ALGUNS DRACS I SANT JORDI

Confesso que quan escric aquestes línies em trobo en una situació de particular privilegi. Així, trencant la rutina habitual, sapigueu que em podeu imaginar fora de Barcelona, visitant una ciutat que no per coneguda deixa de tenir  cap dels mèrits que la fan eterna i si, per si no n’hi hagués prou, gaudint d’uns ensenyaments al voltant de l’art què, si més no, alegren la meva ànima.

Per tant, des d’aquesta envejable situació avui finalitzava abans d’ora el meu passeig, i ho feia a fi de poder compartir amb vosaltres la meva estimada nota editorial en un nou número per la nostra web.

Avui, si més no com a contrapunt, volia tornar a utilitzar la figura de Sant Jordi, però no per tornar a situar la nostra festa com l’expressió de joia i alegria que és, sinó per significar, un cop més, l’essència d’un dia què és refugi enfront de les grisors i les mesquineses que sovint envolten la nostra vida.

Soc conscient que des d’aquesta finestra editorial no han estat poques les ocasions que he tingut per significar la meva poca estima i confiança en societats com la nostra on la manca de transparència, control democràtic i justícia eficient, són realitats immutables, però encara que només sigui per un moment, permeteu-me que insisteixi.

Durant el singular passeig d’avui, he tingut oportunitat de visitar la col·lecció privada d’art clàssic més important d’Itàlia. La magnífica i espectacular col·lecció està ubicada al Palazzo Torlona de Roma i pertany a la família Albani-Torlona, una d’aquestes nissagues que enfonsen les seves arrels a l’edat mitjana i sobreviuen, malgrat guerres, terratrèmols i altres desgràcies, exhibint una immensa fortuna generada a partir de la seva influència i poder al llarg de generacions i generacions.

Torlona-V
Torlona-IV

La increïble mostra d’art va ser acumulada a partir de les “gestions” del cardenal Albani, cardenal nepote per ser nebot del papa Clemente XI, i engrandida posteriorment a partir de la posició social i econòmica d’altres membres de l’aristocràtica família.

D’aquesta manera, i malgrat que per uns moments caminava quasi extasiat  per escenaris de “la grande belleza”, no vaig poder evitar pensar en els denominadors comuns que al llarg de la història, i sense cap altre mèrit conegut,  aquestes poderoses famílies presenten. Així, i per poc que reflexionis, no deixes d’entendre foscors i immoralitats en l’origen de bona part de les seves riqueses.

Si, podem convenir que el nostre és molt més cutre i molt menys glamurós. No és el mateix, atorgar bules i perdons per “afavorir” i aproximar-te a qualsevol vestigi d’art que surti a la llum durant construccions o renovacions d’edificis o altres infraestructures que, com en el cas més recent del nostre país, aconseguir una comissió de sis milions d’euros al multiplicar per vuit-cents el preu d’adquisició d’unes mascaretes que podien evitar la mort dels teus veïns, familiars i conciutadans.

No, no és el mateix, però tot fa el mateix ferum de podrit. Exactament, al llarg dels segles i protagonitzat quasi sempre per aquella gent propera o posseïdora de poder, continuem veient a grapats de  pocavergonyes i mesquins aprofitar la seva posició.

Així que amics i amigues, avui acabava el meu privilegiat passeig admirant els tresors acumulats per les malifetes històriques d’una aristocràtica família italiana, i relacionava aquest fet, amb uns altres aristòcrates, això si, molt més roïns, que s’aprofitaven del patiment i la mort, i adquirien de forma precipitada Rolex i vaixells de luxe tot fent  desaparèixer amb rapidesa els vestigis dels immorals rendiments que havien generat els seus cognoms.

Com us deia, anava caminant entre una llarga filera de xiprers i acostant-me a l’enorme cancel·la de ferro que anunciava la fi d’aquella interessant visita. La tarda queia, i un recurrent pensament de ràbia i injustícia no deixava anar el meu pensament. Em semblava que no podia posar-me a escriure una nota editorial amb aquell incòmode estat de la meva ànima. I vaig tancar els ulls, i vaig cercar refugi.

Si estigués escrivint un conte, podria continuar dient que tot just obrir els ulls, ell,  va venir a trobar-me. Ho podria dir així, i no sé si seria molt exacte fer-ho, però no penseu que estaria massa malament, no. El cas és que la Cristina, amiga i companya de viatge, li recordava al seu marit la possibilitat de fer alguna cosa pel seu sant dissabte vinent, Sant Jordi… i jo vaig dir, ja ho tinc!  

Benvolgudes i benvolguts, tant de bo dissabte coincideixi la lectura d’aquesta història amb un acollidor cafè amb llet. Un cafè amb llet i una mà a l’espatlla. Un cafè amb llet, una mà a l’espatlla i els ulls que et busquen, que et miren i que t’acosten un llibre i una rosa en testimoni de l’enorme negoci i la enorme comissió que signifiquen el teu amor, la teva companyia, i l’anonimat del teu nom.

Feliç Sant Jordi

Torlona-III
Torlona-II

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

3 comentarios en «ALGUNS DRACS I SANT JORDI»

  • el miércoles, 27 de abril de 2022 a las 12:47 am
    Enlace permanente

    Amic, una bona nota editorial fent un recorregut pels senders dels sentiments, des de la reflexió moral del enriquiment malvat fins al senzill i simple, però grandiós enriquiment d’una mirada, un petó i un feliç Sant Jordi, tot ell com ve dius amb un agradable i sabrós cafè amb llet.
    Sant Jordi ja ha pasat, però desitjo tinguis sempre un feliç demà.
    😘
    Ah! Un dia comentarem aquesta riquesa que has visitat i que sembla ser continua en mans privades, oi?

    Respuesta
  • el viernes, 29 de abril de 2022 a las 12:22 pm
    Enlace permanente

    Amic Manel escric això, des de la més sana de les enveges pel teu tour cultural a la ciutat eterna, per agrair-te dues coses que has despertat amb les teves afinades reflexions.
    Una. Em congratula amb mi mateix, saber que altres, tu en aquest cas, senten com jo enfront de les grans relíquies d’un passat viscut només per uns pocs privilegiats, aquest distanciament, aquest escepticisme adolorit, tot contemplant una bellesa assolida amb vessament de sang o amb la sagnant explotació de l’home per l’home. Tristament, així s’escriu la història.
    Dos. Ja has tornat a fer-ho! Altre cop m’has tocat el cor! Ha estat, és clar, el teu últim paràgraf. Com t’ho saps fer, malpa… i que emocionant! Gràcies maco.
    Feliçment, hi ha dracs però també San Jordis, i fins i tot princeses i prínceps fora dels contes i de la gran Història!

    Respuesta
  • el miércoles, 4 de mayo de 2022 a las 8:42 pm
    Enlace permanente

    Gran dilema el que presentes Manel. L’acumulació de riquesa al llarg de la historia ha llegat al futur grans obres d’art, tant en forma d’edificis, com pintures, escultures o mobiliari. Redimeix la bellesa que podem gaudir a hores d’ara les injustícies que de segur es van cometre per poder acumular tanta riquesa? Son més importants aquests llegats artístics que les persones que van sofrir les successives societats tan poc equitatives? Algú podria dir que ara tendríem les mateixes tombes sense els legats artístics, però des d’un punt de vista ètic no es pot defensar. Encara que pitjor avui en dia. Que llegaran les grans fortunes actuals al futur? Viatges a l’espai?, festes glamuroses?….La mateixa bogeria o pitjor. Encara sort, tal com expresses de manera tan poètica, que la millor riquesa és l’amor i aquest no es compra amb diners. La vida no és tan injusta.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *