HISTÒRIA MÍNIMA. NOTES DE VIATGE

• Tendrás tiempo y vino, ¿no es así?

Per un moment vaig sentir el seu silenci i fins i tot, l’amenaça d’un somriure

• Mirá, Manel, quizás acabes con mi tiempo, pero no con mi vino, te lo aseguro.

Em vaig sentir content d’haver pres la decisió d’anar a Pamplona i tornar a compartir una estona amb en Roberto, bé, amb en Roberto i la Liliana, però fonamentalment amb en Roberto, clar.

El vaig conèixer al vuitanta-nou, o potser era al noranta, no ho recordo be. Va ser en un congrés nacional a Madrid. Ell era ja una figura reconeguda en el context de la Medicina del Treball, també, perquè no dir-ho, en l’entorn polític d’aquella administració socialista a la comunitat de Madrid. En Roberto Donalisio, per cloure aquesta breu presentació,  era un exiliat i refugiat polític de la dictadura Argentina, un metge i intel·lectual brillant que, el 1976, va sortir per “pels” del seu país per ser posteriorment acollit a Itàlia. En aquell país transalpí i en la seva condició d’originari piamontès,  va continuar, de forma magistral, tant la denuncia política com la seva innovadora aportació a la Medicina del Lavoro.

Un dia m’entretindré a explicar la seva història, doncs a més d’entretinguda per la seva aportació professional, us asseguro que no té “desperdici” des del punt de vista polític, aventurer i romàntic, però com us dic, serà un altre dia.

El que si us puc dir, per acabar, és que en Roberto és un dels pocs amics que jo he fet durant la meva època professional, han estat moltes les hores passejant per Madrid plegats, moltes les nits parlant de política, de poesia, de literatura, i molta la complicitat generada a partir del molt vi compartit. Recordo tantes vegades el posat seriós i la copa enlairada: ¡desconfíad del abstemio!

El brindis i l’evocació sempre feia homenatge a Carlos Barral i el seu magnífic pròleg del no menys magnífic llibre: “La leyenda del santo bebedor”. (que ningú se’l perdi)

Al poc d’haver penjat el telèfon, rebia per whatsapp un missatge:

M’he endarrerit un xic. Vull fer temps per poder anar a la bodega i comprar unes mostres de vi català amb que sorprendre i completar el clàssic “asado” que, estic segur, em prepararà en Roberto.

Em sento feliç. Sempre m’acompanya un sentiment de benestar i emoció quan em disposo a fer quilòmetres amb el cotxe. Us confesso que quan viatjo sol, encara més. Juraré no haver-ho dit, però avui també ho sento.

Són els volts de les onze quan surto d’Alella, em dirigeixo cap a la AP7 en direcció Tarragona. Posteriorment, al Vendrell, trencaré per l’AP2 en direcció Pamplona. He dit que no m’esperin a dinar i que arribaré, aproximadament, a l’hora del cafè.

Com per a tothom, l’autopista és un avorriment que en cap cas pot ser combatut pel paisatge que ofereix l’Alt Camp, la Conca de Barberà o el Segrià, almenys el que s’ofereix pels voltants de la ruta. Opto per la música.

En arribar a la pujada de Fraga i jo diria que fins a arribar a l’alçada de la sortida Monegros he percebut quelcom diferent. Em semblaria observar un canvi en aquest paisatge, en altre temps sec, polsós i desèrtic. Semblaria com si persistís, per més estona, la imatge del terreny productiu lleidatà. No sé, és com si es perllongués el tipus de paisatge que ocupa l’esquena de Lleida i la mateixa Franja, en definitiva, com si s’hagués guanyat terreny al desert dels Monegros. No sé quin és el motiu, però no m’estranyaria que xuclant des de l’embassament de Mequinenza, algú volgués  posar en producció uns terrenys naturalment secs i inhòspits. La conclusió és que em dóna la sensació de veure grans extensions de farratge, o algun altre cereal, entapissant les vores d’una autopista antigament despullada.

---

Els quilòmetres van caient i, tot just passant Saragossa, comença a dibuixar-se la ribera del riu Ebre. Veig la primera indicació de Tudela.

El paisatge ha canviat, així, malgrat situats en ple mes de juliol, la verdor encara recobreix les suaus ondulacions del terreny. Els camps de cultiu perfectament delimitats, progressen en direcció nord-oest buscant les més altes orografies.

Són prop de les dues i malgrat que em sento temptat de visitar Olite, decideixo arribar a Tudela i gaudir d’unes verduretes d’estiu.

Sé d’alguns restaurants especialitzats en horta i verdura pels voltants de la capital de la Ribera. No obstant, prefereixo entrar a la ciutat i buscar-ne un del que no recordo exactament el nom, però que de ben segur el trobo pels voltants de la plaça de toros. Altre cosa no, però un restaurant, segur que el trobo.

Efectivament, La Parrilla, així es diu el restaurant. L’he trobat de seguida.

El restaurant és bastant cutre, cutre i fins i tot car. Quedo conformat perquè he menjat de faula. He demanat:

“Tomate feo con ventresca” i “alcachofitas salteadas”.

Menú healthy, tot recordant Lourdes. La copa de vi navarrès, no la compto, però era un Pago de Cirso que es deixava beure.

---

L’abraçada va ser prolongada. A Liliana se li humitejaven els ulls.

• Manel…. pero que gusto!! Cuanto tiempo !!

Va ser un llarg cafè sense deixar de preguntar-nos i mirant-nos fixament als ulls.

• Venga chicos por que no van a dar una vuelta i recuperan el tiempo perdido?

Vàrem fer cas a Liliana i se’ns van fer quarts de deu quan tornàvem a casa. Durant el passeig i en no pocs moments se’m va posar un nus a l’estómac que encara no me l’he tret del damunt:

• Mirá Manel, aquí vive Ion, i aquí, justo enfrente, Maria.

Els silencis a voltes es prolongaven…

• Me vuelvo a la Argentina, Manel.

• Manel, tengo ochenta y uno y ya no tengo nada que hacer aquí y tu sabes que ésto, no me gusta un carajo. Nunca me ha gustado, vine por Liliana a este puto pueblo que siempre me pareció más Macondo que España: húmedo y lluvioso todos los dias. Así, como hoy, desde que llegué.

• Me vuelvo Manel, me vuelvo… ya cumplí.

• Pero.. ¿y Liliana?

Ens donaven les quatre de la matinada quan agafàvem el llit.

L’endemà vaig sortir de Pamplona cap a les deu del matí. En Roberto em va preparar un cafè on vàrem sucar un pa de pessic industrial del Mercadona que val a dir, no estava gens malament.

Ens vàrem tornar a abraçar. Liliana dormia.

• Roberto, nos vemos en Madrid.

• Manel, nos vemos. Quizás no tengamos mucho tiempo, pero beberemos lo que podamos. No corras.

• Adios, Roberto

Fa un dia esplèndid i una mica fresc, són les condicions ideals per posar-me la gorra i descapotar el cotxe.

El pla és arribar a Berlanga de Duero y visitar la recomanació prerromànica de Cinta: l’església de San Baudelio de Berlanga. Jo, quines ganes!

Com no disposo de massa temps, però tampoc vull anar per carreteres principals, agafaré una nacional que baixa quasi recte cap a Soria. Les actuals carreteres nacionals van sovint amb un tràfic moderat, tothom prefereix autovies o autopistes. Jo, altrament, si no puc agafar rutes més secundàries i amb un terreny més virat, escullo aquestes vies que em permeten secretar una mica d’adrenalina, si més no,  en els avançaments.

Així ho faig, baixo en direcció Estella i torno a travessar la Ribera deixant a l’esquerra el parc natural de les Bardenes Reials.

La carretera crec que per un moment arriba a endinsar-se per La Rioja per tornar a Navarra i, finalment, entrar definitivament a  Soria.

Arribo a la localitat soriana d’Ágreda, aquí puc agafar alguna carretera més secundària i menys transitada. Just per aquí, faré per arribar a Berlanga, i si ho aconsegueixo, cap a San Baudelio. Vulguis o no, hauré cercat l’art, i Cinta, no es podrà queixar dels seus alumnes, jo tampoc.

Entro a Sòria, camps de Castella i terres de Machado. Aquí, on la tristor del poeta es fa profunda per la mort de Leonor, el paisatge em rep de forma amable, intercalant camps de conreu, erms solitaris i tristos i, sorprenents taques de frondositat amb boscos abundants d’alzina i pi negre.

Travesso per carreteres cada cop menys transitades en direcció a Almazán i posteriorment Berlanga del Duero. Ja estic a prop.

He arribat a Berlanga, una vil·la medieval amb restes de dues muralles, una col·legiata i un castell, actualment en obres però que te una pinta fantàstica. No em puc parar, prefereixo arribar a San Baudelio i posteriorment a Burgo de Osma. Berlanga la faré demà, tot just començant la tornada.

Trobo el desviament cap a San Baudelio, són quasi la una del migdia.

L’encontre amb l’art és excepcional, perquè excepcional és la primera imatge del tresor artístic que cerco: Una construcció extraordinàriament senzilla, quasi inaparent, al bell mig d’un erm solitari i extens. Semblaria un breu accident geològic al mig d’una extensió de terreny quasi inanimada i només interrompuda pel vol dels ocells.

Tot acostant-me, hi ha un parell de cotxes en un tros de terra adequat com a parking. El vigilant i guia acaba de donar explicacions a un grup de persones i permet que accedeixi el segon grup: dues parelles que ocupaven un d’aquells cotxes i jo mateix.

Sospito el que em trobaré. Recordo perfectament les fotos que Cinta va aportar al concurs i, alguna referència addicional que jo he recollit Aquesta meravella se’m fa coneguda i familiar.

Accedim per un petit pòrtic situat al nord i rematat amb un arc de ferradura molt ben dibuixat. A l’accés, una planta breument rectangular que obre un absis oriental lleument sobre aixecat del terra  i també de forma rectangular. A l’extrem occidental, trobem un petit espai ocupat per un bosc de petites columnes i arcs quasi de ferradura a modus de petita mesquita. Finalment, al bell mig de la planta, una majestàtica columna acabada en vuit arcs formant una generosa palmera de pedra per suportar un sostre que suposo havia estat de fusta. Les restes, relativament ben conservades, de pintura de segles XII-XIII complementen una magnífica joia que els entesos situen com a construcció mossàrab o preromànica cap al segle XI. Gràcies, Cinta, pagava la pena.

“Bueno, bueno”, lo de San Esteban és una autèntica meravella. Situat a la vora d’un Duero recosit d’immensos olms i pollancres i travessat per un sensacional pont romànic de dotze ulls, San Esteban és un altre joieta medieval.

Em disposo a gaudir de dos nous tresors romànics que no descriuré per no fatigar més al lector. En qualsevol cas dir-vos que, amb les esglésies de Nuestra Señora del Rivero y l’església de San Miguel em trobo al davant del brillant art romànic de fronteres d’aquells segles XI i XII.

Tot i que sóc un fotògraf absolutament “patata”, crec que podreu observar les galeries porticades del costat sud d’ambdues esglésies i el bell treball dels escultors d’aquella època.

M’he llevat aviat, havia d’estar d’hora a les bodegues que ahir vaig trobar tancades. Esmorzo, liquido el compte i torno a agafar el cotxe.

A les bodegues m’han aconsellat el criança. He comprat dues caixes i una de vi jove de l’any, m’han dit que és un vi de diari extraordinari.

De tornada, torno a travessar Burgo de Osma i em dirigeixo a Berlanga, el poble medieval que ahir no vaig poder visitar.

El GPS m’indica la possibilitat de fer un tomb per una carretera “pintoresca”. Decideixo agafar-la, són només dotze o tretze quilòmetres de més.

Cau la tarda, i vaig acabant aquest particular viatge. Estic content i vaig pensant en lo bé que m’ho passo al volant i deixant-me caure per aquests indrets amb petits paradisos desconeguts. Bé, almenys desconeguts per mi.

Mira, ves per on, em passa pel cap la possibilitat d’explicar-vos el que ha donat de si aquesta sortida. Igual m’hi poso i li ensenyo a en Gabo. SI em dona l’OK igual ho podeu llegir.

Tant de bo aconsegueixi entretenir-vos una estona..

• Mirá, Manel, pero porqué discutes con un argentino de coches y de motores? Que sepas que no vi córrer a Fangio, pero lo imaginé todos los dias.

• Pero estarás conmigo que el mejor fue Senna

• Si, en eso estamos de acuerdo

FIN