Gustave Caillebotte i el París de Haussmann

CONCURS CERCANT L’ART (Gener)

Títol del quadre: Carré de París en un dia plujós

Autor: Gustave Caillebotte.

Localització: The Art Institute of Chicago.

Encertans: Maite, Pere R i Pere Sánchez.

COMENTARI:

La pobresa porta problemes i limitacions, però de vegades la riquesa també. Aquest es el cas de Gustave Caillebotte.

Qui era Caillebotte? De moment us diré que el seu quadre més famós, Carré de París en un dia plujós, es una espècie de resum de la seva vida.

Aviat parlarem de Caillebotte i de la seva pintura, però per entendre millor i situar al personatge es interessant saber quelcom del París de la seva època i més tenint entre nosaltres un enamorat i gran coneixedor d’aquesta ciutat. Manel ens parlarà del Paris que Caillebotte va trepitjar.

L’EIXAMPLE DE PARIS

Em demana la directora que col·labori en aquesta meravellosa secció aportant unes notes de context per a complementar la descripció i enteniment de la pintura que avui estudiem. Per ser una mica més concrets, se’m demana que intenti aproximar unes consideracions a l’urbanisme que la pintura proposada estaria mostrant. Dit això, espero que a ningú se li escapi que aquestes notes són “aficionades” i, per tant, reclamen ser llegides amb tota la indulgència de la qual sigueu capaços.

Diríem que a la ciutat de París, més enllà dels elements de contingut urbà que intenten donar homogeneïtat al magnífic espai d’aquella capital, conviuen quatre grans grups de naturaleses urbanes absolutament vives i reconeixibles en l’actualitat: Per un costat tindríem aquella que podríem anomenar medieval; altra, la més associada al París que se’ns ve de seguida al cap, seria la que pren per origen la transformació del segle XIX (Napoleó III – Barò de Haussman); una tercera associada a l’urbanisme de petites i antigues municipalitats també absorbides al llarg del segle XIX i, en darrer terme, la gran modernitat de meitats i finals del XX fins a l’actualitat.

Tot i senyalar-ho per avançat, diríem que la pintura que suggereix Cinta ens ensenya el París al bell mig de la transformació Haussman, i es tracta, òbviament, d’una escena recreada cap al darrer terç del segle XIX. Val la pena aproximar-nos:

Ens situem cap a la meitat del segle XIX a París. Lluís Napoleó, nebot del primer Napoleó I, promou, des de la seva situació com a President de la República, un auto-cop d’estat que immediatament és reconegut pel Senat i que finalitzarà en el reconeixement d’aquell personatge com a Princep-President. Recordem que a aquella època històrica se la identifica com a Segon Imperi.

Napoleó, nomena a George-Eugène Haussmann, arquitecte i urbanista, com a Prefecte del Sena, i des d’aquesta posició privilegiada, li encarrega  la responsabilitat de la transformació de la ciutat. El poder i la mobilització de recursos que es posa en mans del famós urbanista, són de magnituds poc imaginables inclús avui en dia. La transformació es prolongarà per quasi vint anys i, concretament, entre el 52 i el 70 d’aquell segle.

Haussmann
George-Eugène Haussmann

Si fem un esforç imaginatiu i ens situem a l’île de la Cité, hauríem de pensar que en aquella petita extensió de terreny i fins avançada l’edat mitjana, allà s’ubicava la ciutat de París. Més tard, entrada l’edat moderna, cap als segles XVII i XVIII, París progressa cap on avui són els districtes IV i V (Louvre i Latin-Sorbone respectivament).

París, en aquells moments, és una ciutat que voreja el milió d’habitants (més que Madrid i Barcelona juntes). L’extensió de la capital, més enllà de l’île de la Cité, no sobrepassava el que avui reconeixem com a districtes quart i cinquè a les ribes dreta i esquerra del riu respectivament. La densitat de població 37.000 hab/Km2, arriba, quan ens apropem als voltants de les Halles, a 100.000hab/Km2. Podeu deduir que les condicions higièniques de la ciutat, són absolutament patètiques i insalubres.

Haussmann, fonamentalment planteja, a més d’una xarxa de clavegueram i de canalitzacions d’aigua potable inimaginable en aquell moment, un esponjament brutal del teixit urbà amb milers d’expropiacions i, finalment, l’assimilació d’un grapat de petites municipalitats veïnes que seran integrades en la retícula urbana.

Un cop aconseguida l’autorització i finançament per aquelles gegantines obres, i quasi sense solució de continuïtat, Haussmann dibuixarà un doble eix de carrers  en forma de creu al voltant dels quals, plantejarà els seus famosos traçats anomenats boulevards (les nostres gran vies), així com el conjunt d’elements urbans que configuraran la totalitat de la seva reforma.

L’eix principal de Haussmann, i el que heu de reconèixer si voleu identificar aquella gran transformació urbana,  és el que forman el Boulevard Saint Michel (Quarter Latin) i el Boulevard Sebastopol tot seguint la línia imaginària Sud-Nord. Aquest eix travessarà perpendicularment el carrer més important per Haussmann, la rue de Rivoli. Aquest darrer carrer, vorejant i emmarcant l’antic Palau de les Tulleries i el Louvre,  assenyalarà la direcció Est-Oest en el plànol i arribarà als  3 Km de longitud.

Mapa del eixample de París 1

Aquesta creu urbana incorporarà algunes qüestions fonamentals pel plantejament estètic de Haussmann: l’amplada dels carrers fins a 30 metres, la construcció obligadament harmònica d’un determinat tipus d’edificis i la utilització d’un mobiliari urbà únic i homogeni.

Hi ha un grapat de detalls urbanístics en la transformació de Haussmann que de bon segur seria interessant assenyalar, però la voluntat de fer una nota de context no massa prolongada ens obliga a deixar per millor ocasió qüestions com la connexió de les famoses “Gares” de París amb els boulevards, o també, la utilització de cúpules i monuments arquitectònics com a elements orientatius dirigits a una gran part de la població urbana que, en aquell temps, encara es mobilitzava a peu, o en cotxe de cavalls, per la gran ciutat.

L’edifici Haussmanià és reconeix amb facilitat i és una de les peces que identifiquen la ciutat d’aquell temps i, no cal dir-ho, a la nostra pintura. Haussmann va pensar en l’establiment d’un mur constructiu sòlid en cada illa de la seva retícula. Edificis de sis plantes organitzats en horitzontal,  amb façanes de pedra calcària local, de color cremós i alçades totals d’uns vint metres. La construcció permetia veure els pisos nobles amb les seves balconades corresponents  i un reculat final de l’edifici, entapissat de zinc, que inclinava sobre la vertical i que deixava veure les típiques mansardes de les golfes.

La pintura del “carrer de París en dia plujós”, queda situada a la cruïlla de la rue Clapeyron amb la rue de Moscou, entre els dos anells de boulevards i molt a prop de la Gare de Saint Lazare, a l’actual “neuvième arrondissement”. Per suposat, el quadre permet veure les amplades  monumentals d’aquell nou urbanisme parisenc juntament amb els senyals constructius dels edificis que abans identificàvem i que avui protagonitzen el nostre Cercant l’Art.

Precisament, el pare de Caillebotte, que s’havia enriquit venent llits al exèrcit francès, va comprar pisos i terrenys del nou eixample de París. Al morir, Gustave va disposar amb 26 anys d’un patrimoni considerable que li va permetre dedicar-se al que més li agradava, la pintura, i ajudar de manera generosa a altres artistes del seu temps.

Sense Caillebotte probablement l’Impressionisme igual hagués triomfat, però l’èxit que va aconseguir sens dubte li és deutor. Generosament feia publicitat, finançava i comprava quadres als companys de fatigues quan quasi ningú ho feia. D’aquesta manera va anar fent la primera gran col·lecció de pintura impressionista de l’Historia.

En canvi, ell no va tenir necessitat de vendre la seva obra i durant 100 anys només va ser reconegut el seu paper de mecenes. Al morir, les seves 500 pintures van quedar quasi en secret en mans dels hereus.

A la dècada de 1950 la família va començar a vendre els seus quadres i van sorgir les primeres exposicions als EEUU, però no va ser fins el 1994 que se li va dedicar per primera vegada una gran retrospectiva a París, Chicago i Los Ángeles, titulada “Impressionisme urbà”. Llavors, el públic va tenir l’oportunitat d’apropar-se a un artista autor de més de 100 retrats, a més d’interiors, bodegons, paisatges i quadres de gran format sobre temes urbans.   

471px Caillebotteautoportrait
Autorretrat. Gustave Caillebotte, 1876. Musée D’Orsay.

Caillebotte va estudiar Dret i després va assistir a classes de pintura de León Bonnat, un prestigiós academicista. Donat que els temes històrics i mitològics de la pintura tradicional no el satisfeien, es va apropar a una sèrie de pintors una mica més grans que ell, aficionats a sortir del taller en busca d’una llum viva i temes contemporanis. No eren altres que Renoir, Degas, Monet, Pissarro i Sisley, però malgrat pertànyer al seu cercle, Caillebotte es va mantenir fidel a l’estil realista

Com no els hi donaven permís als salons oficials, van crear una associació de pintors, escultors i gravadors. La seva primera exposició al 1874, a la que encara no va participar Caillebotte, va ser un escàndol. Els crítics els menyspreaven i a rel del quadre de Monet Impressió, sol naixent, els hi van posar l’etiqueta de “Impressionistes”.    

A la segona exposició, de 1876 ja es van exhibí algunes obres de Caillebotte i a la tercera de 1877 es va donar a conèixer l’obra que avui presentem, Carrè de Paris en un dia plujós i un altra de gran format, El pont d’Europa. Els altres impressionistes també van exhibir belles vistes de París, celebrant que la seva ciutat era el regne dels passeigs , dels ociosos, dels alegres ballarins i de les seves tan típiques tavernes.

Aquets motius no es devien exclusivament als gustos estètics. Durant la Guerra Francprusiana de 1870-1871 França va ser ocupada i París assetjada i bombardejada. Acte seguit la Comuna revolucionaria es va fer amb el poder i va incendiar nombrosos edificis públics. Finalment va ser sufocada en mig d’un bany de sang.

Al 1877 ja s’havien pagat les reparacions de guerra a Alemanya, l’economia estava en un bon moment i el govern republicà es disposava a celebrar la reconstrucció de la ciutat amb l’Exposició Universal de 1878. En una sèrie d’articles Renoir va exhortar als artistes a comprometre’s amb el procés democràtic i col·laborar amb l’embelliment de París.

Tanmateix, Carré de París en un dia plujós, no mostra un parís alegre i desitjos d’oblidar els mals records d’anys precedents. Tot al contrari, quasi totes les persones del quadre van soles, amagades sota els paraigües. Creuant a corre cuita els carres vuits, no es parlen ni es miren. Aquesta actitud li dona un aire de modernitat que ens trasllada a les ciutats actuals.    

Gener 1

La pintura mostra una cruïlla de carrés en una tarda d’hivern. Encertadament va escollir un angle visual que li permetia realitzar una pintura quasi geomètrica.

Al centre del quadre s’aixeca una farola de gas que dona ritme a la concepció urbana de Haussman i serveix per dividir la superfície de la tela.  

Horitzontalment, la pintura està dividida per una línia que quasi uneix tots els caps de les figures.

Aquests plans verticals i horitzontals dona lloc a una composició simètrica en angle que s’apropa molt al gust estètic de Haussmann, encara que la fredor geomètrica es dissimulada amb bons recursos:

  • Mitjançant l’accentuada perspectiva creada amb uns passejants cada vegada més petits, la mirada es dirigeix cap al fons.
  • Els arcs del paraigües contrasten amb la verticalitat de les persones i façanes.
  • La figura incompleta del senyor del marge dret li dona l’aparença d’una instantània i no de un obra concebuda amb minuciositat.     

Les llambordes, aquelles que havien utilitzat els revolucionaris, tenen un gran protagonisme en el quadre, tant per aconseguir la perspectiva com la lluminositat. Amb elles i un colorit un tant difús es crea una atmosfera de pluja magistral.

Tan sols hi ha un punt lluminós, l’arracada de la senyora. Ella i la seva parella caminen cap al espectador mirant-se de reüll, quasi a mida real i vestits a l’ultima moda.

Els paraigües també eren una novetat de l’època; feia només tres anys que Samuel Fox els havia inventat a la ciutat anglesa de Sheffield. Sembla que Caillebotte volia ser tan modern com els seus amics impressionistes i no pintar res del passat, sinó reflectir el seu temps.   

Com dèiem, Caillebotte va ajudar als col·legues Impressionistes en vida, però encara més després de morts, de cara a un reconeixement futur, i de pas va fer un gran favor a tots els amants de la pintura. Al 1876 va morir el seu germà petit de manera sobtada i llavors va fer testament. Un testament històric perquè llegava la seva col·lecció impressionista a l’Estat francès amb la condició de que s’exposés a un lloc adient, “no a una golfa ni un museu provincial”, quan el públic fos capaç d’apreciar aquest estil pictòric que creia que tardaria uns 20 anys en arribar. No s’enganyava, ja que l’Estat francès no es va decidir a acceptar l’herència fins el 1897, tres anys després de la seva mort i de tremendes discussions. Per primera vegada una institució estatal, el Museu de Luxemburg, va exhibir 40 obres impressionistes. Malauradament només figurava un quadre de Caillebotte, Els polidors de parquet, afegit per Renoir, l’executor del seu testament. Caillebotte, sempre modest, s’havia negat a incloure les seves obres entre les del seus amics.

640px Gustave Caillebotte The Floor Planers Google Art Project
Els polidors de parquet. Gustave Caillebotte, 1875. Musée d’Orsay, París.

Així doncs, crec que es just que rendim un homenatge a Caillebotte per la seva obra, la seva generositat i el favor fet a l’Historia del Art.

Bibliografía: “Los secretos de las obras de arte”. Rose-Marie & Rainer Hagen. Ed. Taschen, 2019.

Cinta
Últimas entradas de Cinta (ver todo)

Cinta

Neuròloga amb desig de gaudir i d'aprendre amb i dels amics.

4 comentarios en «Gustave Caillebotte i el París de Haussmann»

  • el sábado, 22 de enero de 2022 a las 5:30 pm
    Enlace permanente

    Cinta i Manel, heu fet un duet d’exposició artística molt atractiu.
    Llegir-vos en aquest article, és molt il.lustratiu. Les descripcions estan plenes d’elegancia, història i art.
    Quan es va presentar a concurs, em vaig sentir captivat per ell; després de les vostres pinzellades, encara més atractiu el trobo.
    Gràcies i abraçades als dos.

    Respuesta
  • el sábado, 22 de enero de 2022 a las 6:27 pm
    Enlace permanente

    Estimada, només agraïr- te la possibilitat de gaudir novament de les teves propostes artístiques i, en aquest cas, de forma molt particular al haver-me permès participar de forma complementaria en el seu anàlisi.
    Et felicito per haver-nos fet conscients del magnífic pintor que va ser Caillebotte. No són poques les ocasions en que “les celebrities” oculten veritables artistes que, en altre moment i circumstància, haguéssin estat considerats veritables genis.
    A mi, particularment, si magnífic em sembla el “dia plujós” no vull exagerar amb els pulidors de parquet, però com a mínim, extraordinari.

    Respuesta
    • el sábado, 22 de enero de 2022 a las 8:08 pm
      Enlace permanente

      Gracies pel teu comentari, Manel, però sobretot vull agrair la teva col·laboració que, com sempre, ha estat generosa des de el primer moment i aporta un toc instruït i elegant al tema proposat. Has fet un escrit molt clarificador del urbanisme del Haussmann que es un nou reclam per visitar París. París i tu aneu de la ma i m’encanta de sentir-te’n parlar. Seria genial passejar amb la teva companyia per els seus carres. A veure si al menys es possible al Metaverso.
      Una abraçada.

      Respuesta
  • el jueves, 27 de enero de 2022 a las 9:47 pm
    Enlace permanente

    Vaig tindre l’oportunitat de veure aquest esplèndid quadre de Caillebotte fa uns vuit anys a l’Art Institute de Chicago. I encara el tinc molt present.
    Situat a la part central d’una gran sala a l’inici de les dedicades als impressionistes, és el primer que veus enfront tot just entrar.
    Per les seves grans mides i la seva perspectiva el quadre tira de tu a l’instant. Desitges ser un passejant més, sota la pluja, per aquests amplis i lluminosos carres de París… París de finals del 1800?
    Llavors no ho sabia. No sabia gairebé res del quadre. Sols que m’agradava molt. Fins i tot, com un xinés d’aquells que ho fotografien absolutament tot, el vaig fotografiar.

    Gràcies a vosaltres, Cinta i Manel, en aquests moments m’agrada encara mes.
    Crec que, ara si, he aconseguit per fi trepitjar les llambordes mullades d’aquell magnífic carrer del París de Haussmann.
    I, tot content, perquè estreno la novetat del moment, un paraigua!

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.