LA DEMOCRÀCIA AMENAÇADA
Deixant a banda referències històriques que ens podrien remuntar a la Grècia clàssica, i que no tindrien altre sentit sinó il·lustrar pedagògicament els esforços d’algunes societats per impulsar sistemes de govern col·lectius, la democràcia, tal com la coneixem en algunes parts del món actual, no deixa de ser un invent del segle XX, fa, per tant, poques dècades que les societats occidentals gaudeixen, en major o menor mesura de sistemes polítics democràtics.
Matisant l’anterior, diríem que la història més divulgativa precisaria una mica més i atribuiria al segle XVIII els precedents d’aquest modus d’organització social i presa de decisió col·lectives. En aquella centúria, van esdevenir dos successos històrics que si tenen a veure amb el naixement del sistema polític del qual parlem: la independència de les tretze colònies americanes de l’Imperi Britànic, i la Revolució Francesa amb la seva declaració dels drets de l’home.
Consideracions històriques a banda, convindríem que la democràcia no es podia entendre compatible amb l’esclavatge existent al llarg de bona part del XIX, ni tampoc sense la lluita sufragista pel vot femení al llarg de bona part del XX. Així doncs, tot i que sembli el contrari, la democràcia, almenys tal com ara l’entenem, és un sistema polític relativament nou. A Espanya, fora dels sis anys de la segona república, començaríem a comptar des de l’any 1978.
Segons la meva opinió, la democràcia és el millor substrat que la societat moderna ha inventat a fi que els seus ciutadans guanyessin en seguretat, benestar i prosperitat. No tan sols ha impulsat unes economies de mercat que han millorat els nostres estàndards de vida, sinó el que és més important, ha estat un dic legal de contenció que ha evitat al llarg de 75 anys, quasi sense excepcions, conflictes i guerres que en períodes anteriors havien delmat les nostres societats.
Però les democràcies occidentals, assetjades des del començament, avui estan realment amenaçades per poderosos enemics, enemics que no solament amenaçant des de fora la seva integritat, sinó que des del seu interior poden promoure el principi de la seva fi.
Des de fa setmanes que ja no penso en règims autocràtics que amb qualsevol excusa modifiquen els seus marcs legals i es transformen en veritables amenaces, no, no penso en Rússia i la Xina, estic pensant en la generació d’un veritable ou de la serp que neix des de la mateixa essència de les nostres societats i que lentament amenaçarà el nostre immediat futur. Intento explicar-me:
Fa pocs dies el canceller alemany Olaf Scholz es dirigia a la Xina a fi d’entrevistar-se amb el president d’aquell país Xi Jinping. El canceller era acompanyat pels presidents de les principals corporacions econòmiques d’aquell país. Semblaria que el motiu de la trobada tenia a veure amb la creixent por d’un intent de recuperació de l’illa de Taiwan per part de la Xina. Això ras i curt, significaria que l’engrandiment d’un règim autocràtic i sense els estàndards democràtics exigibles podria impulsar la ruïna de més d’un milió d’alemanys que viuen vinculats a la producció d’aquell país.
En aquest context, confesso que el que més ràbia em produïa no era l’amenaça d’un conflicte imminent (encara confio que la Xina no actuï com Putin), sinó que les grans corporacions econòmiques alemanyes i mundials actuessin sense limitacions a l’hora de fer plans expansius i de creixement sense considerar que els estaven fent amb països, veritables autocràcies, on el respecte als drets humans queden lluny. L’intercanvi de mercat i el creixement econòmic no es pot fer sense exigir els valors mínims associats a la llibertat i al respecte democràtic. Els interessos dels grans grups econòmics, aquells que després tenen problemes per aportar fiscalment el que els hi correspon, fan negocis amb indesitjables i finalment marxen a paradisos per col·laborar menys amb les seves societats d’origen. Els interessos d’aquests grups haurien de quedar limitats a un món de respecte mutu i que garantís la supervivència de la nostra democràcia.
Però no solament són les amenaces externes les que sobrevolen la nostra societat, són cada cop més els que, des de dins, treballen sense cap escrúpol i amb molt poc respecte per la nostra convivència. Aquells mateixos grans grups econòmics, els grans grups mediàtics i bona part dels ciutadans que han quedat atrapats en un discurs de bons i dolents, d’esquerres i dretes, de fidels i infidels, no se n’estan de fer forta la divisió d’una societat que gaudia de la fortalesa dels seus valors i que cada cop més s’afebleix al davant de les amenaces. La irrupció d’organitzacions feixistes, o simplement “trumpistes” que són capaços de posar en perill la democràcia americana, prendre el poder a Itàlia, ser el segon partit a França i el tercer a Espanya, són els significants més explícits del que volem dir en aquest racó editorial.
Lamento molt el to pessimista de la meva editorial, potser hauria d’haver plantejat un altra mirada, però l’altre dia, i ara ja en clau molt íntima i particular, quan sentia les confessions d’un ex-ministre de l’interior decidint assassinats o, l’informe europeu respecte l’espionatge polític a Espanya, no podia per menys que preocupar-me i entristir-me respecte a l’estat de les nostres societats. La nostra democràcia, pensava, està amenaçada.
- LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA - sábado, 25 de noviembre de 2023
- TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA - sábado, 28 de octubre de 2023
- NOTÍCIES DE L’ESTIU - sábado, 23 de septiembre de 2023
Manel,
Acabo de leer tu editorial y la veo tan complicada que se me hace difícil de comentar. Hablas de la base de nuestras sociedades, las democracias, frente a los peligros de otras sociedades, las autocracias, y creo que hay tantos intereses de tantos tipos que a los simples mortales como yo se nos escapan.
Leo tu editorial y me pregunto ” bueno… y que puedo hacer yo?” y me respondo ” nada”. O eso creo.
Una editorial para la reflexión sin duda.
Un abrazo.
Manel, comparto contigo la preocupación por la situación actual sobre todo como bien dices desde dentro. Sin embargo, no todo es preocupante, Chile y Brasil son el lado positivo de la moneda.
Manel, crec que el tema que abordes aquesta setmana és fonamental. L’amenaça d’una societat amb una democràcia falsa està aqui. La única manera de afrontar-la és actuant la ciutadania. Jo faria una diferència entre governs democràtics i societats democràtiques. Son aquestes últimes les que tenen més instruments per contrarestar l’amenaça que ve. És una amenaça greu perquè ja hi ha corrents d’ultradreta que defensen una democràcia de cartró pedra (Orban) i altres sistemes com el de la Xina que no podrien sobreviure en una democràcia genuïna i s’esforcen per impedir-ho i inclús volen exportar el seu sistema fora de les seves fronteres.
Manel, encertada editorial que reflecteix un estat de coses al món i a les dites “democràcies occidentals” que a tots ens far témer el pitjor.
La democràcia – un ideal darrere al qual hem de córrer i pel que s’ha de lluitar dia a dia, potser una utopia – ja va néixer coixa a Grècia, on realment era una entelèquia manegada per uns pocs i de la que estava exclosa bona part de la població. Però tots entenem el que volem donar a entendre quan parlem de societats o governs democràtics, per molt corcats que estiguin. Sempre hi ha un pitjor.
I realment en aquest moment de la postveritat i amb una creixent polarització política arreu del món, bufen vents molt preocupants que podrien atropellar èxits de les nostres societats que han costat molt esforç i fins i tot moltes vides.
Espavilem i intentem utilitzar totes les eines al nostre abast – per petites que siguin (vots, expressió popular on calgui) – per veure d’aturar el que ens ve a sobre, que com tu assenyales molt encertadament, no és pas poca cosa.
Manel, un altra vegada ens incites a pensar amb els teus excel·lents plantejaments. També penso que la democràcia és el millor sistema polític inventat fins ara, però continuen existint els monstres de les cavernes (com les grans multinacionals) a qui hem de donar menjar perquè ens permetin un mínim estat de confort a la resta de la societat. Seria bo que tothom s’adonés de la satisfacció que produeix repartir i compartir, però de moment el capitalisme i la seva gran representació, la borsa, no ho permeten.
Respecte a la puixança de l’extrema dreta a Europa (a Sud-americà és l’esquerra la que està en alça), cal preguntar-se quins són els motius. Jo crec que uns dels principals són la por a la immigració i la cerca de la llei i l’ordre en un intent de mantenir el status quo. Aquesta tendència conservadora és un antic conegut del ser humà (per uns més que altres) incompatible amb les lleis de la natura, de la que som un membre més, que sempre han estat un canvi permanent. Tot continuarà canviant, com ha canviat al llarg de l’història, i esperem que sigui per a bé de les majories. Jo crec que fins ara hem anat guanyant, a pesar de moltes tragèdies. En general, estem millor que fa uns segles.Gràcies per les reflexions. Una abraçada.
Entiendo y comparto absolutamente tu inquietud.
El tema a reflexión que nos traes hoy es un compañero de viaje diario actualmente.
Somos muchos los que seguimos apostando por la joven democracia y nos sorprende y aterra ver que se vuelva a hablar de nazismo, neofascismo o franquismo impunemente y con alevosía.
Es muy hiriente, pero seguro que algún interés económico debe haber detrás.
Las redes sociales son u caldo de cultivo que multiplica la evolución de un pensamiento contaminado.
Cuando llamamos post verdad a la franca mentira, es que ya tenemos un virus grave en nuestra sociedad.
Gracias amigo