Kanweiler i les primeres Avanguardes

Print Friendly, PDF & Email

Unes notes a propòsit del 50 aniversari de la mort de Picasso.

Figura de portada: Retrat de Picasso. Juan Gris, 1912. Art Institute of Chicago. (Atribució: https://www.google.com/culturalinstitute/asset-viewer/RgGPipJ4FxSBiw)

No fa pas gaires setmanes, vaig tenir oportunitat de visitar l’exposició dedicada a Daniel Henry Kanweiler (1884-1979), editor i marxant de grans artistes de la primera meitat del segle XX, i entre d’altres, de Picasso. Vaig creure que podria ser interessant traslladar-vos unes notes, no tan sols de l’exposició, sinó del context artístic del qual estem parlant i que amb intermitència, van apareixent en aquesta estimada secció que dirigeix l’amiga Cinta.

Pablo Ruiz Picasso va néixer a Màlaga el 1881 i va morir a Mougins (Provençe-Côte d’Azur) a 1973. Enguany se celebra el cinquantè aniversari de la mort del geni de l’art modern (motiu de l’exposició).

L’art modern i les seves avanguardes, han vist desfilar artistes com Cezanne, Braque,  Mondrian, Kandinsky, Dalí, Munch, Rotcko, Pollock, Warhol, i molts d’altres, tots, o quasi tots, podrien obtenir la qualificació de “genis” en qualsevol de els seus estils pictòriques.

Així, entre els exemples referits tenim genis del post-impressionisme, del cubisme, del surrealisme, de l’abstracció, de l’expressionisme, de l’art pop… però on és Picasso?

Òbviament, un pintor que el 1905 pinta “les senyoretes d’Avinyó”, no pot ser considerat més que pare i primer representant del cubisme, però Picasso, és molt més que això.

Picasso és el gran geni de la pintura del segle XX. Així, rotundament, sense matisos. Picasso és l’únic artista que ho fa tot i ho fa a un nivell de realització com el millor d’entre els especialistes. No solament inventa el cubisme, sinó que és un geni del realisme social, del surrealisme, del neorealisme, de la pintura, de l’escultura, de la il·lustració, de la ceràmica…, no hi ha cap mena de dubte, Picasso és la gran referència en l’art del segle XX. I, si ell beu de Cezanne, de Goya, de Velazquez…. tots els artistes referits beuen d’una forma o d’altre del camí que va assenyalar Picasso.

Tornarem a Picasso, però ara permeteu-me uns brevíssims apunts al voltant del que coneixem com a art modern i, principalment, del que es coneix com a primeres avantguardes.

Per primeres avantguardes artístiques (no solament pictòriques), es coneixen els successius moviments o corrents artístics que apareixen en el nou context social que ha creat l’industrialisme. En genèric prendrà el nom de l’art del modernisme, d’allò que és modern, així de senzill. Penseu que sovint s’ha associat el terme modern, no solament en oposició a l’antic o al clàssic, sinó també a alló més avançat i al millor.

Així doncs ja tenim una justificació de context: una nova vida social que, fruit de la eclosió socio-econòmica que suposa el capitalisme de mercat i l’industrialisme, es vol desmarcar de la vella i sobrepassada antiga societat.

El segon gran element motor de transformació és la fotografia. Així, una nova tecnologia és capaç de portar davant els ulls l’antiga mimesi aspirada des dels grecs. La traducció de la realitat supera qualsevol virtuosisme plàstic d’un artista

El tercer dels elements és el cinematògraf. Arriba cap a finals del XIX i arruïna la més vella aspiració de les arts plàstiques: atorgar moviment a les seves creacions. Podríem dir que aquest context de finals del XIX, juntament amb la referència que en aquell moment exercia el post-impressionisme de Cezanne , i algunes espurnes influents d’art japonès són el preludi de les dues expressions primeres de les avantguardes: per un costat el Fauvisme de Matisse i per l’altre, el Cubisme de Picasso.

Kanweiler
Retrat de Daniel-Henry Kanweiler. Juan Gris, 1921. Centre Pompidou, París (Atribució: wikimedia commons; font: http://www.zeno.org/Kunstwerke/B/Gris,+Juan%3A+Porträt+Daniel-Henry+Kahnweiler)

Serà en aquest moment, aproximadament 1907, quan Picasso i Kanweiler es coneixen. Ambdós molt joves, vint-i-cinc el pintor i 22 el marxant. El primer ja reconegut en els ambients més entesos de París, el segon, jueu d’origen alemany, buscant fer-se forat, amb l’ambició d’inventar un nou i més modern sistema de representació de pintors i artistes.

Kanweiler no va aconseguir a la primera la confiança de Picasso, tot al contrari,  va ser sotmès a observació durant uns anys abans que el pintor hi confiés. Picasso tot i ser molt jove, ja començava a tenir força reputació i pretenia vigilar de prop la seva pròpia carrera artística. 

Finalment, Kanweiler, malgrat l’allunyament que els hi va suposar la Primera Guerra Mundial, va obtenir la confiança de Picasso i es va convertir en el seu representant i amic fins a la mort del genial artista.

Hem volgut fer l’acotació a la Guerra Mundial doncs a tall d’anècdota sapigueu que, com a ciutadà alemany, els béns de Kanweiler van ser requisats pel govern francès com a compensació de guerra. Entre aquells béns es trobaven més de tres-centes obres de Picasso que, posteriorment, van ser mal venudes amb el conseqüent enfado i deteriorament de la carrera professional i econòmica del pintor.

La inicial història professional de Kanweiler, fascinant d’altra banda, te a veure quan, alertat per coneguts comuns respecte a una obra trencadora en la que Picasso està treballant,  es presenta al miserable taller del pintor andalús i queda seduït per aquell quadre que serà conegut com: Les Senyoretes d’Avinyó. Es tractava d’un moment fundacional en la història de la pintura, era el naixement del cubisme.

A partir d’aquell moment, Kanweiler s’obsessionarà amb aquella pintura que deixa de ser exclusivament contemplativa i que pel contrari, t’interroga i qüestiona quan estàs al davant. Kanweileri arribarà a ser el seu gran referent institucional.

Al llarg del primers 25 anys de segle XX, Kanweiler quasi monopolitzà la representació del cubisme, així, la seva galeria arribarà tenir a BracqueLeger i al gran pintor madrileny Juan Gris entre d’altres artistes cubistes d’aquell moment.

Naturalez muerta. F. Leger
Natura morta (encara viva). Fernand Léger, 1914. (Atribució: http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k1050310z/f27.image)
Paisaje en LEstaque. G. Braque
Paisatge a L’Esdtaque. Georges Braque. Kunstmuseum, Berna. (Atribució: https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/deed.en)

“L’exposició Daniel-Henry Kanweiler, marchante y editor” es pot veure al Museu Picasso de Barcelona fins el pròxim 19 de març. Us la recomano encaridament, l’exposició de moltes peces del mateix Picasso residents al museu de Barcelona, però també, la generositat del Picasso de París i altres col·laboracions fan, d’aquesta exposició, una meravellosa oportunitat per situar-nos al davant de l’eclosió pictòrica de les primeres avantguardes artístiques, el París de primers de segle XX, Picasso, i un dels grans referents i impulsors de l’art modern: Kanweiler

Manel Serrano Barbany

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

3 comentarios en «Kanweiler i les primeres Avanguardes»

  • el domingo, 5 de marzo de 2023 a las 7:20 pm
    Enlace permanente

    Amic Manel, magnífica invitació amb la teva entrada a la “l’exposició Daniel-Henry Kanweiler, marchante y editor” .
    Vista i llegida la proposta que fa el museu Picasso.
    Prenem nota i mirarem de poder gaudir-la.
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el domingo, 5 de marzo de 2023 a las 9:17 pm
    Enlace permanente

    Un personatge molt interessant aquest Daniel-Henry Kanweiler! Ja m’hauria agradat estar a la seva pell en aquella època daurada a París! Gràcies per presentar-se’l.
    A la meva última estada a Barcelona, molt a pesar meu no vaig poder visitar a l’exposició, però faré tot el possible perquè no se m’escapi. Graciés per posar-nos sobre la pista.

    Respuesta
  • el jueves, 9 de marzo de 2023 a las 8:13 pm
    Enlace permanente

    Aunque ya nos habías hecho algún espóiler sobre este curiosísimo personaje, he disfrutado mucho con tu relato y la recreación de un mundo artístico parisino.
    Estos personajes visionarios tan jóvenes son fascinantes sin duda.
    Tus detalles y matices, con tu sello narrativo delicioso, dejan un gran sabor de boca al terminar.
    Lo único malo es que al terminar este comentario seré incapaz de recordar el nombre del marchante.
    Fantástico Manel

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *