CÀNCER DE MAMA

L’altre dia, tot llegint la notícia referida a la mala praxi en el programa de cribatge poblacional de càncer de mama per part de la Consejeria de Salud de la Junta d’Andalucia, vaig passar de la commoció a la indignació en un espai de temps no massa gran. Probablement, avui dia, mantinc aquelles emocions, però n’afegeixo una consideració addicional, aquesta més de tipus polític, a fi d’eixamplar una mica l’horitzó.

Us suposo a tots coneixedors, almenys a grans trets, de la conceptualització del problema. Així, semblaria que en el context d’aquell programa poblacional, les dones sotmeses a mamografia i amb resultats no-concloents de la prova, no van ser informades dels seus resultats, per tant, tampoc van passar a ser requerides a noves proves de confirmació. Aquest estat límbic afectava inicialment a unes dues mil dones per l’àrea assistencial pertanyent a l’hospital Virgen del Rocio de Sevilla, però a mesura que han passat els dies s’hi han afegit d’altres zones, de la mateixa comunitat autònoma, amb errades similars.

Associacions d’afectades diuen que hi ha casos de mort a causa de processos cancerígens en dones sotmeses a aquell cribratge de resolució indefinida.

A dia d’avui, les denúncies d’afectades i la intervenció de la mateixa fiscalia fa preveure que el problema s’agreugi fins a punts d’inabordable magnitud.

Deia al començament que la meva inicial reacció va ser la de commoció. Ho deia doncs em caben al cap poques circumstàncies més miserables que sotmetre a una dona a una mamografia, amb tota la càrrega emocional que això suposa, i deixar el seu cos i la seva ànima sense una sola paraula referida a la conclusió del seu cas. Així, imagino dones i dones que després dels nervis de la prova, podien estar passant a un estat d’ansietat a causa de l’espera del resultat i finalment, davant la no resposta, a una fase entre autoengany (bé si no em responen és que estaré bé, no?) o evitació (mira no truco per si de cas).

Tant és, una mala praxi com un cabàs. I una gran irresponsabilitat que el sistema públic haurà d’assumir.

També deia a l’inici que de la commoció vaig passar a la indignació, perquè ha estat tristíssim anar veient el reguitzell de respostes per part de les autoritats. (val a dir que encara no he sentit resposta oficial ni dels serveis de radiologia afectats, ni de les direccions sanitàries dels centres, ni del col·legi de metges d’Andalusia. Tinc moltes ganes de sentir-les. Alguna cosa de debò hauríem de dir els professionals de la salut, i no podrà ser la clàssica falta de mitjans, no. Encara que sigui veritat)

Va i el President de la Junta demana disculpes. El President de la Junta demana disculpes i dimiteix la consejera de Salud. Investigació del tres darrers consejeros de Salud de la Junta. Contractació d’una radiòloga pel Virgen del Rocío. Cent milions d’euros extraordinaris i contractació de 700 nous professionals sanitaris.

Tot plegat em sembla una “cara” dura i un tracta d’idiotes a qui som espectadors del desastre.

Però més enllà de la commoció i la indignació volia afegir una consideració. Em sembla una obvietat que el desmantellament del sistema públic de salut és una estratègia que els governs conservadors porten en el seu portafolis de productes. Així, si no es reverteix la tendència, una de les dues joies de la corona de transformacions socialistes (Sanitat i Pensions) quedaran en clar perill de residualització.  L’increment de despesa sanitària és un escàndol. (increment de població i costos). El dany reputacional que casos com el que presentem ocasionen, lluny de servir per reconstruir el sistema, formen part d’una estratègia per erosionar la seva credibilitat. El sistema necessita recursos i honestedat. Els costos sanitaris no sempre ses gestionen augmentant els impostos i els milions per les conselleries de sanitat, sinó també amb decisions que poden no agradar als mateixos professionals i treballadors de la sanitat. No és de rebut que l’absentisme a la sanitat pública sigui el doble que a la privada. No s’hauria de permetre (no con mi dinero) que les instal·lacions sanitàries públiques, com per exemple quiròfans (no urgències), estiguin obertes vuit o deu hores (en el millor dels casos), i en el sistema privat funcionin dotze o catorze hores amb els mateixos criteris. No és admissible que el sistema públic i el marc legal no admeti més hores extres de professionals mèdics i, aquests mateixos surtin de l’hospital públic i vagin a complementar ingressos a la sanitat privada. O prenen decisions en aquest sentit o casos tristíssims com els que hem referit, repetiran.

Manel Serrano