ENTREVISTA MARH: MANEL

Avui tindrem la sort de passar una estona amb un gran amic. El dia que va néixer els estels, contents i magnànims, el van dotar d’una llum especial, d’un magnetisme i un caudal de simpatia i gràcia que generosament ell ens ha anat obsequiant al llarg del temps. Un amic que ens vetlla i que procura que estem contents, que ens escriu paraules meravelloses, que tant ens fa riure com plorar de tendresa o ens fascina amb els seus pensaments i històries, tant hi fa que siguin reals com imaginaries. Però, més enllà del seu encís i la seva ment brillant, batega un gran cor que sempre sentim proper i que segur que avui ens obrirà per contar-nos encants de la seva vida. Atents, que arriba….Manel!!!

Manel, recentment has fet una bona passejada per Itàlia. Que t’ha entusiasmat més?

Benvolguda amiga, estimada Cinta, abans que respongui aquest intens i molt respectat qüestionari, em permetràs dir que m’has fet emocionar amb la teva lloança introductòria. N’estic segur que si en tornessis a fer un altre, i aquesta desprengués la meitat de tendresa que la primera, igual t’acusarien d’intentar comprar al convidat.

Bé, dit això, va per tu, amiga!

Em preguntes per Itàlia i el meu darrer viatge per aquelles terres. Te’l resumiré amb els quatre moments més màgics d’aquella “tournée”:

El primer dinar a Portofino. Un indret que sempre posa de bon humor.

El segon, un passeig nocturn per una ciutat barroca tant meravellosa com desconeguda: Lecce

Tercer, l’explosió emocional que vàrem tenir al veure la ciutat vella de Matera.

I finalment, entrar al Palazzo Màssimo de Roma i trobar-me davant dels nassos, també de forma inesperada, l’escultura en bronze “Púgil en reposo”. Un autèntic moment colpidor.

Itàlia és fascinant, però sabem de la teva predilecció por París. On ens portaries per apreciar una deliciosa obra d’art?

Tinc un cert problema a l’intentar decodificar la pregunta, ja veuràs: per obra d’art deliciosa entenc que vols referir-te a una obra d’art bonica, agradable i que transmeti bon rotllo, no tan sols a mi, sinó al públic en general. Si més o menys volies expressar això,  confesso un problema, doncs les obres d’art que més m’emocionen no solen ser massa agradables ni normalment expressen alegria o benestar. Això no obstant, intentaré ser fidel a la interpretació que faig i no defugir la qüestió que planteges: Mira, et portaria a París, clar, a les Tulleries, concretament a L’Orangerie, allà ens tornaríem a quedar bocabadats davant els Nenúfars de Monet.

Tens algun museu secret a París?

Mira, si et dic dos museus de París poc visitats, però en absolut secrets, te’n diria el Museu de la Ciutat al cor del Marais i el d’història de la Medicina, a la Facultat de Medicina de la Université de París. No obstant te’n diré un de secret, molt secret, tant, que jo tampoc el conec i que em moro de ganes per fer-ho: el Museu de l’Edith Piaf. Per mi és tan romàntica la seva història, i és tan intensa la seva vida amb homes com Marcel Cerdan o Moustaki, que quan em van referir la seva existència, la del museu, vaig jurar que el visitaria quan disposés de la primera oportunitat. T’ho faré saber.

I altres secrets fora de París?

Si continuem sous le ciel de la France, jo aconselleria la visita al Toulouse Lautrec d’Albí. Una meravella. No us el podeu perdre. A més, tot sortint del museu, podríeu visitar la catedral fortalesa de la ciutat. Una arquitectura gòtica meridional impactant.

Si tinguéssim ales per poder sortir volant tots plegats, a quin lloc del món ens portaries per extasiar-nos amb creacions del passat?.

Mira Cinta, si m’ho permets, us faré una proposta que, si bé artística, és, per damunt de tot, particular, molt nostre, íntima i emocional. Us duc a Florència, i no tant per poder veure Boticellis, Brunelleschis o Giottos, que també,  sinó per tornar a travessar ponts i carrers on encara passegen els somnis d’una colla d’amics en el seu darrer any de carrera.

Ja que hi som, on cercaríem l’Art a la península Ibèrica?

No crec que pugui ser molt original responent a aquesta pregunta. Segurament us duria al bell mig d’una obra d’art que tothom coneix: la Mesquita de Còrdova. Per mi és l’experiència sensitiva més bèstia que un pot tenir per terres d’Espanya. Aquell bosc d’arcs i columnes, a mi em sembla colpidor. Probablement, és el monument que més cops he visitat.

I quin racó de Catalunya ens mostraries?

Doncs mira, jo ús portaría a l’Empordà, a un trosset de l’Empordà, del Baix Empordà, aquell que situaríem entre la carretera que va de Banyoles a L’Escala i un altre que sortiria de Girona, La Bisbal i arribaria a Pals.

Aquesta franja de país travessada pel Ter, guarda a banda i banda uns idíl·lics poblets que podrien fer les delícies de tothom. En el nostre cas, jo començaria per la part nord del riu i visitaria indrets com Camallera o Ventalló. Potser ens quedaríem a esmorzar en aquest darrer poblet i aprofitaríem, immediatament després, per visitar la galeria de José Luis Pascual, un artista, pintor i escultor, del que tinc algunes obres i que estic segur us agradaria.

Camí del Ter i travessant el riu a l’altura de Colomers o Verges, us faria visitar Palau de Casavells, un minúscul i encantador poble amb una de les galeries d’art més lluïdes de l’Empordà, la de Miquel Alzueta, no us deixarà indiferents.

S’acosta migdia i encara ens hem d’apropar a Pals, i visitar la galeria d’una escultora jove, transgressora i que té una obra força interessant; Anna Hongas.

Ara ja si, acabem el passeig a mig camí entre Pals i Torroella de Montgrí, aquí, tot just davant del Golf de l’Empordà trobarem un restaurant de carretera, el Tritón, que ben segur us farà gaudir d’un suquet de peix que us farà caure les llàgrimes.

I ara, fem un passeig per la Barcelona que més estimes?

Ostres Cinta, una pregunta allà on fa més mal, Barcelona.

Em demanes de suggerir algun indret de Barcelona, la meva ciutat, un espai del qual jo he estat absolutament “chauvinista” i que ara ja no reconec. Em dol l’ànima tot aquest procés de despersonalització i fins i tot, el poc criteri urbanístic d’un poder polític cada dia menys il·lustrat. Farem un intent:

No sé si ho saps, però jo soc fill del Poble Sec. Bé, per ser més justos, vaig nàixer en una cantonada del Paral·lel, però la meva infantesa i adolescència la vaig passar travessant el carrer i endinsant-me al bell mig d’aquell barri indòmit, xarnego, orgullós i profundament antifranquista. Quins records. Així que si m’ho permets, us duré de passeig pel meu barri:

Per començar el passeig us faria quedar a la Bella Dorita, la plaça del Molino, a cent metres del meu estimat Institut, el Milà i Fontanals.

Petant una mica la xerrada al voltant del que va significar al Paral·lel als anys vint i trenta, començaríem a pujar la muntanya per Tapioles o Salvà, buff, quins records! Tot travessant la petita rambla del carrer Blai, pararíem uns segons al davant de la Biblioteca Francesc Boix, un dels il·lustres del barri, el fotògraf que va testimoniar a Nuremberg contra els nazis de Mauthausen.

Tot pujant cap dalt i deixant a l’esquerra els refugis de la guerra, jo m’adreçaria cap a la plaça de Sortidor i faria per prendre un cafè a qualsevol dels encantadors xiringuitos de la plaça.

Vinga, no perdem temps, ens falta passeig i encara hem de dinar. Us proposo una taverna de les que tenen història, no us defraudarà: La Taverna Margarit, al costat de la plaça de les Navas.

Bé, tenim la tarda pel davant  i hem de continuar la caminada travessant el Mercat de les Flors. Allà, com be sabeu, trobareu el batec teatral de la ciutat: El Lliure i l’Institut del Teatre.

Va, una mica més i podrem descansar una miqueta, us proposo que ho fem al mig dels jardins del Teatre Grec. Quin gust, eh? Quina frondositat! Una meravella del gran paisatgista en Forestier per l’exposició del 29.

A veure, ja per acabar, haurem de decidir. Així, situats en aquest punt, podríem tirar cap dalt i buscar el Museu Miró. Com alternatives, caminant un xic més, arribaríem al Caixa Fòrum i al mig de tots dos, el MNAC, la nostra joia museística dipositària de la millor col·lecció de romànic d’Espanya. A gust del consumidor.

I fins aquí Cinta, aquí tindries, sense masses pretensions, un passeig cultural per Barcelona i pels territoris de la meva infantesa i adolescència.

Qui és el teu pintor favorit?

Doncs mira, si hagués de fer una selecció entre la pintura dels segles XVI-XIX, no tindria massa dubtes al proposar-te: Caravaggio, Rembrandt i Goya. Com pots deduir, la pintura que m’agrada no és lluminosa, paisatgística ni alegre, podríem dir que tot el contrari: enfosquida, retratista i més turmentada i trista que altra cosa.

Per completar-te el panorama, la primera meitat del XX em quedo amb algunes pintures de Picasso i, per damunt de tot amb els  expressionistes, concretament Freud i Munch. Si arribem una mica més prop nostre, cap altre com Edward Hopper, un pintor extraordinari i que m’emociona cada cop que el tinc al davant.

Acabo dient-te que d’espanyols contemporanis: Genovés, Manolo Valdés i Macaya. Tots tres unes joies.

Si poguessis visitar el taller d’un artista, d’ara o del passat, quin triaries?

Per raons poc artístiques, però si molt vinculades a l’hedonisme, la desmesura, la creativitat, i les borratxeres, el taller de Picasso en el París dels trenta, havia de ser una bomba. No m’haguera importat servir l’absenta algunes nits.

Posats a tenir xarrades interessants, amb quin personatge de la Història t’agradaria passar una estona?

Les dues imatges que marquen la meva adolescència són Jesús de Natzaret i Ernesto Guevara de la Serna, el “Ché”. No saps el que donaria per una xerradeta amb ells dos, seria realment enriquidor.

Ara, si us plau, tria una figura femenina de qualsevol temps que et resulti interessant.

Me’n venen al cap el nom d’algunes dones que són punt i apart. N’estic segur que compto amb la teva tolerància si en dic més d’una.  Penso en Leonor d’Aquitània, però també amb Marie Curie, amb Josephine Baker i amb Coco Chanel. Mira!, totes franceses, almenys d’adopció.

El món seria millor si les tinguéssim entre nosaltres. Totes van marcar unes ratlles a la vida, que els que van venir al darrere es van veure obligats a respectar-les.

Quina època de la Història t’atrau més i per què?

El segle XIX definitivament. L’època revolucionària que ens explica com vivim en l’actualitat. La caiguda dels imperis (pensa que el 75% de la humanitat vivia sota aquells models polítics). L’aparició del capitalisme, l’industrialisme, el socialisme, l’anarquisme. L’eclosió del model de ciutat que avui coneixem, la Medicina moderna, el sufragi universal i el concepte de ciutadania. Deu-n’hi-do, no?

T’agradaria haver nascut a una altra època?

Ha estat un pensament recurrent. Una visió romàntica d’uns fets que l’atzar els va instal·lar en la categoria dels mites. Un trosset d’història plena de creativitat i transcendència. M’estic referint al Maig del 68 a París. Sí, definitivament, m’hagués agradat viure aquell esclat d’aire fresc, aquell trencament de la inèrcia històrica: “Sous les pavés, la plage.” “il est interdite d’interdire”” Faites l’amour, pas la guerre”

Si poguessis canviar un fet històric que capgiraries?

Probablement el Tractat de Versalles. Faria per tornar-lo a negociar i reescriure. Quina enorme responsabilitat van tenir els francesos amb aquell despropòsit.

Si em permets, ho amenitzo amb una anècdota personal:

L’any 2014, quan tristament es recordava el centenari de la Primera Guerra Mundial, un grup d’amics vam decidir fer un viatge als escenaris d’aquella inútil guerra. Vam recórrer la Champagne i vam vorejar le Vallée de la Marne fins a trobar-nos a Copiègne i el vagó de tren on es va signar la capitulació d’Alemanya. Recordo passar un parell de nits amb discussions sobre aquella guerra i la desgraciada signatura d’un tractat de pau impossible. Per si algú està encuriosit, li diré que la signatura del Tractat de Versalles incorpora l’anècdota de la disconformitat i l’abandonament de la sala de, John Maynard Keynes, enviat a les negociacions per exprés desig del rei anglès Jorge V, i responsable d’aquell llibre inspirat en les negociacions i que tan bé explica la posterior desfeta europea: “Las consecuencias económicas de la paz”.

No tinc cap dubte, el Tractat de Versalles va ser un col·laborador necessari en l’ascens del nazisme.

Després de tant anar i venir, ara escolta aquesta ària de La Bohème, que és la meva òpera preferida, i tu li poses un escenari i un àpat.

A veure Cinta tu m’has organitzat una “envolvente”, n’estic segur. M’has “endinyat” una aria de Puccini, jo activo l’enllaç que em facilites, poso cara de melòman, quasi estic tancant els ulls (crec que això és indispensable), i de sobte, pamm!,  em trobo un “PIBÓN” de soprano que no se la salta un gitano, i allà que gorgorito per aquí, gorgorito per allà, el director d’orquestra ºque no li treia ull i jo, tampoc. Colló quina ària, fantàstica!

Ara ja de debò, l’ària que em suggereixes és realment deliciosa. Com canta aquesta russa, de veritat que ha estat un plaer.

Bé, em preguntes a quin escenari i àpat, podria associar aquest magnífic fragment de La Boheme. Doncs mira, jo crec que li diria perfectament un sopar al Jules Verne, a la segona planta de la Tour Eiffel. No se si has tingut la sort d’estar, però imagina’t un espai a modus de capsa negra il·luminat pels davantals blancs immaculats dels cambrers, les llums cenitals que piquen exactament  al damunt de la porcellana blanca del plat, i la llum de París al fons. La ciutat il.luminada des dels camps de Mart a Montmatre, des dels Invàlids a la Tour de Montparnasse i tu que cluques els ulls i et deixes anar amb un glop d’un Ruinart Blanc de Blancs molt fred, després, que portin qualsevol dels menús que ofereixen.

Amb aquest grans records arriba l’hora d’acomiadar-se. Ho fas amb una cançó?

Sempre em passa que quan em diuen de triar una cançó, faig el mateix que estic fent ara, repassar una mica mentalment pels meus territoris musicals que, tot sigui dit de passada, són escassos, i escollir una de les que em vinguin al cap. Pim pam, aquesta! Ja t’aviso que no passaran més d’unes hores quan m’estaré penedint; “però mira que ets tonto podies haver dit aquesta, o aquest altre..”

En fi, jo crec que You’ve got a friend, de James Taylor, ens podria traslladar perfectament a la terrassa de Taquígrafo, al pati de columnes de la Facultat o al bell mig de la plaça Sant Marc a Venècia, no?

Gracies Manel. Una abraçada.