UN SANT JORDI NADALENC O… EL NÒMADA, EL PAGÈS I UN DE BILBAO A “LA SOSENGA”

Print Friendly, PDF & Email

.

Aquesta és una entrada foodie especial. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, l’amic Lluís i jo – el cuinòfil i el cinèfil – hem intercanviat les nostres seccions a La Pua Web.
Tot plegat per què? Doncs en el meu cas, perquè volia fer-vos quatre rals d’un molt especial SANT JORDI NADALENC que vàrem celebrar Gabi i un servidor, amb un artista convidat: el Pepe, que ens regalarà alguns dels seus enginyosos comentaris al final d’aquesta entrada, una entrada “a quatre mans… i quatre peus”.


Jo – l’emigrat al nord – estava uns dies a Barcelona per celebrar amb la família les festes de Nadal… i tenia encara pendent amb Gabi – que sortosament no era de viatge rondant món – una trobada que ens permetés fer-nos el mutu regal d’un llibre.
Els dos estàvem contra les cordes: s’acostava el Cap d’Any i encara no havíem tingut ocasió de complir amb el compromís establert al nostre Club de La Pua Lectora.

Va ser una alegria descobrir que per uns dies coincidíem tots dos a la ciutat i per fi podríem ajuntar-nos i “fer els deures”. Ens venia molt de gust.

El punt escollit per trobar-nos a mig matí tots tres, Gabi, Pepe i jo, va ser davant del mític Cafè Zurich. Allí van caure les primeres abraçades.

Després, tot donant un volt, ens vam acostar a un parell de llibreries i per fi vam aconseguir portar a terme l’esperat intercanvi de llibres motiu i excusa de la trobada.

.

d69e4a93 c682 4fe1 9a16 9046fb7eacbc 2
IMG 7176

.

I mira per on, aquesta reunió entre amics que ens feia tanta il·lusió, també va resultar especial en l’aspecte gastronòmic.

I va sorgir d’una forma ben casual: tot just un parell de dies abans, enredant a internet, jo havia llegit sobre un petit restaurant del Gòtic anomenat La Sosenga que feia molt bona pinta.

Mikel López Iturriaga, director de “El Comidista” de El País – i germà del jugador de bàsquet; al que segueixo i avorreixo a parts iguals – escrivia:

“En contraste con los incontables establecimientos sin alma que pueblan el barrio Gótico, Marc Pérez y Tania Doblas regentan un restaurante con personalidad pensado para locales. Allí sirven cocina catalana clásica con toques contemporaneos, tan honesta y deliciosa como asequible (19,50 euros el prodigioso menú del día)”. “Si vais, no os perdais la Sosenga, el guiso del siglo XIV que da nombre al local”.

Amb aquestes referències (Lluís també m’havia dit que el tenia a la seva llista de pendents), la meva proposta de menjar a La Sosenga va ser ben acollida. Gabi, molt diligent, va trucar tot seguit – “abans de l’Àngelus”- per fer la reserva. No hi havia taula fins a les 3:00, així que disposàvem encara d’una bona estona per passejar pel Gòtic, com sempre molt animat, farcit de locals i turistes.

Davant la Catedral, entre els venedors d’antic, vam perdre al Pepe – el pagès – enlluernat per les curiositats de la capital. Un cop retrobat, buscant alguna placeta on asseure a fora, vam tindre la gran sort de trobar una taula lliure a l’estimada Plaça del Pi. Allí, amb un refrigeri i unes olivetes, vam petar la xerrada -enyorada xerrada- sota un tímid solet de desembre.

A les 3:00 – en punt, perquè l’estómac ja ens gemegava-, érem a l’antic i estret carrer d’Amargós, davant La Sosenga. Les portes envidrades ens deixaven veure l’interior del petit local amb dues plantes, decorat senzillament però amb gust.

.

IMG 7167



Ens van asseure a una taula del pis superior. Les noies que ens atenien eren pura amabilitat. De seguida ens van portar pa i mantega “fets a casa” i un vi blanc natural i ecològic de l’Ampurdá.

Mentre ens detallaven el Menú degustació de Nadal (de 25 euros), jo vaig preguntar, tot il·lusionat, si incloïa la sosenga, però ens van aclarir que només la fan per encàrrec divendres i dissabtes.

Quina pena! Tenia ganes de provar aquesta recepta recollida al Llibre de Sent Soví, el receptari anònim més antic escrit en català, datat en 1324. Es tracta d´un guisat dels de xup-xup, amb carn -pot ser de diferents tipus- i un sofregit sense tomàquet, d’abans de l’arribada i tornada d’Amèrica!

Però realment el menú era prou atractiu per a oblidar, almenys en aquesta ocasió, el plat emblemàtic que li dona el nom a la casa.

.

IMG 7175

.

Després dels primers brindis i d’untar i abusar de la mantega, el festí va començar amb una petita Coca d’arengada, papada, rossinyols i chutney de codonyat, que ens va semblar un inici molt gustós i força prometedor.

El va seguir una Croqueta de pollastre a la catalana deliciosa. Llàstima que tan sols fos una per cap!

El tercer ens va sorprendre: Nyàmeres amb consomé de trompeta de la mort. Un plat pura senzillesa, quasi espiritual, que em va recordar un altre, japonès, fet amb nap i caldo dashi, d’un minúscul restaurant de Tokio anomenat Mibu, que malgrat contar només amb una taula per vuit persones, és un referent per tots els grans xefs que coneixem. Els que tingueu Filmin no us podeu perdre un documental (Mibu. La luna en un plato) en el que apareixen Adrià, Joan Roca, Aduriz i uns quants més parlant-ne i posant-lo pels núvols. Us prometo que flipareu.

Be doncs, digressions a part, el delicat brou de bolets amb nyàmeres (tupinambo en castellà),fetes amb tres tècniques diferents (planxa, bullit i confitat) estava espectacular. I tot és de producció local.

Però èrem a Nadal i naturalment no podia faltar una Escudella barrejada ( “Catalan Christmas broth”, deia la carta amb anglès), amb pilota i galets, pura estètica minimal… i boníssima.

Ara venen els segons plats: el Calamar amb pil-pil de la seva tinta i mongeta de ganxet, amb salicòrnia, preciós de presentació, ocurrent i molt gustós, i el Caneló de rostit amb veloute de pinyons, de gust casolà i també preciós d’aspecte… com podeu veure a les fotos. (fer fotos del menjar es un castic autoimposat en aquesta època tan intercomunicada i tan estrambòtica).

.

IMG 7436
Adalt: la coca, la croqueta i les nyàmeres. Abaix: l´escudella, el calamar i el caneló.



Del meravellós Làctic dolç de ceps, garrofa, pinyons i “resina” de pinassa, no hi ha foto. Els vins ecològics i els plaers culinaris que no acabaven, ja ens tenien a tots tres apardalats, voletejant pel paradís.
Tot eren somriures i cares de satisfacció. L’havíem encertat!… I gaudit amb els quatre sentits… i potser algun més.

Un dia i un dinar d’aquells que dius: Carai quin dinar!! Carai quin dia!!

Està molt bé això de celebrar entre amics el Sant Jordi a Nadal! S’haurà de repetir!

Us deixo el Vídeo d’ El Comidista on coneixereu el local, als joves amos i aprendreu a fer -si hi ha nassos- la seva Sosenga de galtes (la recepta).

.

2023100483034275 1696401548 asset still

.

En realitat la sosenga, en el seu origen, acostumava a ser de conill o llebre (aquí en teniu també la recepta de conill del Blog de Sent Soví).
Bon Profit!

UN MOMENTO, UN MOMENTO, UN MOMENTO!!!!!!!!!!!!

No sé si es más grande mi indignación o mi sorpresa.

Me explico.

Este artículo se pactó desde un principio que sería editado a seis manos entre el Séneca, el txapelas y el clarividente que lógicamente soy yo mismo.

El primero con buen criterio no ha aportado nada huyendo del ridículo y ante la imposibilidad de medirse literariamente a un genio de prestigio mundial.

Al de Bilbao se le debe haber pegado algo de por allí arriba y va crecidito y sin freno de mano.

Para empezar, en Australia hasta los canguros han convocado una huelga que no finalizará hasta que no se reconozca el atropello que el compincheo entre “cocinitas” y “peliculitas” (dos secciones claramente menores) han perpetrado hacia mi persona no incluyendo esta obra de arte en About Us.

Mercadear con artículos está penado, esto lo entiende hasta Hugo el hijo de Max.

Por menos, se condenó a Al Capone.

No quiero decir con esto que el articulito de Pedro, al que normalmente admiro, no sea correcto. Correcto y punto.

Cualquiera, incluso los “dos neuronas”, entiende que primero va la amistad y luego la comida.

Abrazarse, reírse sin freno, oír a piel rasgada el relato de los muchos meses de tormentos por un largo tratamiento de quimio, cotillear, recordar, absorber del amigo el tabaco enemigo sin pestañear, aguantar el frío en una terraza exterior en pleno diciembre aunque tengas la bella iglesia del Pi a tu lado para que el vicio encuentre su lugar y mucha literatura leit motiv del encuentro.

Me llamas “arista invitado”, pero obvias cronista acreditado, alma mater, alegría de la huerta y creador de pasatiempos!!!

No me perdí en el mercadillo de la Catedral !!!. No señor. No entiendes que estuve escondido y tuve que salir de mi escondite porque me aburría.

¿Comimos bien? … sí, muy bien, aunque si vas allí tómatelo con calma.

Ellos son Premio “Slow Food 2024” y como se te ocurra hacer una pregunta a destiempo notas la misma tensión que sufre un japo ante una mirada de Rambo.

Suerte que no vino Manel, tenía “nietos”, porque suelta una de sus gracias y no comemos.

La amabilidad empieza después de los postres, a las cuatro, cuando la no adrenalina, si es que les sube, les suelta la lengua.

Cuando entramos a las tres en punto, si pasa un minuto más Pedro se come el cartel de menú de la puerta, el restaurante estaba medio vacío.

No se pueden imaginar un lleno, entran en shock.

Su plato estrella, la sosenga, sólo lo hacen dos ratitos a la semana por encargo y para dos mesas en exclusiva porque entran en colapso.

Es lo que tiene una elaboración precolombina.

Igual no entiendo nada, lo más probable, porque salí muy bien comido, pero con un lío mental de órdago.

De hecho yo salí más que saciado, Gabi al punto y Pedrito con…hambre!!!

Me quedo con el plato de “nyámeras amb consomé de trompetas de la mort”, realmente de lo mejor y más original que he probado últimamente aunque soy consciente que mi variedad, selección de restaurantes y criterio culinario ni vale ni importa demasiado.

Lo cierto es que en estos tiempos de ensaladilla de virus, llegué al encuentro algo indispuesto.

A los bajitos cuando nos duele algo, nos cuesta identificar si son los pies, el culo o el cerebro.

Mi medicina fue un día genial con dos grandísimos y queridísimos amigos.

.

Pere R.

Pere R.

Pere R soy médico de familia de año sabático cerca de la jubilación. Me interesan muchas cosas, el cine y la fotografia, el arte, la literatura, viajar...pero lo que más compartir todo ello con amigos y familia. En la PúaWeb me encargo de Imatge y estoy encantado, pero lo estaría también haciendo cualquier otra cosa con y para mis amigos.

8 comentarios en «UN SANT JORDI NADALENC O… EL NÒMADA, EL PAGÈS I UN DE BILBAO A “LA SOSENGA”»

  • el sábado, 27 de enero de 2024 a las 6:48 pm
    Enlace permanente

    Gràcies amics per aquesta finestra al passeig i trobada que vàreu tenir fa uns dies. Llàstima que no pogués acompanyar-vos, serà la pròxima, segur.
    Abraçades a tots tres

    Manel

    Respuesta
    • el domingo, 28 de enero de 2024 a las 7:33 am
      Enlace permanente

      No se como lo hacéis, pero siempre que os leo me saltan unas risas de solo imaginaros. No se si os gusto más el libro que la comida, pero sea como sea me encanta veros risueños y felices y con la panza llena.

      Respuesta
  • el domingo, 28 de enero de 2024 a las 10:50 pm
    Enlace permanente

    Quina trobada magnífica!!! A més de rebre el llibre, gaudir d’un passeig pel casc antic de BCN en aquestes dates nadalenques, i gaudir d’un àpat a base de “tastets” de plats amb tanta bona pinta i segons dieu deliciosos, fa venir ganes, moltes ganes de fer una reserva “abans de l’angelus”, com va fer el Gabi. Sense cap dubte, trobar-se a la llista de “pendents” del Lluis és la millor referència! Jjjjjjjj
    Bé, a veure si un dia m’acosto amb la meva filla a donar-nos un gust…!
    Abraçades a tots!
    Cristina

    Respuesta
  • el martes, 30 de enero de 2024 a las 1:59 pm
    Enlace permanente

    Gracias Pere, Gabi, Pepe. Tomo nota de este restaurante para las reuniones filosóficas con mis amigos del colegio que, de vez en cuando, celebramos por el centro de Barcelona. Este fantástico reportaje lo hace irresistible ( y, encima, con menús de precios asequibles)

    Respuesta
  • el miércoles, 31 de enero de 2024 a las 9:19 am
    Enlace permanente

    Amics, ens transmeteu una agradable i divertida trobada. Me n’alegro. M’hagués agradat assistir-hi.
    Sobre el restaurant en prenem nota per algun dia d’anada a Barna.
    Abraçades a tots.😀👍

    Respuesta
  • el jueves, 1 de febrero de 2024 a las 12:05 pm
    Enlace permanente

    Una pasada de paseo, comida y artículo! Qué envidia! Suerte que sabéis transmitir tan bien y de forma tan divertida los detalles para poder compartirlo. Sois geniales!
    Abrazos.

    Respuesta
  • el jueves, 1 de febrero de 2024 a las 8:21 pm
    Enlace permanente

    Que dos escritos tan entrañables ! Realmente fue un encuentro emotivo desde el principio, con los primeros abrazos en el Zúrich que ya ha comentado Pere, hasta el final.
    Paseamos, curioseamos en librerías, además de comprar los libros de regalo que nos debíamos, reímos, comimos muy bien, volvimos a reír.
    Un encuentro en plenas fechas navideñas al que no se le puede pedir más. Dió la casualidad que fue el día 28, igual que el año anterior, en que un grupito más numeroso, fuimos al Cañete, previo aperitivo también en la Plaça del Pi……, estas reuniones del 28 de diciembre, deberíamos institucionalizarlas…., no fallan !!
    Os mando un abrazo muy fuerte.

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *