20N. D’AHIR A AVUI.

No guardo memòria precisa d’aquell dia, però sí d’aquell temps. Jo era lector de diaris i militava en les joventuts d’un partit, per tant, estava informat del que succeïa i dels moviments socials i polítics que s’anaven coent al voltant. No crec que exageri si dic que des d’aquell juny del 75, a Montserrat (convocatòria de l’Assemblea de Catalunya) , fins a les manifestacions de febrer del 76 (1 i 8 de febrer), va ser el període més excitant del meu insignificant temps polític. Després va desaparèixer l’èpica i només va restar el seguiment de consignes que no acabaves mai d’entendre.

Per aquell temps, setmanes abans,  havíem començat el curs. Jo, particularment, encara no us coneixia. Vàreu venir un xic més tard. Les meves obligacions laborals, també polítiques, em despistaven d’aquell inici de carrera i, altrament, em tenien molt atent a la situació de canvi que la societat espanyola vivia. Recordo, com a detall anecdòtic, que l’endemà de la mort de Franco, un grup d’amics del batxillerat vam fer per trobar-nos al davant de l’Institut on havíem fet el batxillerat i el COU per felicitar-nos amb alguns dels professors. Eren, alguns dels professors, vells republicans castigats pels seus antecedents i, tots ells, desitjosos de la desaparició del dictador.

Setmanes després d’aquella esperada mort, justament per Nadal, vaig viure el retrobament del meu pare amb el seu germà i en Vicente Hurtado, amic de la família, poeta i exiliat des de la guerra a Mèxic i després al Canadà. Una llarga carrera com a professor d’espanyol a Vancouver i tornava a Espanya amb la seva esposa Elke.  Jo vaig viure aquell retrobament. No cal que m’entretingui gaire per dir-vos que va ser un moment irrepetible.

Així que, sense ser massa fidedigne amb les dates, segurament em permetreu la llicència de dir-vos que aquelles emocions, juntament amb l’agonia d’aquell règim autoritari i la recuperació progressiva de les llibertats, seria el que s’agruparia en el meu record sentimental del vint de novembre de mil nou-cents setanta-cinc. Era, per dir-ho així, el tancament de la història i l’albada del nou temps.

Han passat cinquanta anys des de llavors, tota una vida, quasi. I avui, i des de fa mesos, planen sobre mi els pitjors pressentiments (algunes editorials ho testifiquen). Ja no tinc les vinculacions polítiques que tenia amb l’esquerra ideològica i les he substituït per un sentiment profundament catalanista i de defensa del meu país. La Medicina, aquella carrera que començàvem,  és avui  un capítol tancat, llei de vida. Fa temps que es va perdre el contacte amb quasi tots els companys i professors de batxiller que llavors m’acompanyaren. Per descomptat, el pare, el tiet Manuel i en Vicente fa molt de temps que van marxar. És com si res del que llavors era present i futur quedés en peu. I és com si el  gran passat tornés, tristament, a aclaparar-nos.

El 20 de novembre de 2025 la democràcia clàssica està mal ferida. L’autoritarisme, tan conegut en aquestes terres de la vella Hispània, aquest cop anomenat “democràcia il·liberal”, i ben acompanyat a tota Europa i més enllà de l’Atlàntic, reprèn amb força la seva presència. Desacomplexadament, sense pudor, instal·lats en els mitjans de comunicació i en tots els nivells de l’Administració i la Justícia (heu vist lo de la sentència del fiscal general de l’Estat?)  plana sobre les grans conquestes morals de fa cinquanta anys.

Probablement, avui no toca parlar de la gran responsabilitat que alguns sectors socials i polítics tenen en l’adveniment d’aquestes noves pors. Ho hem fet en altres moments i no insistirem.  Avui, encara que sigui de forma envellida i, tal  com fa ben poc sentia al gran Wyoming, hem de tornar al 75, és hora de tornar a dir No. Diguem No. Nosaltres no som d’eixe món.

Manel Serrano

Rafael, a mi se me antoja que en este siglo injusto de genocidio y destrucción, el optimismo solo puede ser un estado de ánimo excepcional y pasajero…

(fragment d’una carta pròleg dedicada al meu pare del llibre de poemes Presencia de Vicente Hurtado. 1966)