Soria: “Versos y torreznos”.

Un cap de setmana entre poesia, història i sabors de Castella.

El Duero.

A Sòria, el millor és començar pel riu. El Duero arriba sense pressa, ample i silenciós, com si ja sabés que aquí el temps es mesura d’una altra manera. “Els seus poetes” el va convertir en vers i en símbol, i encara avui sembla que les seves aigües repeteixin aquells versos:

“Por tierras de Soria va el Duero a su paso soñoliento”.

“¡Oh Duero, viejo Duero, sonríes entre tus barbas de plata!” 

“Padre Duero, que llevas al mar, los sueños de España”.

San Saturio.

En un passeig a peu rasant les aigües del Duero, la visita a l’ermita de San Saturio es converteix en un magnífic pròleg de tot el que vindrà després: esglésies romàniques, poesia, torreznos…
San Saturio està adossada a la roca com si fos una prolongació natural del penya-segat. No s’hi arriba de cop, s’hi ascendeix, pas a pas, per una escala estreta que obliga a alentir el ritme. Ja abans d’entrar, el visitant entén que aquest és un espai de retirada, de contemplació.
San Saturio va ser un eremita del segle VI, patró de Sòria, que va triar aquest indret solitari per viure en recolliment. La tradició diu que habitava una cova natural, i encara avui el santuari conserva aquest origen troglodític. A dins tot és recollit, íntim: petites capelles, pintures murals, una llum suau que entra filtrada. Des dels balcons el riu es veu passar lentament, com si el temps fos una qüestió secundària. San Saturio no és només un lloc, és una atmosfera; parlar d’ell és parlar del punt on la ciutat es converteix en un magnífic relat. 
Literàriament, a part de veure la figura de Machado en aquest entorn, San Saturio és el lloc on Bécquer sembla possible sentir-se, encara que no hi posés mai els peus. El seu romanticisme hi és present en la roca, en l’aigua, en la sensació de solitud escollida.

Gustavo Adolfo Bécquer.

Des de San Saturio, en un caminar planer i ombrívol, el camí fluvial aigües amunt ens porta a l’impressionant monestir de San Juan de Duero. A mig trajecte, en una breu parada obligada i simbòlica pels amants de la literatura, gairebé sense anunciar-se, apareix la figura de Gustavo Adolfo Bécquer, assegut, pensatiu, mirant el curs del Duero. Escultura simbòlica que representa a l’escriptor recordant la seva obra: “El monte de las Ánimas”. Llegenda en prosa perfecta per evocar una atmosfera de silenci, misteri i foscor, per convertir el paisatge de Sòria en un espai moral, en una faula moral.
“Las campanas doblaban a lo lejos… La noche estaba tan oscura, tan oscura, que no se distinguía el cielo de la tierra…El viento gemía en los álamos del río; las hojas secas crujían bajo los pies…”

L’escultura no recorda un home, sinó una manera de mirar. Bécquer no hi és perquè hi visqués, sinó perquè aquest paisatge el necessita.

“Por una mirada, un mundo; por una sonrisa, un cielo…”

Gustavo Adolfo Bécquer (1836–1870) no va viure a la ciutat de Sòria, però sí a Veruela (Moncayo), dins la província. El paisatge sorià i el Moncayo inspiren les seves Leyendas i part de la seva poesia. La seva influència romàntica està molt arrelada a l’imaginari sorià.
Aquí, la presència del poeta actua com una transició natural entre dos mons en el nostre assossegat passeig contemplatiu, l’eremita i el romànic.

Monestir de San Juan de Duero.

Fotos.

De l’eremitisme de San Saturio es passa a la singular i delicada geometria de les arcades romàniques del monestir de San Juan de Duero. 
Les seves arcades tan poc convencionals, juguen amb la llum i l’aigua com si fossin versos arquitectònics. És un espai per caminar lentament, gairebé amb respecte, perquè cada angle sembla pensat per a la contemplació.
Fundat al segle XII, el monestir va pertànyer a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. D’aquella comunitat en resta sobretot el claustre, un espai únic a la península. No és un claustre tancat i regular, sinó un conjunt d’arcades obertes, diverses, gairebé experimentals. Cada arc sembla voler dir alguna cosa diferent. Hi ha arcs de mig punt, lobulats, entrecreuats. No impressiona per grandesa, sinó per delicadesa. 
No era un monestir contemplatiu en el sentit estricte, sinó un hospital-monestir, pensat per acollir pelegrins, pobres i malalts que arribaven a Sòria seguint les rutes interiors de Castella. La seva ubicació, a tocar del riu i fora muralles, responia a una lògica pràctica: accés fàcil, aigua abundant i espai obert. Durant els segles XII i XIII, San Juan de Duero va tenir una funció assistencial i estratègica. 
A partir del segle XIV, el monestir va començar a perdre significança. I no va ser fins al segle XIX, amb el redescobriment del romànic i l’interès pel patrimoni medieval, que el monestir va començar a ser valorat com a peça singular. 

Des del riu, el camí puja cap al centre històric. Sòria ens espera.

Concatedral de San Pedro.

Fotos.

Situada a tocar del Duero, en un punt intermedi entre el riu i el centre històric, actua com a pont del paisatge natural a la ciutat construïda, el contrapunt perfecte al silenci del riu.
La seva construcció s’inicia a finals del segle XII, en ple moment de consolidació de la ciutat després de la repoblació cristiana. L’edifici original era romànic, però al llarg dels segles va patir reformes importants, sobretot en època gòtica (segles XIII–XIV).
El claustre és l’ànima del conjunt, sent un dels més bells i tranquils de Castella. Les seves arcades romàniques creen un espai de pausa absoluta, gairebé monàstica, que connecta molt bé amb l’esperit del passeig fluvial.

A l’interior del temple destaquen: el retaule major d’època barroca, diverses capelles gòtiques i el sepulcre de San Pedro. És Concatedral perquè comparteix seu episcopal amb El Burgo de Osma.

Després de la Concatedral, el passeig abandona definitivament la riba del riu i s’endinsa en la Sòria urbana.

Església de Santo Domingo.

La primera gran fita és una de les joies absolutes del romànic castellà, l’església de Santo Domingo. La seva façana és un autèntic retaule de pedra: arquivoltes plenes de figures, profetes, animals simbòlics, escenes bíbliques. Davant d’aquesta façana, el temps s’atura. No cal entendre cada figura; n’hi ha prou amb deixar-se portar pel relleu.

Abans d’entrar a la Plaça Major, continuem el passeig cap a un altre nom imprescindible de la poesia espanyola del segle XX:

Gerardo Diego.

La seva escultura, situada en un espai tranquil del centre, no mira el riu com Bécquer. Seu serè amb un llibre a les mans, llegint. Hi ha una cadira buida al davant convidant el visitant a asseure’s i “fer-se partícip” de la lectura.
Membre destacat de la Generació del 27, Gerardo Diego va saber unir dues tendències aparentment oposades: l’avantguarda i la tradició. I Sòria va ser un escenari ideal per a aquesta síntesi. Hi va arribar el 1920 com a professor de l’Institut, el mateix on havia ensenyat Machado, i hi va romandre fins al 1924. Però, Sòria no va ser per a ell un episodi passatger, va ser un retorn constant. Hi tornaria una vegada i una altra, al llarg de tota la vida, com qui torna a un lloc on s’ha après alguna cosa essencial. Aquí va escriure alguns dels seus primers llibres importants i va consolidar una mirada poètica que no renunciava ni a la música del vers clàssic ni a la llibertat formal del seu temps. Admirador de Machado i Bécquer, va contribuir a consolidar la imatge literària de la ciutat.
A la taula de l’escultura hi figuren versos del poema “Soria” que sintetitzen el seu compromís amb la ciutat.

”Poetas andaluces

que soñasteis en Soria un sueño dilatado:

tú, Bécquer, y tú, Antonio, buen Antonio Machado,

que aquí al amor naciste y estrenaste las cruces

del dolor, de la muerte…

Desde el cántabro mar,

también, como vosotros, subí a Soria a soñar”.

Continuem el recorregut per aquesta equilibrada i harmònica ciutat per arribar, ara sí, a la Plaça Major. 

Plaça Major.

En aquest atractiu espai de la Plaça Major, Sòria ens mostra el poder civil, representat per l’Ajuntament en un edifici renaixentista; la cultura, simbolitzada pel Palau de l’Audiència (actual Auditori) en una magnífica construcció neoclàssica; el seu aire humà i quotidià, pinzellat en les cases porticades i els edificis nobles, i la fe, significada per l’Església de Santa Maria la Mayor.

Antonio Machado.

A la Plaça Major, el passeig sorià es fa íntim, fràgil. La cadira de Leonor situada en un dels costats de la Plaça Major de Sòria, apareix com un símbol just davant de l’entrada de l’església de Santa María la Mayor, on Antonio Machado i Leonor Izquierdo es van casar el 30 de juliol de 1909 i on, tres anys després, es van celebrar els funerals de Leonor amb només 18 anys.
No és un monument en el sentit clàssic; és una al.legoria. Una cadira exposada a la mirada quotidiana representant a Leonor i tot allò que Machado va perdre a Sòria. La cadira buida: una absència que ocupa espai; una ferida silenciosa enmig de la normalitat. Literàriament, funciona com un eco silenciós de versos com aquests:

“Mi corazón espera

también, hacia la luz y hacia la vida,

otro milagro de la primavera.”

També aquests:

“Señor, ya me arrancaste lo que yo más quería.

Oye otra vez, Dios mío, mi corazón clamar.”

Antonio Machado, sevillà de naixement el juliol de 1875, en una família culta i liberal, es va acabar de formar lluny del sud, a Castella, i molt especialment a Sòria.
Machado va arribar a Sòria l’any 1907 per ocupar una plaça de professor de francès a l’Institut General i Tècnic (l’actual Institut Antonio Machado). Tenia trenta-dos anys i una poesia encara en recerca. La ciutat, austera i silenciosa, el va obligar a mirar cap endins.
A Sòria va descobrir el paisatge castellà com a espai moral, l’amor per Leonor Izquierdo, amb qui es va casar, i la pèrdua devastadora amb la mort de la mateixa Leonor.
Aquest període, només cinc anys, és decisiu. A Sòria, Machado escriu alguns dels seus millors poemes, i transforma el riu Duero, els camps, els camins i la pedra en pensament poètic.
Després de la mort de Leonor, Machado abandona Sòria. No hi tornarà mai més. Però tampoc no se’n desvincularà del tot. La ciutat queda fixada per sempre a la seva obra com el lloc on la vida i la poesia van coincidir de manera irreversible.
Machado va arribar a Sòria com a professor i en va marxar com a poeta essencial.

Torreznos.

A partir d’aquí, el dia ja demana una altra cosa: taula, vi i conversa. La poesia i la història han fet la seva feina. Ara és el torn dels torreznos.
Sòria també s’explica amb la boca. I aquí no hi ha dubte possible: els torreznos són el seu vers més popular!

Cruixents per fora, tendres per dins, fets amb cansalada adobada i fregits amb paciència, els torreznos no són una tapa qualsevol, són un ritual. No es mengen amb pressa ni com a simple aperitiu; es comparteixen, es comenten.
A la ciutat, cada bar defensa el seu. Però tots parteixen d’una mateixa idea: simplicitat ben feta. Servits sencers o tallats a daus per compartir, sempre mullats per un vi negre de la Ribera del Duero o una bona i fresca “birra”!

Ara, Sòria ja no serà només un paisatge o una ciutat, serà una experiència viscuda, un sabor de Castella.

Autor: Pere Sánchez.