LA AYUSO I LA SALUT

Les propostes de privatització de la sanitat pública han florit en les capçaleres dels mitjans de comunicació des dels darrers vint anys. El model que es plantejava estendre era l’impulsat a València amb la famosa experiència de la Regió d’Alzira. L’esmentada experiència, que va començar a les acaballes del passat segle, consistia en un pagament capitatiu pels 250.000 habitants coberts per l’hospital i la seva primària. Una empresa, Ribera Salut, substituïa al SERVASA (Servei Valencià de Salut) en la gestió sanitària d’aquella comarca. Després de nombroses ampliacions pressupostàries per suposades insuficiències que la segregació pública semblava que no va tenir en compte, i després de quinze anys d’experiència, la Generalitat Valenciana, llavors amb un govern de diferent signe polític, va revertir l’experiència i va posar punt  final a l’experiència.

Les experiències de privatització s’han donat arreu de l’Estat  i tenen normalment dos plantejaments justificatius: El primer sempre al·ludeix a què la Constitució i la Llei General de Sanitat (Ernest Lluch) parlen de la provisió gratuïta i universal de serveis, que no de l’origen públic o privat en la prestació d’aquests, és a dir, una hernia podria ser operada a la Residència Vall d’Hebron o a qualsevol hospital privat homologat.

El segon dels arguments, sovint fal·laç, és la major eficiència i transparència de la gestió privada enfront de la pública (no és el cas d’Alzira). Això, en cas de ser cert, i estant en una situació de penúria econòmica o ajustos pressupostaris, suposaria una certa obligació  per derivar l’atenció cap on més econòmic ens sortís a tots plegats. Òbviament, les coses no poden ser tan fàcils quan en els darrers cinquanta anys l’estat ha construït una complexíssima estructura sanitària pública que estem obligats a amortitzar.

En aquest context, ara ens trobem en una greu situació de crisi econòmica i en un punt temporal  on ja s’han apaivagat els aplaudiments que l’estructura sanitària del país, fonamentalment pública, rebia diàriament durant la passada pandèmia Covid. Algú, a l’ombra, ha decidit que aquest era un bon moment per tornar a la càrrega.

Per exemple a Madrid, algú a l’ombra ha pensat que aquest, tornava a ser un bon moment: Una greu crisi econòmica; un creixent malestar per les llargues llistes d’espera; una gravíssima insuficiència en les cobertures d’urgències extrahospitalàries; un dèficit creixent en el nombre de facultatius i, a més a més, per si tot això no fos poc problema, en aquella capital concretament, un tal Lasquetty, conseller d’hisenda favorable a la reducció d’impostos,  és membre de l’Opus Dei, dels Kikos,  i fonamentalista creient de les virtuts de la sanitat privada front la pública. Ah!, no me’n recordava, aquest Lasquetty te una “jefa” que es diu Isabel Diaz Ayuso, quasi res.

Així que si érem pocs.. només ens faltava l’Ayuso. No crec que hi hagin personatges tan desvergonyits com aquesta senyora en el panorama polític actual del país. Periodista de formació i entre altres mèrits de gran abast, gestora del compte de Twitter del gos d’Esperanza Aguirre, en “Pecas”, s’ha convertit en l’adalid de la política conservadora d’aquest país. Com diria aquell, “que dios nos pille confesados”

La famosa política, obsessionada en la disminució de la càrrega fiscal com a palanca miraculosa per la millora econòmica de la societat, un dia va decidir tancar, per insuficiència de mitjans, tots els centres d’atenció d’urgència extrahospitalària d’aquella comunitat. La idea, deia, era reforçar la xarxa hospitalària perquè era on millor es podia atendre a la població.

Però ha resultat que aquests senyors que estan a l’ombra i que no paren d’intentar nous camins i perspectives pels seus interessos, tampoc són uns set ciències. Així, sense aprendre dels seus homòlegs britànics que s’han carregat a una senyora primer ministre i mirall de l’Ayuso, s’han trobat amb l’oposició del conjunt de la professió mèdica i han hagut de fer una primera marxa enrere. Els Serveis d’Urgències d’Atenció Primària han estat reoberts.

“Bueno”, “Bueno”, reoberts, però sense personal i amb la “caradura” de pretendre cobrir les insuficiències amb vídeo-consultes que estalviïn la presència física del pacient.

Tot plegat, una nova impossibilitat per discutir al voltant de la necessària transformació de l’Assistència Sanitària del segle XXI, i  un caos que ben segur servirà als interessos d’aquells que pretenen fer mal a la prestació pública pel sol fet que això evita la participació privada en l’enorme “pastís” econòmic que significa la salut del país.

Manel Serrano