UNA SOCIETAT MALALTA
Quan començo el redactat d’aquesta nota editorial, nota que resultarà crítica i trista, em ve al cap la meravellosa entrada que va fer el meu amic Pepe per la secció d’Imatge i Música, ara fa dues setmanes. No us serà difícil endevinar el perquè de l’assenyalament d’aquell article: “El sonido de la Tierra”. La càrrega inspiradora d’aquell projecte educatiu, protagonista de l’article, tot i que no s’alineï estrictament amb el tema que avui expressem, mereixeria incorporar-se entre el material genètic de les nostres societats i promoure la seva veritable transformació. M’explico:
No fa gaires dies escrivia des de la indignació, els primers apunts que em suggeria la corrupció al Parlament de Catalunya i, més concretament, el coneixement públic de retribucions econòmiques per a treballadors de la càmera catalana sense contribució laboral pel mig. Es tractava, o es tracta, d’una retribució econòmica, atorgada als treballadors quan arriben als 60 anys i que els permet, en situació d’alta laboral, continuar cobrant sense anar a treballar fins a la data de la seva jubilació. Com es pot ràpidament entendre, una prebenda no sols injusta, sinó conceptualment perjudicial i menyspreable.
Ja sabeu que sóc un independentista confés i convençut, i és per aquest motiu que pensava que no us sabria greu i que em permetríeu trencar, excepcionalment, el nostre costum d’evitar temes polítics o religiosos a l’hora d’expressar-nos des d’aquesta estimada web.
Així que, confiat en la vostra tolerància us diré que, en aquests darrers anys, poques notícies m’han causat més indignació que la referida al silenci còmplice, de tots els grups polítics catalans, respecte al que és una manifesta corrupció i un element agreujant del deteriorament de la convivència i la moral pública. Quin fàstic!
Fa uns dies parlàvem amb en Miguel respecte als dies que teníem cotitzats i els que ens faltaven per poder-nos jubilar. Així, després de referir-nos a l’enorme esforç que durant tota una vida havíem hagut de fer, i a l’enorme pulcritud en què miràvem de conduir les darreres setmanes del nostre compromís social i laboral, resultava necessàriament odiosa l’observació de la corrupció generada allà on rau la sobirania d’un poble, al seu parlament.
El meu pare, amb l’enorme escepticisme que el caracteritzava, sovint acabava les seves frases amb un sempre sarcàstic “hijo, es el genero humano”, i l’altre dia, al fil de la notícia que centra ara les meves paraules, recordava la seva repetida sentència.
Mai he cregut que els catalans tinguéssim un llinatge especial, ni que pertanyéssim a una societat diferent de l’espanyola, ni de bon tros, fins i tot, si tinguéssim una mirada més ampla, per exemple mediterrània, tampoc pensaria que els trets sociològics i conductuals de la societat catalana hagueren d’esperar-se diferents dels portuguesos, als italians, els mateixos grecs i, fins i tot, més enllà.
En qualsevol cas, i malgrat no ser sociòleg, si m’atreviria a dir: “noies, nois, tenim un problema”. Ben segur, no és una qüestió que neixi avui, són molts els segles que, per aquests entorns, la relació que tenim amb la mentida i la corrupció, no és exactament igual que la que tenen en altres indrets i, probablement per això, la nostra credibilitat i fortalesa com a societat va enfonsant-se de forma progressiva des del temps dels Austrias.
Passa per ser inadmissible que les obres públiques s’encareixin un tres per cent a causa del finançament d’unes institucions com els partits polítics que, exclusivament, haurien de poder viure i treballar a partir dels pressupostos públics. O, no inadmissible, sinó absolutament cínic, veure a un partit de govern i amb la potestat de legislar el tema fiscal d’una societat, pagant en diners negres les reformes de la seva seu central.
Un no pot passar per alt el record Guinness de la immoralitat i “la jeta” (encara sort que en Ramón ja no hi és) del rey Juan Carlos i el “pufo” de l’Arabia Saudí. Per cert, no sé si algun cop us heu parat a pensar en el concepte “comissió” que explica la malifeta reial, doncs acosteu-vos-hi perquè és per sucar-hi pa.
Malgrat tot, no són exclusivament els nostres representants polítics, som nosaltres, com a societat, la que en conjunt està malalta. Ens va prou bé projectar cap als nostres representants el suposat desviacionisme moral que els envaeix, però jo no m’ho acabo de creure, seria massa fàcil, mireu: tenir les taxes d’absentisme laboral com tenim, tenir les taxes d’invalideses permanents que tenim, tenir la provisió de vacants a les càtedres universitàries que tenim, tenir un Tribunal de comptes on la llista de germans, gendres, tiets , nebots i nuvis d’entre els 120 empleats de l’organisme, fa esfereir qualsevol consciència, i així, podríem allargar la llista d’irregularitats i altres “mandangas” fins a l’infinit. El problema no és exclusivament dels polítics, el problema està instal·lat al rovell de la nostra societat.
Guaiteu un darrer, però molt il·lustratiu comentari al respecte: als EEUU, un país que va sotmetre a judici públic a un president per mentir al voltant d’un affaire amorós, tenen una clàusula d’enfortiment i seguretat jurídica que apel·la al dret a no declarar contra un mateix. Sabeu com entén el nostre cos legal el mateix concepte a protegir? Doncs dient obertament i tranquil·lament que qualsevol pot mentir per defendre’s. Qualsevol acusat pot no dir la veritat, inclús sota jurament, a fi de deslliurar-se de la punició legislada. Aquesta és la nostra relació amb la mentida. A partir d’aquí, el que vulgueu.
- LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA - sábado, 25 de noviembre de 2023
- TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA - sábado, 28 de octubre de 2023
- NOTÍCIES DE L’ESTIU - sábado, 23 de septiembre de 2023
Un gran i interesant anàlisis, Manel. Ja tenia raó el teu pare apel·lant al gener humà per explicar la corrupció, mentides i privilegis. El que es tracta es de impedir aquestes tendències individuals, perjudicials per la societat, amb mesures de vigilància i control. El problema es quan els estaments que ho han de fer, polítics, judicials i policials, també busquen el seu profit i no l’interès col·lectiu. Crec que, per sort, dintre d’aquests col·lectius hi haurà molta gent honrada, però tindrien que apartar als que no ho son. Com a societat el que hauríem de fer es mirar malament i arraconar aquells amb conductes poc ètiques, enlloc de lloar-los.
Sembla que el països de tradició protestant son mes intolerants amb aquestes tares. Probablement el sagrament de la confessió dels catòlics, que els protestants no tenen, hi te a veure. Res mes fàcil que passar pel confessionari perquè es perdoni tot i son molts segles d’absolucions. També el clima contribuirà al profit individual. Els llocs freds demanen mes ajut social per sobreviure.
Però no perdem l’esperança. Si mirem enrere, quelcom hem millorat.
Gracies per compartir el teu clarivident pensament i una abraçada.
Completamente de acuerdo contigo, Manel, y el título de tu publicación lo resume todo, no obstante me permitiré hacer dos apreciaciones, tal y como yo lo veo.
La primera, los políticos son reflejo de la sociedad y la sociedad tiene los políticos que se merece….., puede ser, pero parecería que los políticos deberían ser esa élite o parte de la sociedad con más cultura, formación, quizá mejores intenciones y voluntad de cambiar cosas……, pero no, son lo peor. Con la sociedad puedo intentar comprender que hay una inercia cultural, y que a ver si con el paso de generaciones y otro poso cultural va cambiando, pero los políticos corruptos no tienen perdón, son la escoria.
La segunda apreciación es triste, pero creo que irrefutable. Con el paso de los años la situación de la realidad política y las tropelías de todo tipo que estos personajes, cada vez de menos calidad humana y profesional, cometen, va claramente a peor. Quizá es lo más grave y preocupante.
Te mando un fuerte abrazo.
Manel, una editorial que com ha de ser, donaria per una llarga i mai acabada tertúlia.
S’hauria de conformar molt bé els termes de la mateixa: condició humana, cultura del present i orígens, tipus de societats i les seves estructures, etc.
Així doncs, en aquest petit espai d’escriptura, solament compartir i afirmar l’acord amb el títol que dona nom a l’editorial, i també resenyar l’acord en la mateixa idea central del seu contingut.
No obstant això, aportaré un enllaç que clicat, ens portarà a un mapa on podrem observar la comparativa mundial en quan a la corrupció en el món. Així, amb una visió gràfica ben visualitzada, podríem intentar comprendre millor el perquè , que no justificar, d’una de les grans lacres que sempre a perseguit a l’humanitat.
Lo que el teu pare deia, vindria a ser lo que tots nosaltres també diríem en aquests altres termes: “ …si la caixa dels diners està oberta, fàcil d’accedir-hi i amb certa tolerància per part del altres girant la mirada, EL JUSTO TAMBIEN PECA , com dirien els castellans-parlants”.
Enllaç:
https://www.visualcapitalist.com/wp-content/uploads/2022/01/Mapped-Corruption-in-Countries-Around-the-World-Full-Size.html
Amigo Manel, a esta editorial es difícil hacer un breve comentario.
Has tocado hueso dónde, cómo decía tu padre, se interpone la condición humana.
No es la primera, ni será la última vez que se escriben testimonios como el tuyo a lo largo de los siglos y de las diferentes culturas.
¿Condición humana? ¿Ciclos sociales de diferentes estados evolutivos de la civilización?
No por repetido seguramente merezcan todo nuestro reproche y comentarios como el tuyo, pero el que esté libre de pecado que tire la primera piedra.
Me contaron una historia dónde Lucifer busca a quién sentar a su diestra.
Todos los demonios se esfuerzan en generar las más terroríficas calamidades.
Enfermedades, guerras, cataclismos….
Al final llegó un diablo y le dijo ” yo he hecho pecar a un hombre justo”.
Lucifer no lo dudó y lo sentó a su diestra.
No estaría mal que cada uno nos esforzásemos por ser el hombre justo con el que no puede ni el más sabio de los demonios
Gracias y un fuerte abrazo
Manel, ja s’ha dit tot. Sens dubte ens has ajudat a tots a pensar en un tema tan complex i sempre esglaiador com aquest.
Jo penso que com a societat només ens queda acceptar el que hi ha (em refereixo al comportament humà en enfront dels diners, la riquesa i el poder, quan es desvia del bé comú) i crear mecanismes cada vegada més perfectes per impedir-ho.
Clar que per fer això i ha d’haver-hi una voluntat clara des de les classes dirigents que ja és, malauradament, el que manca molts cops.
Dins les estructures de poder econòmic (on és la teca) i polític (on alguns tracten d’aprofitar-ne les molles o algun bon tros) i ha un pacte no escrit d’encobriment que és el que corca i fa trontolla tota la desitjable “bondat” d’aquestes, per altra banda, ineludibles, estructures de poder.
Callen per treure’n també benefici? O per por a mossegar la mà que els dona a menjar? O per obediència sega?
No ho sé, però és una plaga sempre present. A totes les societats, amb diferents graus. És molt trist. I dol. A casa més.
Però està clar que tampoc ens podem creuar de braços. I avancem, retrocedim… i així anem fent. Sempre amb la por dels abismes d’injustícia en els que tants cops cauen l’home i la humanitat. Quasi sempre d’una forma velada, institucional i d’altres amb armes i segant vides.
Lluitem en la mida de les nostres forces. Potser no sols amb el vot. No ens queda altre.
Una abraçada.