RAMON, L’OPERA I EL SEU LICEU

Ramón estimava l’òpera i era un enamorat del Liceu. Només calia traure el tema per poder escoltar la versió més acaronadora de la seva veu y tenir dificultat per seguir-li la mirada, extraviada cap a l’emoció.

La seva vida ha estat molt lligada al Teatre del Liceu. Tant es així que ens va convocar al Cercle del Liceu per celebrar el seu seixanta aniversari. Tristament, no el vaig poder acompanyar a la seva festa en aquest marc incomparable, però per sort el Manel en va ser testimoni i ens ho explica:

Farà poc més de cinc anys, era el seu seixantè aniversari, quan en Ramón ens convidava a brindar amb ell, i fer-ho, a les magnífiques i inigualables instal·lacions del Cercle del Liceu de Barcelona.

Com és fàcil imaginar, la invitació no defraudava. Ramón escollia un indret on el glamour i la sofisticació estigués present i alhora, dibuixés un escenari adient a la seva personalitat. El cercle era la ubicació. Res més insuperable a la ciutat. Res més adient amb la singularitat de l’amic.

Si entrar al Cercle sempre és una pràctica memorística i sensorial fantàstica, l’experiència que vàrem poder gaudir aquell capvespre, i aquell grupet d’amics, va ser mereixedora de mantenir-la en un racó preferent de la memòria. Aquells salons, aquella magnífica terrassa, i aquell petit concert al bell mig de ciutat vella són per recordar.

Això no obstant, no seria justa la descripció que se m’encarrega si no fes esment de la joia amb la qual en Ramón ens volia continuar obsequiant: coincidia aquella celebració, la nostra, la d’en Ramón Soriano, amb la que el Cercle oferia a la memòria del cent cinquantè aniversari del naixement d’en Ramón Casas, famosíssim pintor modernista i amb una gran vinculació personal amb el Liceu i amb el Cercle.

Ramón, no el nostre, sinó en Casas, va tenir un desig vital i una obsessió pictòrica, aquest desig i obsessió es deien Julia, Julia Peraire. El títol de l’exposició era “Julia i el desig”. Així, Ramón, no en Casas, sinó el nostre, ens brindava la possibilitat d’una experiència contemplativa que avui, després de cinc anys, l’entenc i l’aprecio més que mai.

Aquell dia, Júlia se’ns oferia des de l’atreviment, la incorrecció i l’elegància, ho feia també amb un punt d’ orgull i des d’una sofisticació que captivava la mirada. Avui, quan recordo aquell capvespre, no puc reprimir un somriure tot pensant que els capricis del temps i l’espai, van jugar una mala passada al genial artista de la modernitat. Ramón, no el nostre, en Casas, no podia imaginar que tot  dibuixant aquell desig, alhora expressava l’ànima i el record d’un amic inesborrable.

Va per tu, Ramón.

Ens contava la Nuria, la seva esposa, que el compositor que mes admirava el Ramón era Wagner I Begoña, que comparteix afició, li ha escrit una carta:

Cuando una persona se nos muere, a veces lo primero que recordamos de ella son insignificancias. Cuando supe, querido Ramón, que nos habías dejado, te evoqué de golpe en dos viajes. En el primero, con ocasión del encuentro de “Púas” en Bilbao, al llegar a destino, desapareciste. Te esperamos inquietos a pie de avión, y al final resultó que te nos habías adelantado (en taxi) camino del hotel. Otro “susto” lo diste en el famoso viaje a Venecia. Te caíste al canal, y no me extrañaría que la causa del chapuzón fuera que te encandilaste ante el palacio Vendramin donde vino a morir Wagner.

¡Cuánto te gustaba la ópera, ¿verdad?, y las de Wagner en especial! Lo cierto es que constituías todo un personaje, y la melomanía era uno de los componentes de tu estar en el mundo. Otra faceta muy tuya era un profundo fervor religioso, que te llevaba a recordarnos el santoral, con sus vírgenes, beatos y mártires. Te sentías asimismo perteneciente a la clase patricia, y de convicciones monárquicas. Y de hecho, las aficiones musicales se aunaban con tu aristocraticismo, y en las funciones del Liceu y sobre todo en su selecto Cercle, te movías como pez en el agua. Valle Inclán te habría hecho gustosamente de su cofradía y hermano espiritual de su marqués de Bradomín, que como sabes era “católico y sentimental”

Lo dicho. No dudo que a estas alturas estarás ya en el Valhalla de los dioses wagnerianos. Mi única duda es si te habrán llevado allí en solemne cabalgata de las walkirias o en barco arrastrado por el cisne de Lohengrin o a hombros de los caballeros del Santo Grial de Parsifal.

Imagino que muchas heroínas habrán requerido tus servicios como obstetra, especialmente de Sieglinde que lleva en su vientre el embrión de Siegfried. O también de tu amada Violetta de “La Traviata” que se encuentra mal y necesita un test de embarazo porque no sabe si es por la tuberculosis o porque está embarazada de Alfredo.

En Bilbao, Ramón, hiciste una espantá. Pero ahora sí que nos has dado un rotundo plantón. ¡Dios quiera que te reencontremos en el Más Allá, y que conserves allí todas tus singularidades!

A pesar de la veneració de Ramón per Wagner, la seva òpera preferida era una italiana. I es que, qui es pot resistir al encant de la Traviata? L’ ària més famosa d’aquesta obra es el brindis, Libiamo ne’ lieti calicí. Els enamorats, Violeta y Alfredo, s’ animen a beure i gaudir del amor i els convidats, el cor que podríem ser tots nosaltres, ho comparteixen:

“Gaudim!

El vi, els cants i les rialles embelleixen la nit

i el nou dia ens tornarà a portar al paradís”.

Ramón, va per tu. Bon paradís!