RAMON, L’OPERA I EL SEU LICEU

Ramón estimava l’òpera i era un enamorat del Liceu. Només calia traure el tema per poder escoltar la versió més acaronadora de la seva veu y tenir dificultat per seguir-li la mirada, extraviada cap a l’emoció.

La seva vida ha estat molt lligada al Teatre del Liceu. Tant es així que ens va convocar al Cercle del Liceu per celebrar el seu seixanta aniversari. Tristament, no el vaig poder acompanyar a la seva festa en aquest marc incomparable, però per sort el Manel en va ser testimoni i ens ho explica:

Farà poc més de cinc anys, era el seu seixantè aniversari, quan en Ramón ens convidava a brindar amb ell, i fer-ho, a les magnífiques i inigualables instal·lacions del Cercle del Liceu de Barcelona.

Com és fàcil imaginar, la invitació no defraudava. Ramón escollia un indret on el glamour i la sofisticació estigués present i alhora, dibuixés un escenari adient a la seva personalitat. El cercle era la ubicació. Res més insuperable a la ciutat. Res més adient amb la singularitat de l’amic.

Ramon i familia
Ramón, Nuria i els seus quatre fills a la festa del seu 60 aniversari. Cercle del Liceu.

Si entrar al Cercle sempre és una pràctica memorística i sensorial fantàstica, l’experiència que vàrem poder gaudir aquell capvespre, i aquell grupet d’amics, va ser mereixedora de mantenir-la en un racó preferent de la memòria. Aquells salons, aquella magnífica terrassa, i aquell petit concert al bell mig de ciutat vella són per recordar.

Això no obstant, no seria justa la descripció que se m’encarrega si no fes esment de la joia amb la qual en Ramón ens volia continuar obsequiant: coincidia aquella celebració, la nostra, la d’en Ramón Soriano, amb la que el Cercle oferia a la memòria del cent cinquantè aniversari del naixement d’en Ramón Casas, famosíssim pintor modernista i amb una gran vinculació personal amb el Liceu i amb el Cercle.

Ramón, no el nostre, sinó en Casas, va tenir un desig vital i una obsessió pictòrica, aquest desig i obsessió es deien Julia, Julia Peraire. El títol de l’exposició era “Julia i el desig”. Així, Ramón, no en Casas, sinó el nostre, ens brindava la possibilitat d’una experiència contemplativa que avui, després de cinc anys, l’entenc i l’aprecio més que mai.

Aquell dia, Júlia se’ns oferia des de l’atreviment, la incorrecció i l’elegància, ho feia també amb un punt d’ orgull i des d’una sofisticació que captivava la mirada. Avui, quan recordo aquell capvespre, no puc reprimir un somriure tot pensant que els capricis del temps i l’espai, van jugar una mala passada al genial artista de la modernitat. Ramón, no el nostre, en Casas, no podia imaginar que tot  dibuixant aquell desig, alhora expressava l’ànima i el record d’un amic inesborrable.

Va per tu, Ramón.

Ramon Casas Sargantain
La Sargantain. Ramón Casas, 1907. Oli (91 x 63 cm). Col·lecció Cercle del Liceu. Barcelona.
Ramon Casas Júlia en blau
Julia en blau. Ramón Casas, 1916. Col·lecció privada.

Ens contava la Nuria, la seva esposa, que el compositor que mes admirava el Ramón era Wagner I Begoña, que comparteix afició, li ha escrit una carta:

Cuando una persona se nos muere, a veces lo primero que recordamos de ella son insignificancias. Cuando supe, querido Ramón, que nos habías dejado, te evoqué de golpe en dos viajes. En el primero, con ocasión del encuentro de “Púas” en Bilbao, al llegar a destino, desapareciste. Te esperamos inquietos a pie de avión, y al final resultó que te nos habías adelantado (en taxi) camino del hotel. Otro “susto” lo diste en el famoso viaje a Venecia. Te caíste al canal, y no me extrañaría que la causa del chapuzón fuera que te encandilaste ante el palacio Vendramin donde vino a morir Wagner.

¡Cuánto te gustaba la ópera, ¿verdad?, y las de Wagner en especial! Lo cierto es que constituías todo un personaje, y la melomanía era uno de los componentes de tu estar en el mundo. Otra faceta muy tuya era un profundo fervor religioso, que te llevaba a recordarnos el santoral, con sus vírgenes, beatos y mártires. Te sentías asimismo perteneciente a la clase patricia, y de convicciones monárquicas. Y de hecho, las aficiones musicales se aunaban con tu aristocraticismo, y en las funciones del Liceu y sobre todo en su selecto Cercle, te movías como pez en el agua. Valle Inclán te habría hecho gustosamente de su cofradía y hermano espiritual de su marqués de Bradomín, que como sabes era “católico y sentimental”

Lo dicho. No dudo que a estas alturas estarás ya en el Valhalla de los dioses wagnerianos. Mi única duda es si te habrán llevado allí en solemne cabalgata de las walkirias o en barco arrastrado por el cisne de Lohengrin o a hombros de los caballeros del Santo Grial de Parsifal.

Imagino que muchas heroínas habrán requerido tus servicios como obstetra, especialmente de Sieglinde que lleva en su vientre el embrión de Siegfried. O también de tu amada Violetta de “La Traviata” que se encuentra mal y necesita un test de embarazo porque no sabe si es por la tuberculosis o porque está embarazada de Alfredo.

En Bilbao, Ramón, hiciste una espantá. Pero ahora sí que nos has dado un rotundo plantón. ¡Dios quiera que te reencontremos en el Más Allá, y que conserves allí todas tus singularidades!

A pesar de la veneració de Ramón per Wagner, la seva òpera preferida era una italiana. I es que, qui es pot resistir al encant de la Traviata? L’ ària més famosa d’aquesta obra es el brindis, Libiamo ne’ lieti calicí. Els enamorats, Violeta y Alfredo, s’ animen a beure i gaudir del amor i els convidats, el cor que podríem ser tots nosaltres, ho comparteixen:

“Gaudim!

El vi, els cants i les rialles embelleixen la nit

i el nou dia ens tornarà a portar al paradís”.

Ramón, va per tu. Bon paradís!

Cinta
Últimas entradas de Cinta (ver todo)

Cinta

Neuròloga amb desig de gaudir i d'aprendre amb i dels amics.

7 comentarios en «RAMON, L’OPERA I EL SEU LICEU»

  • el domingo, 24 de octubre de 2021 a las 11:32 am
    Enlace permanente

    Tant de bo si li arriben a Ramón aquestes brillants, sentides i emocionants cartes de Begoña i Manel. Seguirem brindant per ell.
    Moltes gracies i una abraçada estimats amics.

    Respuesta
  • el domingo, 24 de octubre de 2021 a las 7:47 pm
    Enlace permanente

    Benvolguda Cinta, moltes gràcies per haver-me permès de participar en aquest monogràfic Ramón i, si m’ho permets, momtes gràcies per haver-me deixat espai al costat d’una magnífica carta de Bego. T’ho dic de debò que m’ha estat grat compartir records amb ella i fer-ho, en homenatage al bo d’en Ramón.

    Respuesta
  • el domingo, 24 de octubre de 2021 a las 11:38 pm
    Enlace permanente

    Cinta, Manel, Begoña…el Ramón hauria estat ben cofoi amb les vostres paraules!! Desprenen molt carinyo i un bon coneixement d’una de les seves passions, l’òpera, molt d’acord a la seva personalitat..!
    M’ha sorprés i encantat -després del “joc dels Ramons” que fas, Manel, el paralelisme que trobes entres la Júlia de l’exposició d’en Casas i l’ànima i record del “nostre Ramón”…! También Bego los escenarios que imaginas para él en su último viaje…!!
    Jo em sumo al desitg “Gaudim” de La Traviatta i al de Bon Paradís pel Ramón
    Cristina

    Respuesta
  • el martes, 26 de octubre de 2021 a las 8:09 pm
    Enlace permanente

    Que bien habéis encontrado, Manel, Begoña y Cinta, los caminos para dedicarle a Ramón palabras cariñosas en relación a sus aficiones y preferencias.
    Me ha parecido fantástica la idea de que la imagen de la “Julia” de Casas quede ligada para siempre al recuerdo de nuestro amigo. Lamentablemente, no estuve ese día en el Cercle, pero seguiré la consigna de Manel.
    También me han encantado las numerosas referencias wagnerianas que le hace Begoña, imaginando su llegada al Valhalla y los quehaceres que allá tendrá que acometer.
    Gracias a los tres.

    Respuesta
  • el miércoles, 27 de octubre de 2021 a las 9:48 am
    Enlace permanente

    Amics, magnífica entrada, i tu Ramón, l’amic , magnífic escenari per un 60 aniversari.
    Gracies Sr. Casas per tant memorable cuadre, Júlia, que ha donat peu a una entranyable carta de l’amic Manel al nostre Ramón.
    Si no hagués sigut per les distàncies, hagués gaudit amb ell i amb vosaltres aquells moments descrits ara amb tanta grandesa. Manel, gràcies i, Ramon, amic, recordarem aquella nit.
    Gràcies també al Sr Wagner per la seva grandiosa obra que tant ha fet gaudir al nostre amic i ara ha servit d’inspiració a la nostra amiga Bego, dedicant una carta a la memòria d’en Ramón que m’ha sacsejat l’ànima. Senzillament impresionant.
    Gràcies Bego, sempre recordarem aquestes paraules.
    Cinta, magnífica la comunió que has aconseguit unint aquest tres amics, Ramón, Manel i Bego en un paissatge i en un lenguatge literari/musical que homenatgea magistralment la figura del nostre amic ja en el record.
    Abraçades.

    Respuesta
  • el viernes, 29 de octubre de 2021 a las 11:20 am
    Enlace permanente

    Cinta, Begoña, Manel, preciosa i sentida entrada dedicada a Ramon i al seu 60 aniversari.
    Jo no vaig poder ser-hi, però amb el vostre emocionat relat d’aquella trobada especial al voltant del nostre amic, és com si hagués compartit, com vosaltres amb ell, el seu amor pel Cercle del Liceu i per l’Òpera.
    Art – el d’un altre gran Ramon- i esplèndida música per embellir la vida i el record, per alçar altre cop la copa i amb en Ramon i tots vosaltres, repetir un brindis carregat de sentiment, enyorança i estimació.

    Respuesta
  • el viernes, 5 de noviembre de 2021 a las 7:00 am
    Enlace permanente

    Buenos días amigos, he leído y releído La Púa dedicada a Ramón, ha sido una maravilla ver los distintos puntos de vista de como era Ramón y es que en la música, el arte , los viajes así era nuestro Ramón, no dejaba indiferente a ninguno o lo querías o lo querías y así se nos ha ido. Ramón has tenido prisa por reencontrarte con Wagner, La madre Teresa y tantos otros. Tus amigos Púas te recordaremos y el día que nos toque venirte a visitar nos recibirás en la puerta de ese paraíso llamado Cielo.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *