Entrevista MARH: MARIAN

Està clar que les amistats de la joventut ens marquen. D’aquelles persones que més admirem i estimem incorporem informació, llenguatge, gustos, gestos… Sens dubte Marian em va ensenyar moltes coses i tinc la seva petjada molt endins com ben segur la conserven molts dels seus alumnes. És la nostra estimada professora que continua amb un magnetisme i una aura de saviesa i serenor que ens encanta quan s’apropa al nostre horitzó. Avui tenim l’oportunitat d’atansar-nos al seu univers i saber més de les seves preferències i records. Tot un luxe! Som-hi!

Marian, han passat quaranta-quatre anys d’aquell concert tan mític de Lluis Llach el gener de 1978. N’hi ha hagut algun altre que t’hagi emocionat tan després?

Com bé dius Cinta ha plogut molt des d’aquell concert irrepetible d’en Llach. L’últim concert multitudinari al que he anat ha estat per veure a  Bruce Springsteen al Camp Nou, com veuràs un canvi de registre important.

T’agrada la música clàssica? Ens recomanes alguna peça?

Malauradament no vaig rebre educació musical i la clàssica no està entre les meves preferències, no n’escolto gaire, més enllà de les peces més conegudes que reconec m’emocionen. Us recomanaria l’ària Casta Diva de l’opera Norma de Bellini interpretada per la Caballé o la Callas, qualsevol de les dues, enormes.

Cantes a casa? Si per uns minuts tinguessis la veu de la Callas que entonaries?

No massa. Pel que fa a gustos musicals soc molt eclèctica, igual entonaria alguna de Pablo Milanés o de l’Aute que taral·lejaria Ed Sheeran o Lewis Capaldi, aquests joves que sents contínuament a qualsevol cadena de ràdio.  

Tu que has estudiat les plantes i que t’agrada contemplar-les, a quin parc o jardí ens portaries per gaudir d’una tarda encisadora?

Aniríem a Madeira i visitaríem el jardí botànic de Funchal on trobaríem espècies endèmiques i exòtiques molt interessants, un parc amb aus i un petit museu d’història natural amb l’afegit d’unes vistes esplèndides de la ciutat que dominen la vall de la ribeira de Joao Gomes.

Jardim Botanico da Madeira Funchal

Ara deixem la natura per anar a cercar la bellesa que han creat els homes. A quin lloc del món ens portes per admirar-la?

Una ciutat que em va captivar pel seu llegat paleocristià i bizantí va ser Ravenna. Passejant per la ciutat i en un radi relativament petit pots visitar el mausoleu de Gal·la Placídia, el baptisteri neonià, l’església de San Vital, construïda per Justinià I, San Apolinar Nuovo, per Teodorico i admirar els seus espectaculars mosaics. Sí ens en anem a les afores  trobarem el mausoleu de Teodorico el Gran, construït cap al 520 d.C. amb marbre blanc. M’encantaria poder penjar alguna de les fotos que vaig fer en aquest viatge però uns anys després ens van entrar a robar a casa i se’m van emportar el portàtil on tenia descarregades les fotos. Una llàstima.

Ravenna BW 3
San Apolinar Nuovo
Ravenna San Vitale
Església de San Vital

Per no anar tan lluny, quin monument de la Península Ibèrica ens mostres?  

Com les arrels tiren us portaria a Còrdova, el meu pare era d’allà, i visitaríem  Medina Azahara, Madinat al -Zahra , ciutat brillant, fundada pel primer califa de Còrdova  Abderraman  III a les afores de la ciutat cap als anys 936-976. El conjunt  monumental només va estar en peus uns 80 anys i fou destruït pels berbers com a conseqüència dels enfrontaments que van posar fi al califat. Malgrat l’abandonament posterior i múltiples espolis, els treballs dels últims anys li han tornat part del seu esplendor.

Medina Azahara 1
Edifici basilical superior

Una curiositat,  al Museu diocesà de Tarragona es troba un arc de Medina Azahara molt ben conservat.

Ets una persona amant de la cultura i de ben segur serà un plaer visitar amb tu el museu que més t’hagi impactat. On anem?

Dels grans museus que he visitat potser al MOMA de Nova York o al  Pèrgam de Berlín però com algú dels teus entrevistats ja n’ha fet referència no em repetiré i apostaré pel museu d’HistòriaNatural de Londres. El museu té una de les col·leccions  més important del món i és un centre de referència pel que fa a la conservació i identificació d’espècies. Qui no s’ha sentit captivat en la seva visita per  Dippy, la rèplica de Diplodocus que es troba en el vestíbul central o pel venerat Darwin observant als visitants?   

Així, en secret, ens dius un museu poc conegut que hagis descobert?

Poc conegut no sé, però a Pont- Aven, a la Bretanya francesa es troba el museu de Belles Arts on hi podem contemplar  algunes obres dels pintors anomenats de l’escola de Pont-Aven , Gauguin, Bernard,  Sérusier, Signac…

A mitjans  del segle XIX  Henry Bacon donà  a conèixer aquest petit poble i començaren  a  arribar pintors atrets per la bellesa de l’entorn i la tranquil·litat que donava  un poble petit per poder crear. No molt lluny d’allà ens  podem allargar a la Chapelle  de  Trémalo on es troba la talla policromada del Crist que va inspirar Gauguin per pintar Le Crist jaune.

Quin quadre dels que has vist t’ha fascinat més?

Modigliani 1
Female nu. Modigliani

L’obra de Antonio López, Gran via, La percha... em va impactar bastant quan vaig descobrir-la a un galeria d’art del casc antic de Barcelona als anys 80, malgrat que en general l’hiperrealisme no és dels corrents pictòrics que m’interessen més, d’altra banda ell no es reconeix en aquest moviment. Se’m fa molt difícil triar-ne  un,  a veure, un nu de Modigliani, Female Nu 1916 que es troba a  The Courtauld Gallery a Londres, retrat de Beatrice Hastings una de les seves models i amants . M’agraden les seves figures allargassades i sobretot m’atreu la seva trajectòria, com la de molts artistes maudites, marcada per una mort prematura i una vida plena d’infortunis i excessos.

T’agradaria tenir-lo a casa o preferiries un altre per contemplar cada dia?

Crec que les grans obres han d’estar a l’abast de tothom, per tant  millor als museus. A casa  tinc unes aquarel·les d’un pintor desconegut que venia els seus quadres a la plaça del Pi que  per mi tenen un valor sentimental i les puc contemplar quan vull, suficient.

I una escultura?

La Victòria de Samotràcia , que representa la deessa Niké , escultura del període hel·lenístic de l’escola de Rodes , imponent dalt d’una escalinata del Louvre el primer cop que la vaig veure o una de contemporània de Cristina Iglesias.

En realitat de la Cristina Iglesias no n’he vist cap, conec algo de la seva obra i m’agrada com utilitza els diferents materials i els integra a l’entorn. M’hagués encantat  visitar Hondalea  al far de Santa Clara quan vam estar fa poc a Donosti però no va ser possible.Una altra vegada serà!

Hondalea
Hondalea. Far de Santa Clara

Si poguessis visitar el taller d’un pintor, no cal que sigui actual que aquí viatgem en el temps i el espai com si res, quin escolliries?

Ivan Agueli 1

Bé, no sé si podríem visitar el seu taller, m ‘explico, fa uns anys gràcies a un amic suec vaig conèixer a un pintor  molt cèlebre en el seu país i poc reconegut fora,   Ivan Aguéli. Va néixer a Sala al 1869 i va morir al 1917 a l’Hospitalet atropellat per un tramvia. Anarquista i  místic, es va convertir a l’islam i va ser deixeble de Bernard a Paris. Va tenir una vida certament rocambolesca, va ser acusat d’espia quan s’estava a Barcelona i tot i  tenir una ordre d’expulsió no va  poder marxar perquè no disposava de recursos per tornar a Suècia, mor atropellat i el seu cos es dipositat al cementiri  de Montjuic esperant que algú el reclamés. Finalment el príncep  Eugen Bernadotte, gran mecenes del seu país se’n va fer càrrec de les seves despulles i de les seves pertinences.

A mi la seva obra em recorda força a Cézanne. A Sala la seva ciutat natal té un museu i també  trobem  algunes peces seves al museu d’Art Modern d’Estocolm.

I amb quin personatge de la Història t’agradaria tenir una xerrada?

Fent un paral·lelisme amb tu  per la teva personalitat i vocació,  m’encantaria xerrar amb la premi Nobel i neuròloga italiana Rita Levi –Montalcini, un gran referent com a dona, jueva i científica.

A les meves classes poso molt d’èmfasi per a què els meus alumnes coneguin dones rellevants en la ciència, Marie  Curie,  Rosalind Franklin o  Lynn  Margulis, sense anar més lluny els laboratoris del meu institut tenen nom de dona.    

Quina època de la Història es la que més t’atrau?

M’hagués encantat participar en alguna de les grans expedicions científiques entre el XVIII i el XIX amb Darwin, Cook, Humboldt i amb algunes dones malgrat sembli increïble com  Florence von Sass, una de les artífex  del descobriment de les fonts del Nil, emocionant.

Què rescataries de temps passats per implantar a l’actualitat?

Sincerament res, crec que som molt afortunats del temps i del lloc  que ens ha tocat viure, un temps imperfecte però quin no?     

Imaginat tenir el poder de canviar el curs de la història, quin moment escolliries?

Potser la guerra civil espanyola o la irrupció del nacionalsocialisme/feixisme,  pel que ha representat  en els nostres ascendents més propers, devastació, pobresa , exili, empobriment cultural, repressió, en fi un desastre, sense anar més lluny el meu pare quasi no va conèixer al seu, republicà i “rojo”, el van trobar al fons d’un pou, versió oficial, suïcidi.

A quina dona, d’ara o d’abans, admires més?  

Uf n’hi ha tantes! Però com he de triar una, la Josefina Castellví, oceanògrafa i biòloga. Investigadora al CSIC i directora de la primera base científica espanyola a l’Antàrtida, a l’illa Livingstone, un dels llocs que sempre he somiat conèixer.

Amb un blau que es confon amb el cel i els icebergs

El primer iceberg que veus no s’oblida mai. És espectacular.

                                                       Josefina Castellvi, dixit

Bé Marian, hem viatjat en el temps i l’espai i es un bon moment per seure tranquil·lament una estona. On quedem?

Al carrer Montcada de Barcelona on podríem gaudir de tots els edificis del gòtic civil català i endinsar-nos en algun dels seus museus: Picasso, Rocamora…. i per acabar un vermut al Xampanyet  per rememorar vells temps i explicar-nos confidències que la distància no ens permet fer.

Gràcies Marian. Ha estat un gran plaer escortar-te en una distància que desapareix amb l’esperit. Passen els anys i continuo aprenent de tu.

Arriba el moment de acomiadar-se. Ho fem amb una cançó?

Gràcies a tu Cinta per les teves paraules introductòries sempre plenes d’estima  i generositat.

Per acabar  et proposo una cançó que m’agrada molt, una mica malenconiosa però avui plovineja i estic confinada, acompanya. La cançó és  d’Enrique Urquijo, Aunque tu no lo sepas, amb lletra adaptada d’un poema de Luis Garcia Montero, allà va. Una abraçada enorme!

Fins sempre.

Cinta
Últimas entradas de Cinta (ver todo)

Cinta

Neuròloga amb desig de gaudir i d'aprendre amb i dels amics.

8 comentarios en «Entrevista MARH: MARIAN»

  • el lunes, 21 de febrero de 2022 a las 4:47 pm
    Enlace permanente

    Hola Marian, deixa’m començar per agrair-te, també a Cinta, la possibilitat que ens ofereixes a l’hora de passejar pel teu univers d’interessos, m’has fet passar una estona absolutament admirat entre els coneixements, propostes i observacions que has fet.
    Amiga, no vull regalar-te els oïdes, en aquesta comunitat tots sabem d’unes virtuts intel·lectuals que de sempre han donat la ma a un esperit bondadós, romàntic i ple de fidelitat vers el nostre grup. I dic que no vull regalar-te els oïdes però si dir-te que em sento tan honorat com entusiasmat de poder compartir la vida amb un grup de persones, entre las que et trobes, que són un privilegi cultural del qual un no pot deixar de “fardar”
    Gràcies Marian.

    Respuesta
    • el jueves, 24 de febrero de 2022 a las 8:36 am
      Enlace permanente

      Amic Manel si que me les has regalat si, les oïdes, Cinta i tú sou molt generosos en les vostres apreciacions. Jo de vegades em sento a anys llum de moltes de les vostres aportacions i no és falsa modestia. T@ts els que feu possible aquesta web i les diferents seccions ens regaleu quinzenalment un trésor. Gràcies, moltes gràcies!

      Respuesta
  • el miércoles, 23 de febrero de 2022 a las 12:11 am
    Enlace permanente

    Marian, unes respostes a l’atractiva entrevista de la Cinta molt interessants, i que donen a conèixer una part de la teva vida que ens hem perdut per el temps i la distància que la vida ens imposa sovint.
    Coincidim en alguns gustos, i en altres m’has donat pistes del teu gran saber.
    Com m’agradaria recuperar aquest grapat d’anys sense contacte estret, i poder compartir en una terrasa de cafè moltes d’aquestes experiències plenes d’un gran coneixement.
    Bé, ara em posaré a la Sra. Callas en “Norma” ,i recordant amb fascinació el primer iceberg que vaig veure sa Groenlàndia, et recordaré de jove i intentaré viatjar en el temps amb tú i les teves experiències.
    Marian, grans petons 😘😘

    Respuesta
    • el jueves, 24 de febrero de 2022 a las 8:45 am
      Enlace permanente

      Pere, és cert que ens hem perdut part de la vida dels altres, però gràcies a la teva empenta, anem recuperant el temps perdut. Els grups de whatsapp, la web , la pua lectora i les trobades ens permeten conèixer, compartir i aprendre de cadascun de nosaltres, i això en un moment de la nostra vida algo més tranquil, tot un luxe! Gràcies i molts besets!

      Respuesta
  • el jueves, 24 de febrero de 2022 a las 6:32 pm
    Enlace permanente

    Ante todo y como siempre, si me lo permites Marián, empiezo por felicitar a la extraordinaria elegancia y precisión de Cinta con la elaboración y dinámica de su sutil cuestionario.
    Y querida Marián, aunque tú no lo sepas (o sí) te admiro muchísimo desde siempre y tus cultas, arriesgadas y a veces sorprendentes respuestas me han cautivado. Qué digo cautivado…me han fascinado.
    Con el Museo de Historia Natural de Londres coincido totalmente. Llovía aquel día, para variar, en la ciudad y pasábamos por delante del espléndido edificio. El museo era gratis y entramos. Espectacular. Ya no quería irme. Sólo con ver al diplodocus quedé atrapado en un lugar que parece un decorado de Harry Potter.
    Me has hecho sonreír con tu mención a Sheeran y Capaldi (coincidimos) y has renovado mi deseo de viajar al jardín/isla de Madeira porque, aunque mucha gente me lo ha recomendado como amante de las flores, nadie me había citado su jardín botánico.
    Aunque tú no lo sepas (o sí) te echo mucho de menos.
    Aunque tú no lo sepas (o sí) te quiero

    Respuesta
  • el lunes, 28 de febrero de 2022 a las 2:12 pm
    Enlace permanente

    Pepe hace dias que le doy vueltas para dar una respuesta a tu comentario, pero estoy sin palabras, creo que con decirte lo mucho que tambien añoro nuestras conversaciones y confidencias de juventud lo digo todo. Aunque tú no lo sepas (o sí) yo tambien te quiero mucho.

    Respuesta
  • el miércoles, 2 de marzo de 2022 a las 3:17 pm
    Enlace permanente

    Amiga Marian, quin gust haver pogut passar aquesta petita-llarga estona amb tu, escoltant i compartint records i coses estimades.
    I quines ganes de tornar a fer-ho mirant-nos als ulls i ben a la vora com ho fèiem no fa pas tants anys i després massa de tant en tant.
    És una sort disposar d’aquesta finestreta per trobar-nos, encara que sigui en esperit, i intercanviar vivències i emocions. Reconforta molt poder compartir-les entre amics malgrat la llunyania.

    M’has posat la pell de gallina i fins i tot els ulls vidriosos amb algunes de les teves músiques. Des de la Callas a Capaldi.
    M’has descobert, i això sí que és gran i genial, l’illa i el Far de Santa Clara i l’obre de la Cristina Iglesias, de la que sent tan a la vora, no en tenia notícies. I un gran personatge: l’Ivan Anguéli. Corro a llegir més sobre ell, m’has picat molt la curiositat.
    Em sembla fascinant el teu interès – sent dona de lletres… o potser no tant – per les expedicions científiques de segles passats. O per la Josefina Castellvi.
    Estimada amiga ets un ésser renaixentista! La curiositat per tot és essencial per viure a fons. I veig que tu també ho sents així. Tant de bo no la perdem mai, i puguem compartir-la com ara tu amb tots nosaltres.
    En “aquest temps imperfecte” gaudir de la teva saviesa i la teva sensibilitat i per damunt de tot de la teva amistat ajuda molt, però molt, a anar tirant cap endavant.
    Tinc moltes ganes de veure’t i abraçar-te.

    Respuesta
  • el viernes, 4 de marzo de 2022 a las 11:45 am
    Enlace permanente

    Amic Pere, crec que en aquest grup sou molts/es en l’ànima renaixentista, com he comentat és un gust cada quinzena llegir i gaudir de tot allò que ens presenteu i proposeu. Cadascun de vosaltres ens obriu els ulls a móns que de vegades no hem explorat.
    Jo també tinc moltes ganes de retrobar-te i tenir una llarga xerrada per parlar de mil coses, a veure si a la propera hi puc estar.
    Per cert, de dona de lletres res! Recorda que vaig estudiar Biologia, però amb molts altres interessos com molts de vosaltres.
    Espero veure’t aviat i fer-te una llarga abraçada!

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.