ELS PAISATGES DE JOAQUIM MIR

CONCURS “CERCANT L’ART”  ( juny ):

GUANYADOR: Pere Sánchez.

TITOL DEL QUADRE: La Cala Encantada (Mallorca).

AUTOR: Joaquim Mir i Trinxet (Barcelona 1873 – 1940).

LOCALITZACIÓ: Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Barcelona.

Imatge de la entrada: Reflexes. Joaquim Mir, 1901. Museu de Montserrat.

COMENTARI

“Sólo quiero que mis obras alegren el corazón e inunden de luz los ojos y el alma” (Joaquim Mir, 1928).

A finals del segle XIX els joves de la “Colla del Safra” -fans del color groc cadmi- pinten racons i ravals de Barcelona on mai s’havia aturat la mirada dels artistes. Són Mir, Nonell, Canals, Pichot o Vallmitjana, que es coneixen de La Llotja, L’Escola de Belles Arts. La nit la celebren amb la bohèmia que es reuneix a la taverna Els Quatre Gats on governa el triumvirat chic del modernisme: Ramón Casas, Santiago Rusiñol y Miquel Utrillo. Ha esclatat la gran pintura catalana per a glòria del segle XX.

Encara que Mir coneix les tendències del moment, li interessen poc les modes i en lloc de viatjar a París com la majoria dels seus contemporanis, s’inclina per demanar una beca per seguir la via clàssica que condueix a Roma. Som el 1900 i quan la beca li és denegada canvia la frustració per un passatge a Mallorca en companyia de Santiago Rusiñol. 

Des de la visita de Chopin i la publicació de Hivern a Mallorca per Georges Sand, l’illa s’havia convertit en un destí primitiu i exòtic, molt atractiu per als pintors. Rusiñol ja havia passat allí temporades i l‘havia anomenat “La isla de la calma”, un sobrenom que ha perdurat fins als nostres dies.     

Una vegada a Mallorca, Joaquim Mir s’instal·la en un llogaret de Sa Calobra i comença una vida d’anacoreta, entregat a un paisatge agrest obert al mar i a un frenesí colorista. L’entusiasme per la natura que l’envolta el fa fugir de convencionalismes i el porta a un nou estil personal que pretén captar els efectes lumínics mitjançant pinzellades llargues i nervioses de colors encisadors.

Mir viu despreocupat de qüestions econòmiques perquè disposa d’un mecenatge  poc freqüent: el seu oncle Avel·lí Trinxet, pròsper industrial tèxtil, finança la seva  campanya mallorquina mitjançant una paga mensual a canvi de quadres. Tot i això, durant aquells anys accepta l’encàrrec, gràcies a la intercessió de Rusiñol, de pintar tres grans quadres pel menjador del Gran Hotel de Palma, edifici modernista projectat per Domènech i Montaner.

L’obra presentada, “La cala encantada” és una de les tres marines que Joaquim Mir pinta pel Gran Hotel de Palma y que el converteixen en un dels paisatgistes més innovadors. Tota ella es una paleta de colors que és transforma en una naturalesa agresta i majestuosa amb tanta força que ens fa sentir indefensos.

El final de l’experiència mallorquina arriba al 1904, quan es despenya des del penya-segat del Torrent de Pareis que tantes vegades havia pintat. De miracle sobreviu, però es passa quasi dos anys ingressat al sanatori mental de Reus. 

Una vegada recuperat viu uns anys feliços i artísticament molt fructífers a la zona del Camp de Tarragona. Allí aprofundeix en l’esclat del color que havia nascut a Mallorca i quasi sense voler s’avança al que serà  el moviment pictòric de l’abstracció. 

En aquests anys, per encàrrec del seu oncle, realitza una de les seves obres més conegudes, la decoració mural de la Casa Trinxet de Barcelona dissenyada per Puig i Cadafalch, a més a més de participar en vàries exposicions, una d’elles una mostra individual a  Barcelona de gran envergadura (1909).

De 1914-1921 Mir es trasllada a viure amb la seva germana a Mollet del Vallès i la seva vida i obra s’omplen de calma, distanciant-se gradualment dels nuclis de debat artístic. El seu interès se centra a captar la llum, però va recuperant formes més realistes que li regalen el reconeixement per part de les institucions oficials.

En 1921 es casa amb María Estaella i ja s’instal·la definitivament a Villanova i Geltrú, encara que sovint fa escapades rurals (Montserrat, Alforja, Miravet, la Costa Brava, Andorra, Gualba…) de setmanes o mesos per intensificar el contacte amb la natura, mantenint el seu compromís amb el color, però amb un caire cada vegada més realista. Són els anys del reconeixement internacional amb exposicions a Londres, París, Buenos Aires, Washington o la Bienal de Venecia (1932 i 1934) i diverses distincions.

Durant la Guerra Civil es reclou a casa i els temes de les seves pintures són els quatre carrers al voltant i el seu jardí; unes composicions precioses d’un petit món que Mir reflexa amb tota la passió. 

El final de Joaquim Mir no va tenir res que veure amb la seva vida. Ell, que l’havia passat observant la natura i convertint-la en colors, va morir al sortir de la presó – on l’havien tancat un dia trist de 1940 acusat pel franquisme de connivència amb la República – com si fos un ocell que no sap viure en sortir de la gàbia.  

Així doncs, a diferència d’altres artistes contemporanis, les etapes pictòriques de Joaquim Mir es relacionen principalment amb els llocs on va vivint. Sembla que més que deixar-se pintar, és el paisatge el que mana i li mou la mà a l’hora d’escollir les formes i el color. Ell, el gran paisatgista, potser va gaudir de deixar-se anar.