TARDOR. “Mots i colors”

L’estació de la tardor s´associa a la nostàlgia, també al final de la vida, a la mort, i culmina simbòlicament amb la diada de Tots Sants i el dia dels Difunts. Una estació que representa la maduresa i invita a la reflexió, al recolliment interior.

“Ara comença enllà del camp
el tomb august de la natura;
el faig ja té color d´aram
i és el pollanc or que fulgura.” 

                                Felip Graugés.

També simbolitza la bellesa cromàtica de la natura en la figura dels seus boscos caducifolis, en una alegre festa de policromia amb els seus paisatges rogencs, ocres, taronges … acaronats per la llum dolça que penetra entre les branques. Fulles seques d´un càlid marró, caigudes, fabricant una catifa màgica que et convida a trepitjar-la en l´efímer temps de la tarda. Forts vents que fan dansar tots aquests colors en un intents ball de magnífiques i infinites tonalitats… tot preparant-se pel silenci de l’hivern i la posterior més forta renaixença.

El mot tardor prové del llatí “tardatio”, acció de tardar, que va donar tardaó perquè en aquesta època cada matí el sol tarda una mica més a sortir per l’horitzó, i va acabar esdevenint tardor per influx del sufix -or.

Astronòmicament, a l’hemisferi nord, comença entre el 22 i el 23 de setembre, mentre que a l’hemisferi sud comença entre el 20 i el 21 de març. Els dies s’escurcen de mica en mica i s’allarguen les nits. La majoria d’espècies vegetals perden la clorofil·la i les seves fulles es tornen grogues i vermelles, donant pas amb aquest fenomen al fascinant paisatge de colors dels seus boscos. Durant segles, els colors de la tardor han inspirat poetes i pintors.

“Tardor” és una paraula moderna, però la percepció que tenim de vegades de les paraules no s’ajusta a la seva història real i ens sorprenen. Per la familiaritat del mot i, per la manca de sinònims directes, pot semblar que tardor és amb nosaltres des de fa molts segles. No obstant això, segons els experts, la primera vegada que es va documentar com a mot comú va ser al segle XVIII. Podem veure doncs, que és un mot relativament nou. Joan Coromines recull per primera vegada la paraula “tardor” al seu diccionari etimològic, fent referència al dietari de la Cartoixa de Montalegre, el 1718: “Escudella podrida, se’n fa a l’hivern i tardor. S’hi posen cols, naps, xerevies, castanyes…” Tot i això, en Joan Coromines constata que tardor va aparèixer puntualment abans a l’obra “Thesaurus Puerilis”, el diccionari català-llatí d’un frare gironí anomenat Onofre Pou, al s. XVI, concretament l’any 1575, fet acceptat per molts filòlegs estudiosos de la llengua.

Quan es va publicar el Diccionari català-valencià-balear (1930-1962) els seus autors, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, van constatar que la utilització del mot es restringia a unes poques localitats a banda i banda dels Pirineus.

La paraula tardor va començar a la zona nord del domini lingü.stic, però es va escampar cap al sud fins a arribar a conquerir tots els racons de la nostra llengua. Joan Veny escriu dient que “tardor” només va necessitar un segle per conquerir el domini absolut del territori i, la clau d’aquesta expansió, va ser la introducció d’aquest mot a la literatura.

El refranyer català dona fe d’aquesta expansió a totes les capes més populars del territori:

“A la tardor, la foscor fa por”.

“Estiu sec, tardor molla”.

“Flors de tardor, plors de primavera”.

“Per la tardor, ni fred, ni calor”.

“Tardor i hivern, per al vell, temps d’infern”.

Preparem castanyes i panellets i donem la benvinguda a la tardor, sense por ni a la foscor, ni al fred, ni a la nostàlgia. Obrim els ulls i l´ànima a les olors i els colors i contemplem l’espectacle de la diversitat de la llum i la serenor de l’existència, tot aplaudint l’espera de l’entrada de l’estiuet de Sant Martí.

Ens preguntem:

Com s’anomenava a aquesta estació abans del mot “tardor”?

La denominació habitual era la perífrasi: “primavera d’hivern”.

Conforme el mot “tardor” es va anant popularitzant, “primavera d’hivern” es va anant quedant reclosa només dins la literatura. Possiblement, molts catalanoparlants coneguin aquesta perífrasi només per aquests versos que formem part d’un poema on el poeta ens mostra la seva admiració per la vida, per l’existència…

“Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l’onada del mar sempre riu,
primavera d’hivern, primavera d'estiu.
I tot és primavera:
i tota fulla verda eternament”.

                               Joan Salvat Papasseit.
                               “‘L’irradiador del port i les gavines’”. 1921

Uns versos que ens transporten als boscos de fagedes, aurons, castanyers…per admirar aquesta paleta de colors càlids intensos: grocs, ocres, vermellosos, verds, marrons, ataronjats, que tan bé va captar el gran compositor Antonio Vivaldi en la seva obra mestra “Les Quatre Estacions”. Aquesta grandesa emocional de la tardor la va expressar musicalment en tres moviments: Allegro – Adagio molto – Allegro.

Us convido a escoltar el tercer moviment, Allegro, en l´enllaç musical a peu d´article, on podrem gaudir d´una meravellosa melodia creada pels instruments de corda fregada: violins, violes, violoncels, contrabaixos… transformant el timbre musical en tota una aurora celestial de colors policromats, compassada per unes imatges de la intensa, fascinant i melancòlica estació de “la tardor/primavera d’hivern”.

Aquest tercer moviment “de la tardor” de Vivaldi, diu així:

“… plens de gran entusiasme i acompanyats pels lladrucs dels seus gossos i el sonar dels seus corns, els caçadors es dirigeixen al bosc perseguint un cérvol… encisats per tanta bellesa, descobriren la màgia de l’estació…”

Acompanyem-los al bosc i, amb la innocència de l’infant, descobrim a través de l’enllaç aquests fascinants colors.

Pere S.

Clicar el següent enllaç.

LA TARDOR AMB VIVALDI / EL OTOÑO CON VIVALDI.wmv