ENS ANEM A LA MERDA

Print Friendly, PDF & Email

L’altre dia, a Dubai,  es va clausurar la cimera mundial del canvi climàtic  que organitzava Nacions Unides. Les conclusions d’aquesta, malgrat un acord signat “in extremis”, han significat un cop dur a les aspiracions d’aquells que fa anys alerten sobre la catàstrofe que pot esdevenir amb el canvi climàtic. Novament, els interessos d’aquells que viuen del consum, com més gran millor, de combustibles fòssils, han estat impossibles d’alinear amb aquells que propugnaven l’establiment definitiu d’una data que posés fi al model de civilització basat en el consum de petroli.

Tot i les inconsistències i contradiccions que personalment arrossego amb aquest tema, em vaig entristir al constatar, un cop més, que ni el benestar dels nostres fills i nets, és motiu suficient per a posar-nos d’acord i empènyer un projecte de canvi solidari i compartit.

Aquest, el del clima, com abans el de la pobresa i el desenvolupament, les desigualtats socials, la immigració, els conflictes religiosos, la pornografia infantil, el crescendo de la drogoaddicció, la banalització de la violència o el respecte a les minories, és a dir, qualsevol tema que envaeix i s’expressa al mig del quel podríem entendre com: espai col·lectiu de convivència, esdevé d’impossible enteniment i pacte. Tots ells són terreny de disputa i sobre ells aflora la polarització i enfrontament entre grups i països.

La polarització social i l’afiliació a posicions enfrontades en els temes que abans referíem, són la moneda de canvi habitual. Ho hem vist en la cimera del clima, com ho vàrem veure en les eleccions presidencials americanes o ho veiem entre la classe política espanyola, sembla impossible posar-nos d’acord en el diagnòstic i afrontament dels problemes: Uns volen recuperar la memòria dels seus desapareguts, els altres, tirar ciment al damunt; uns que si violència masclista, els altres que no; uns que anti-semites, els altres que anti-musulmans…

Quan vaig sentir la frase que dona títol a aquesta editorial, em va venir de forma immediata el record d’un altre, aquesta pronunciada a casa meva i per la meva àvia que deia: “No se on anirem a parar”.

La diferència entre una i altra era que la que encapçala aquest escrit estava pronunciada per una persona jove, brillant professional i amb tota la vida pel davant, res a veure amb l’expressió d’una persona anciana i sobrepassada per les incomprensibles coses que succeïen al seu voltant.

Dues frases molt similars però que, expressades per dues persones amb quasi cinquanta anys de diferència entre elles, simbolitzen també, el meu desencís, just el que aquest matí de dissabte em venia de gust compartir-vos.

Manel

P.D. Ben segur em sabreu perdonar. L’edició d’avui veu la llum pocs dies abans de Nadal i potser hauria estat encertat haver fet un escrit més al·lusiu a les dates, però no m’ha vingut gaire de gust. Veient el que es cou al voltant, se’t treuen totes les ganes. Em sabreu perdonar. Ho celebrarem qualsevol altre dia.

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

2 comentarios en «ENS ANEM A LA MERDA»

  • el sábado, 16 de diciembre de 2023 a las 12:43 pm
    Enlace permanente

    Tens tota la raó, Manel…No es podia expressar millor. L’ésser humà és egoïsta i sovint oblida que les seves accions i decisions afecten de forma negativa a millions d’altres éssers humans…
    Per sort, crec que majoritàriament, les noves generacions i el gruix de la població té més conciència de l’error i perjudici, i estàn començant a mostrar la seva disfonformitat envers això.
    Esperem no fer tard…
    Una forta abraçada!
    Cristina

    Respuesta
  • el jueves, 21 de diciembre de 2023 a las 3:34 pm
    Enlace permanente

    Manel, encertadíssim editorial.
    No calen les disculpes finals. Tots podem entendre que el soroll estrepitós de la realitat que ens envolta ens fa difícil, moltes vegades, sentir el batec de les campanes de Nadal.
    Una de les teves frases s’ha quedat ressonant al meu cap:
    “…constatar, un cop més, que ni el benestar dels nostres fills i nets, és motiu suficient per a posar-nos d’acord i empènyer un projecte de canvi solidari i compartit”.
    Crec que em passa com a tu: ni el meu cap, ni el meu cor ho entenen.
    És com sentir l’aldarull d’una maquinària cega corrent cap a un futur -amb sequeres i greus conflictes socials- ben feixuc per a les pròximes generacions.
    Si fos creient resaria perquè els nostres nets i nebots encara no el pateixin.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *