L’ART, LA MALALTIA I LA MORT (III)
UNA SALA DEL HOSPITAL DURANTE LA VISITA DEL MÉDICO JEFE.
Luis Jiménez Aranda. 1889. Oli 290×445 cm. Museo del Prado.
Luis Jiménez Aranda va ser un pintor espanyol, nascut a Sevilla el 1845 i mort a Pontoise (França) el 1928.
Malgrat la seva qualitat, es tracta d’un pintor força desconegut pel gran públic i que com molts altres va haver d’emigrar a França. Jiménez es va nacionalitzar francès i va morir en aquell país a l’edat de 83 anys
Com a notes biogràfiques destacades podem assenyalar que es va formar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sevilla i va ampliar estudis i coneixements a Roma. Posteriorment a la seva estada a Itàlia marxa a França on obté diversos reconeixements importants.
Per poder interpretar bé la seva pintura cal tenir presents dos fets rellevants a la meitat del segle XIX. Per un costat, la progressiva pèrdua de vinculació que, corrents pictòriques i artistes d’aquells temps, expressen pel que entenem com academicisme, es a dir, el seguiment artístic dels cànons i tendències marcats per l’Acadèmia. D’altra banda, l’eclosió de misèries urbanes vinculades a l’industrialisme, la marginació i, perquè no dir-ho, la circulació literària de bona part de la obra de Marx, promouen una influència decisiva en les noves expressions artístiques.
Jiménez Aranda, com molts altres pintors, sobretot europeus, s’apunten a les tendències que ja venien d’un quart de segle enrere i que eren reconegudes com a Realisme Social. Aquestes s’entenien com un pas de modernització de l’expressió pictòrica, cercant un món més del moment, més fotogràfic, un món on la provocació i la denuncia social tenen ple reconeixement.
Cal tenir present, per disposar d’elements de context, que aquesta pintura, acabarà cohabitant, i fins i tot deslluint-se, amb l’aparició i èxit de l’impressionisme.
Si us endinseu una mica per l’univers del realisme social espanyol podreu trobar peces bellíssimes i signades per grans autors com Sorolla, Casas i, fins i tot, per Picasso.
La iconografia del quadre permet observar una gran i freda sala d’hospital. En la seva franja central es disposa el tema central amb els personatges de la pintura, deixant una estreta franja a la dreta que permet prolongar la mirada i observar la perspectiva i geometria de la sala.
El grup de personatges aporten una nota de color, predominantment negre, que contrasta amb la blancor deslluïda dels llits propers i de la resta de la sala. Els sostres alts permeten la disposició del grup monumental de finestres que aporten la claror, tan suposadament benèfica, en la medicina d’aquells temps. El terra de la sala dóna la impressió de ser de fusta i també aporta el seu matís a la composició.
Elements secundaris els trobem just al mig del passadís i a l’esquena dels darrers estudiants. Així, observem una cadira amb braços sobre la que es disposen, informalment, un abric i un barret de copa que podrien ser propietat del mateix cap mèdic. Tot just al costat, i només de forma insinuant, identifiquem el que podria ser la columna metàl·lica d’una estufa a carbó o fusta.
Respecte del grup de personatges, veiem al cap mèdic que ausculta directament a una pacient. La malalta es visualitza feble i lleugerament recolzada al damunt del metge ajudant. No disposem de criteris molt afinats, però la seva expressió de fragilitat, cansament i pal·lidesa, així com la praxi del metge en cap auscultant el seu tòrax, ens pot induir a pensar en una possible tuberculosi.
La resta de col·legues o estudiants, per cert, quasi tots amb bigot o barba, es disposen al voltant del llit. Tots ells amb vestit fosc, alguns amb davantal blanc i altres llegint el que podria ser el full clínic de la pacient. S’observa com a detall rellevant per nosaltres, la presència d’una metgessa que se situa en primera línia de l’observació clínica.
Altres detalls a assenyalar podrien ser la presència d’un prestatge al damunt del llit on es situarien algunes ampolles i utensilis personals del pacient. També, penjat al costat del prestatge, el suport de la història clínica o del curs clínic de la pacient.
Finalment, observar que l’auscultació directa del pacient podria fer deduir un gest ràpid i d’autoconfiança del mateix metge en cap doncs, cal saber que l’aparició i generalització de l’estetoscopi arrenca de bastant abans de l’escena pictòrica que estem presentant.
Per acabar, una nota singular que em fa saber un metge amic i amant de la pintura i que finalment acaba sent la que em posa sobre la pista del quadre que us presento:
Com veieu, hi ha una dona en la composició pictòrica. Podria tractar-se de la primera dona metgessa a Espanya. Es tractaria, sense confirmació absoluta, de Dolors Aleu, catalana, nascuda a Barcelona i llicenciada a 1882. Es va doctorar a Madrid (correspondència amb la pintura) i, posteriorment, va exercir la Ginecologia i Pediatria a la nostra ciutat.
Manel Serrano
- FER DE METGE O SER METGE - sábado, 11 de junio de 2022
- LA BAIXA MENSTRUAL - sábado, 21 de mayo de 2022
- UN MÓN FELIÇ - sábado, 7 de mayo de 2022
Magnífic article i comentaris d’aquesta obra d’art que ens és propera i ens recorda el nostre passat recent…També m’ha encantat le connexió amb la revista del col.legi explicant la història de la Dra. Aleu que no conexía i m’ha emocionat…
Fantàstics tots els detalls que ens fas descobrir en la pintura, i que un cop més fan recomanable la visita ben acompanyat d’un expert o estudiós…!!!
Petó ben fort
Cristina
Manel el “teu” quadre i el teu article m’han resultat encisadors. M’he sentit jo dins aquesta gran sala blanca d’hospital amb olor d’antics antisèptics, a la que ens has acompanyat, fent-nos gaudir dels detalls i de la història darrere la història, de tendències pictòricas i els seus enfrontaments…la corrent del realisme social tan interessant… i per rematar-ho la sorpresa final, descobrint-nós a Dolors Aleu, com un personatge misteriós amagat dins del quadre.
Felicitats.
(PD: la vigència dels escrits de Dolors Alleu fa sentir vergonya.)
Manel, excelente y exquisito como siempre. Un inmenso placer recorrer este cuadro, esta historia y este pintor, nuevo para mí, de tu prosa
Muy interesante Manel, descubrimiento tras descubrimiento, el Realismo Social, el propio Jiménez Aranda, la fantástica descripción del cuadro y la guinda en relación a Dolors Aleu, primera mujer en licenciarse en medicina en España. Una lectura en la que no se desperdicia ni una línea. Te felicito.
Un abrazo
Amics i amigues, gràcies pels vostres comentaris. Donat que heu fet referència a la corrent pictòrica del realisme social, suggerir-vos que no us perdeu dues joies de Sorolla en aquesta mateixa expressió pictòrica: “Trata de blancas” y “aún dicen que el pescado es caro”, són dues “obres d’art” que si les hagués pintat Lautrec, Cezanne o Picasso ara, com altres grans peces del mateix Sorolla, estarien penjades a la Quai d’Orsay.
Afortunadament, ambdues estan a Madrid: Museu Sorolla y Museu del Prado respectivament.
Qué interesante, Manel, y qué buena manera de conocer pinturas y autores desconocidos para mi.
Con tu descripción me has ayudado a percibir detalles del cuadro que se me habían pasado y la historia de Dolors Aleu me ha parecido interesantísima así como la parte más reivindicativa del texto del Colegio de Médicos sobre la mujer.
Un abrazo
Gracias Agueda por tus comentarios. Con permiso de Cinta, iremos comentando, aproximadamente cada mes, un cuadro que se relacione con la enfermedad o con el mundo de la Medicina en general. Osea que ya tendremos nuevas oprtunidades de intentar hacer iconografia de “baratijo”.
Besos