A NORANTA SEGONS DE LA FI DEL MÓN

Print Friendly, PDF & Email

Fa ben poquet, i per espai de quatre dies, vaig tenir la sort de passejar per la ciutat de París.

Tots coneixeu la meva devoció per aquella ciutat, però potser no tants, el meu profund benestar quan tinc al costat vestigis de la història que formen part de la meva curiositat intel·lectual i, també, perquè no dir-ho, del cert fetichisme que sempre suposa la constatació física de societats i temps que ja no hi són.

Caminant per la rive gauche, i fent un trajecte similar al d’altres vegades, vaig anar a tafanejar dues de les meves adreces preferides: el 27 de la rue Bonaparte i el 30 de la rue Jacob, totes dues separades per menys de cinquanta metres i ambdues amb establiments dedicats als Autographes, a les lletres i cartes manuscrites: Frederic Castaing Autographes i Librairie Abbaye-Pinault.

Tots dos establiments han tancat aquest darrer  any.

El meu desencís va ser profund, em vaig entristir com fins i tot a Barcelona no he cregut sentir davant de notícies similars.

Així va ser, tristor, i una ràbia continguda per impedir-me passar més estones davant de cartes manuscrites per protagonistes del món que coneixem. Ja ho he dit abans, una mica fetichista, ho reconec,  però us podeu imaginar el gust que em suposava poder intentar llegir, i traduir, una carta de Marie Curie a un col·lega de la Universitat de París; una ordre de Napoleón al general Davout a la batalla d’Austerlitz, una carta de Camus, de Beauvoir  o de Victor Hugo. Moltes i moltes lletres que jo imaginava havien construït bona part de la societat tal com nosaltres l’hem viscut. I ja no hi són, com tantes i tantes altres coses.

Passejant per París, entre altres sensacions vaig tenir aquesta, i no vaig poder evitar recordar la bellesa del “Infinito en un junco” de la Irene Vallejo, aquell recorregut meravellós per la història de l’escriptura des del temps pretèrit, quan la humanitat sortia del Neolític al llavors conegut com a Creixent Fèrtil i avui, com a sagnant sarcasme, la turmentada terra de l’Iraq, Siria, el Kurdistan i la Palestina.

Fa molt pocs dies, potser els mateixos que quan jo passejava buscant els meus “autographes”, el comitè de científics atòmics americans, assenyalaven, en el seu rellotge virtual pel Judici Final, que quedaven noranta segons per l’apocalipsi.  Aquest és l’espai teòric que, en funció del risc nuclear actual existent, els científics atorguen per l’adveniment de la fi del mon.

Potser un “mal fario”, una premonició sense cap fortalesa, no ho sé, tampoc puc fer gaire cosa, però sembla evident que la desaparició del manuscrit, en totes les seves expressions, sembla situar-nos a noranta segons de tancar un tros de la nostra  història i de la nostra vida.

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

4 comentarios en «A NORANTA SEGONS DE LA FI DEL MÓN»

  • el sábado, 27 de enero de 2024 a las 11:56 pm
    Enlace permanente

    Amic Serrano, el títol d’aquesta editorial “acollona”, però encara som vius.!!
    Ara bé, el tancament d’aquests establiments és una trista i desgraciada realitat manifesta. Morts!!
    Comparteixo la teva ràbia respecte al fet.
    M’hagués agradat haver pogut, algun dia, llegir aquestes cartes manuscrites a les que fas referència, o altres.
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el domingo, 28 de enero de 2024 a las 7:26 am
    Enlace permanente

    Manel, París seguirá sent una ciutat per passeja durant 4 dies. Es veritat que desapareixen moltes de les botigues, però ens toca escriue la segona part de la història i la Pua Web ho intenta

    Respuesta
  • el domingo, 28 de enero de 2024 a las 11:04 pm
    Enlace permanente

    Manel..ànims, com diu el Pere… Has sigut afortunat d’haver conegut aquests indrets, on has gaudit de estones de “realitat històrica”…! Molta gent, possiblement que no ho aprecia tant com tu, mai l’haurà conegut. Les “desaparicions” son lamentables, però formen part de la nostra vida, del nostre temps. No et desanimis i busca informació: En algun lloc ha de ser aquesta informació valuosa que tú tant valores i aprecies…i tú “VALS”… així que intenta localitzar-ho!
    Una forta abraçada!
    Cristina

    Respuesta
  • el jueves, 1 de febrero de 2024 a las 11:56 am
    Enlace permanente

    Transmets meravellosament la tristor per la desaparició d’un lloc que ens ha encisat i més en aquest cas que va relacionada amb un present on les cartes són un fet anecdòtic. De vegades em pregunto la manca de testimonis d’aquesta època que tindran en un futur, donada la utilització generalitzada del suport electrònic. Suposant que es conservi, que ho dubto, no crec que estiguem transmitent les emocions, intimitats i detalls com ho fèiem amb el paper davant. Per no parlar de l’alegria en rebre una carta. S’hauria de potenciar aquesta vella i preciosa costum d’escriure a mà.
    Abraçades.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *