estar en condicions de lluitar contra aquesta plaga.
Acabo no sense abans mostrar el meu sentiment davant un patir que no te aturador. Però soc pessimista, no ho puc evitar, formem part d’una societat a la que li és impossible arribar a acords de convivència bàsics i aquest, un acord de lluita contra l’horror generat per aquesta violència, en seria el primer i més important.
Manel Serrano
- LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA - sábado, 25 de noviembre de 2023
- TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA - sábado, 28 de octubre de 2023
- NOTÍCIES DE L’ESTIU - sábado, 23 de septiembre de 2023
Certament, la violència contra les dones és una xacra intolerable instal·lada als països que presumim com a més desenvolupats. Tant és així, que Espanya té un índex més baixos d’Europa pel que fa a feminicidis (el més alt, Finlàndia). Es podria pensar que el castic amb penes màximes podria acovardir als assassins, però sembla poc probable perquè sovint se suïciden.
Hem de tenir en compte que a les famílies on hi ha maltractadors, els nens poden normalitzar el maltractament. Per tant, crec que hem d’incrementar l’esforç en l’educació igualitària de nens i adolescents, ensenyar a les nenes a no deixar-se dominar, en la denúncia per part de la societat i en concret de familiars, veïns, amics i escoles que són testimonis de situacions de risc i deixar absolutament arraconats als homes violents excepte per tasques de reeducació de conductes.
Gràcies, Manel, per no mancar del racó de pensar, inclòs des de la distància geogràfica. Una abraçada.
Amic, comparteixo amb tu aquest dolor vers la violència de gènere.
Realment ha estat un desembre-22 molt cruent, per fer-nos reflexionar amb duresa sobre el que hauriem de fer de manera ràpida i eficaç per aturar aquesta sagnia contra la dona i de retruc als fills.
S´hauria de protegir més a la dona que denuncia un maltractament, al mateix temps que també
s´hauria de vigilar més intensament al reincident i fer que els judicis fossin més àgils, més rapits i amb penes més grans, més significatives… i moltes altres accions.
Pel que fa a l´educació, ha d´estar implicada l´escola, la familia i els mitjans de comunicació entre altres, els quals tenen una força tremenda per influir en les conductes socials del ciutadà.
L´estereotip sexista per part dels mitjans de comunicació en les noves tecnologies, pot ser molt acusat, al mateix temps que reivindica en alguns casos un ordre patriarcal que hauria d´estar superat. Cosa que també veiem, velada o no, en el discurs d´alguns polítics.
Segons dades recents de la Moncloa, el nombre de dones assassinades per violència de gènere a Espanya és de 6 en 2023 i 1.188 des de 2003, any que es va començar a recopilar dades. El nombre de menors assassinats és de 49 des de 2013, data d´inici de recollida de dades. També ressaltar que el nombre d´órfens des d´aquesta mateixa data és de 388.
Podriem continuar compartint… ho farem.
Com bé titules: Horror!!.
Amic, una abraçada.
No, la violència de gènere no s’atura. Sembla un problema enquistat a la nostra societat, vergonyós i sagnant.
Però, fixat que, com et vaig comentar Manel, per curiositat vaig consultar quina és la incidència de violència de parella quan es tracta de parelles homosexuals – tant d’homes com de dones – i vaig quedar parat en descobrir que els estudis diuen que no hi ha diferències significatives amb relació a l’orientació sexual, amb independència del sexe biològic, és a dir que encara que estadísticament està clar que els percentatges no tenen res a veure, la violència dins la parella es pot observar a totes les estructures de parella, independentment de l’orientació sexual.
Les xifres epidèmiques i esgarrifants de la violència de gènere – és a dir dels homes contra les dones -està clar que són fruit d’una superestructura social que durant segles l’hi ha donat cobertura… però sorprèn que entre parelles del mateix sexe el percentatge, no el número total, sigui similar.
Hem d’acabar amb els models assassins que genera el masclisme (i personalment crec com tu que no anem per massa bon camí), però potser ens hauríem de preguntar si en general els humans molts cops no sabem conduir adequadament les relacions més properes o intenses, entre elles les de parella.