Un conte irreal i dos reals mestres

Print Friendly, PDF & Email

Quan canvies de casa i ho has de remoure tot, sovint sorgeix la sorpresa d’inesperades troballes. N’hi ha algunes que et deixen bocabadat i fins i tot acariciant el vell paper sobre el qual estan escrites.


Viatgem a l’any 1974. Jo comptava llavors 16 anys i estava al col·legi dels jesuïtes del carrer Casp, el mateix en què havia estudiat el meu pare i que queia molt a la vora de la casa familiar.

Hi era des de feia, ni més ni menys, que nou anys: “ante-prepa”, “prepa”, ingrés, primer de batxillerat, segon…i així fins a sisè curs. Es podia dir que m’havia fet “gran” dins d’aquell mastodòntic edifici regentat per la congregació de “l’espasa i la creu”.

La disciplina fèrria dels primers anys, quan formàvem alineats en “brigades” al final de cada “recreo” i assistíem a missa quasi cada dia, s’havia anat relaxant i donant pas a l’entrada d’aires nous en el referent a les normes internes i també el tipus de professors.

Les classes de F.E.N. (“Formación del Espírutu Nacional”) ja havian desaparegut; els carcamals de l’ordre eren ja els menys i en canvi feien la seva aparició professors amb idees i actituds noves.
Aquell curs de 1973-1974 vaig poder gaudir dels dos mestres que més m’han marcat al llarg de tota la meva singladura jesuítica. Els dos eren joves i laics.


Un era Cristòfol Trepat, el professor d’Història de l’Art. Recordo que el primer dia de curs va aparèixer acompanyat d’un jesuïta que ens va recalcar que l’assignatura comportava veure “filmines” d’obres d’art com la Venus de Milo, naturalment amb els pits a l’aire, i que no es toleraria cap mena de conyes al respecte. Ho digué i seguit va desaparèixer. Nosaltres vam quedar perplexes. En Tòfol (com aviat començaríem a tractar-lo) no va fer cap mena de comentari.

Més endavant descobriríem amb alegria que aquell professor tan proper es saltava el programa docent sempre que li venia de gust i ens regalava sucoses xerrades sobre Sigmund Freud o qualsevol altre tema que en aquell moment estigues cridant la seva atenció o formant part de las seves lectures.

Alguns dies ens acompanyava a pendre un refresc al sortir de classes i parlaven de tot, però especialment de jazz, perquè en Tòfol a més de mestre era el pianista de “La Locomotora Negra”, el mític grup de jazz i swing català.

jaume cabre foto 2
Jaume Cabré
foto tofol trepat piano
Tòfol Trepat

El professor de llengua catalana, en Jaume Cabré, era molt amic d’en Tòfol. Una mica més seriós però també molt proper. Quan va començar a donar classes tenia, com en Tòfol, 27 anys. Es comentava que escrivia i per descomptat a les classes ens sabia contagiar tota la seva passió i el seu amor per la literatura. En Cabré ens va portar a descobrir Mercè Rodoreda, Josep Pla, Pedrolo, Llorenç Villalonga, Pere Calders, entre altres narradors, i també un seguit de poetes, com ara Foix, Espriu, Martí i Pol, Gabriel Ferrater…

Quan aquell mateix any va guanyar el Premi Víctor Català per un llibre de contes que ell volia titular “Atrafegada claror” però que acaba publicant-se com “Faules de mal desar”, tots ens vam sentir molt orgullosos.

Just en aquells dies a classe ens va proposar llegir el magnífic conte “Aquí descansa Nevares” de Pere Calders i ens demanà que cadascú de nosaltres escrivíssim un conte curt. A veure què sortia.

Jo naturalment vaig fer els deures, aquell cop amb certa il-lusió, i l’hi vaig entregar un escrit curtet titulat “Suïcidi a dos”.
L’endemà durant la classe, mentre tots els altres feien deures, es va acostar a mi, s’ajupir i recolzat al meu pupitre amb un gran somriure em va dir:
– Pere, el teu conte m’ha agradat molt! Com se t’ha ocorregut això?
Ell, l’escriptor – pensava jo- dient-me que el meu conte li agradava!
No recordo que l’hi vaig respondre perquè estava tot atabalat… i feliç!
Doncs bé, aquell conte va tindre un cert ressò dintre del grup de companys que fèiem la revista trimestral ciclostilada de sisè “El Cridaner”, i es va publicar.
No cal que us diguí que en Jaume Cabré és considerat com un dels màxims exponents de la literatura catalana actual. Així que imagineu la il·lusió que em va fer retrobar a casa entre vells papers la revista “El Cridaner” – nou fulls ciclostilats i grapats- i aquell petit i esbojarrat conte o temptativa de conte que vaig escriure amb només 16 anys i que li va agradar a Jaume Cabré!

Us transcric la temptativa. Sigueu benevolents!

Suïcidi a dos


Després d’un atrafegat matí a l’oficina vaig arribar a casa. Vaig saludar a tota la família i com la taula era parada i jo tenia una fam de lleó, sense pensar m’ho dues vegades vaig seure disposat a devorar tot el que em posessin al davant.
Després de dinar i fumar la cigarreta, impulsat per les meves necessitats fisiològiques vaig anar a la cambra de bany.
No us podeu imaginar la meva sorpresa en veure un home ficat de peus a la comuna i que feia veritables esforços per acabar de ficar-s’hi.
– Es pot saber que esteu fent vos? – vaig dir jo mig cridant.
– Si us plau, calleu, no veieu que això que estic fent es molt important?
A mi em començà a pujar la mosca al nas.
– Li exigeixo una explicació – vaig dir empipat.
L’home deixar de fer esforços i em digué:
– Bé, si tant si interessa…
– Es clar que m’interessa, aquesta es la meva comuna!
– Bé – digué l’home- doncs la meva intenció es… suïcidar-me.
– Home, haver començat per aquí! Vol que l’ajudi?
– Em faria un gran favor.
Els dos vàrem començar a empenya cap al fons de la comuna.
– Una mica més i ja estarem!!! Mmppmp…!
Amb una petita empenta quan només li sortia el cap vàrem acabar.
– Ara estiri la cadena! – vaig sentir del fons.
Així vaig fer-ho i després d’esperar uns minuts vaig fer el que en un principi tenia intenció de fer.

foto conte

Els dibuixos que acompanyen el text són de Joan Cusó que despres es va fer actor (va formar part del grup teatral Vol Ras), director i mestre de tècniques d’improvisació i teatre del gest.

Cristòfol A.Trepat músic, docent i historiador, va ser professor d’ensenyança secundària fins a 1990 i posteriorment Catedràtic de Didàctica de Ciències Socials de la Universitat de Barcelona fins a jubilar-se a 2016. Ha publicat un munt de llibres sobre didàctica, especialment d’Història i d’Història de l’Art, però també sobre molts altres temes i fins i tot de jazz.

A 2014 Cistòfol A. Trepat publicà “Què pensa Jaume Cabré” (1) una entrevista a fons amb l’escriptor i amic.

Jaume Cabré és un referent indiscutible dels autors catalans contemporanis. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva tasca literària està centrada en la novel·la i el relat. També ha escrit guions televisius i cinematogràfics i ha publicat teatre i llibres de reflexió sobre l’escriptura i la lectura.
La seve obra, amb títols com La teranyina, Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria, Les veus del Pamano* o Jo confesso, s’ha traduït a més de vint llengües i ha assolit un gran èxit a Alemanya, Itàlia, França i Holanda, per la qual cosa ha esdevingut un dels autors imprescindibles del panorama literari actual
.

(*Les veus del Pamano ha venut 500.00 exemplars a Alemanya, 40.000 a Holanda i 50.000 a França)

Un darrer apunt: com tots sabeu a mitjans dels anys setanta España i Catalunya vivien el tardofranquisme, els últims anys de la dictadura, “que encara va repartir mastegots propis de la seva essència com el judici de Burgos, la condemna a mort de Puig Antic (1974) i els afusellaments de finals de setembre del 1975, setmanes abans de la mort del dictador”, Jaume Cabré dixit (1).

Doncs bé, el següent número de “El Cridaner” que duia a la portada el dibuix d’un penjat lligat de mans, i s’obria amb un editorial a favor de l’abolició de la pena de mort, recordo que ens el van fer “retirar” les altes instàncies del col·legi. Per altra banda també us diré que, com he comentat al començament, els aires al col·legi de Casp havien canviat prou en aquells anys i com indici assenyalar que s’impartia llengua catalana obligatòria, amb la mateixa categoria per passar de curs com qualsevol altra assignatura, encara en ple franquisme. És a dir, que se la jugaven…perquè en cas de suspendre-la sempre hi hauria pogut haver algú que podia denunciar un suspens en una matèria “clandestina”. Per sort mai no ho va fer ningú.

Dicurs de Jaume Cabré al Palau de la Música en la recepció del 42è Premi d´Honor de las Lletres Catalanas.

Fragment del discurs a Youtube:https://youtu.be/PuLAP2zILTM

foto Cabre y Trepat Que pensa..
Barcelona. Presentació del llibre Què pensa Jaume Cabré, de Cristòfol A. Trepat

A ells i a tots els bons mestres va dedicada aquesta entrada.

Pere R.
Últimas entradas de Pere R. (ver todo)

Pere R.

Pere R soy médico de familia de año sabático cerca de la jubilación. Me interesan muchas cosas, el cine y la fotografia, el arte, la literatura, viajar...pero lo que más compartir todo ello con amigos y familia. En la PúaWeb me encargo de Imatge y estoy encantado, pero lo estaría también haciendo cualquier otra cosa con y para mis amigos.

9 comentarios en «Un conte irreal i dos reals mestres»

  • el sábado, 23 de enero de 2021 a las 10:53 am
    Enlace permanente

    Amic Pere, quin gust saber de la teva juvenil inclinació a la cultura i a la creativitat. El conte m’ha deixat bocabadat al constatar la gran imaginació i el teu gran sentit del humor (negre).
    Et felicito de tot cor i t’agraeixo hagis compartit part de la teva adolescència amb nosaltres. Per cert, quin honor compartir classe amb en Jaume Cabré. No se com seria com a docent, però a mi, després de llegir el “jo confesso” em va semblar un dels “GRANS” de la literatura catalans.
    Gràcies Pere.

    Respuesta
  • el sábado, 23 de enero de 2021 a las 1:17 pm
    Enlace permanente

    Pere, aquest conte adolescent es testimoni de que el teu enginy i la teva particular mirada, que hem tingut la sort de gaudir des de molt joves, ve de lluny. Jo diria que son innats, enriquits amb les experiències de la vida, com la sort d’ensopegar amb aquests grans professors que vas tenir.
    Un article original, brillant i que ressalta l’importáncia de l’educació i els professors. No ens hauríem de cansar de glossar-los i lluitar per la seva excel·lència. Moltes gracies.

    Respuesta
  • el sábado, 23 de enero de 2021 a las 3:41 pm
    Enlace permanente

    Pere, magnífica entrada. Varem compartir tu i jo curs a Casp però no classe. El que sí que varem compartir va ser el Tòfol, al que vaig tenir la ocasió de saludar-lo fa u s 4 anys quan vaig anar al Palau a escoltar la Locomotora Negra. En tot cas molt humor: malgrat el suicida és dins un water, cap dels personatges no perd la compostura i es parlen com si fossin en un saló amb invitats. Ja ja . Em recorda algún conte de Pere Calders.

    Respuesta
  • el sábado, 23 de enero de 2021 a las 8:08 pm
    Enlace permanente

    Gràcies amics pels vostres comentaris i acollida.
    Em venia molt de gust compartir amb vosaltres un d’aquests petits moments adolescents, llunyans però amb cert pes dintre de la història de cadascú, i en aquest cas de la meva.
    El petit conte té la seva gràcia, però és el que és.
    Per damunt de tot, com podeu comprendre, volia retre un humil homenatge a persones com en Tòful i en Jaume Cabré que van posar el seu gra de sorra en el camí de la construcció de mi mateix. En aquest cas com a mestres, mitjançant la literatura i l’art, i també, utilitzant el sentit més ampli la paraula mestre, amb la seva personal actitud enfront la vida.
    Lluís, recordava que tu també havies estat alumne de Casp, crec que n’havíem parlat, però no d’en Toful “trempat”. Em congratula saber que tu també el vas tindre com a professor. És una persona magnífica. Ja m’agradaria poder saludar-lo com vas fer tu en el concert de la Locomotora Negre.
    I sí, com dius Lluís, el conte té un indubtable regust a Pere Calders, per això he citat el seu “Aquí descansa Nevares”. Ja en aquella època em va fascinar Calders i les seves “Crònicas de la veritat oculta”. És un gran mestre i de segur el pare putatiu del “to” – de la “compostura” com tu assenyales- de la meva juvenil temptativa de conte.

    Respuesta
  • el sábado, 23 de enero de 2021 a las 8:50 pm
    Enlace permanente

    Es un escrito con dos grandes temas, el homenaje tierno y admirativo a dos grandes maestros, y tu fascinante escrito con dieciseis años. Ya lo hemos comentado y creo sinceramente que es una pena que no escribas más. Está claro que muy normal nunca has sido y seguro que es uno de los principales motivos por los que me hipnotizas y abduces. A Cabré lo he leído y a Tofol lo he podido tratar por ser hermano de un buen amigo. Recuerdo asistir a un ensayo general en su local de ensayo el día antes de un concierto a escasos dos metros de su piano a ritmo de Locomotora Negra y fijarme en sus gestos. Enhorabuena una vez más

    Respuesta
  • el domingo, 24 de enero de 2021 a las 1:45 pm
    Enlace permanente

    Enhorabona per l’escrit col·legial. Em fa pensar en altres autors.
    Jo no vaig tenir la vostra sort doncs vaig acabar al 1967. Només recordo dos professors, un de geografia Alfred Badia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfred_Badia_i_Gabarr%C3%B3) que era poeta, catalanista i republicà, i l’altre de matemàtiques Pareja. Una influència molt positiva la vaig rebre d’un “maestrillo” Antoni Pascual. Però durant els estudis sí que coneixia a Jaume Cabré doncs el meu company de fatigues al col·legi era el seu germà menor Pere Cabré metge.
    Vaig tenir l’ocasió de retrobar-lo en la presentació de “Jo confesso” (En les traduccions estrangeres el títol és molt millor “Confiteor”). Gran llibre amb una estructura de milfulles que fa pensar en Claude Simon del nouveau roman.
    M’he colat en aquesta web a causa del meu germà Lluís. Bona sort!

    Respuesta
  • el domingo, 24 de enero de 2021 a las 6:52 pm
    Enlace permanente

    Gràcies i benvingut Ignasi!
    Gràcies pel teu comentari i per les anotacions personals, per deixar-nos compartir també els teus records del col·legi de Casp.
    Els Veciana, diverses generacions, teniu molt bon predicament en aquesta jove web!
    Així que benvingut i ja saps que aquí és casa teva.

    Respuesta
  • el martes, 26 de enero de 2021 a las 3:34 pm
    Enlace permanente

    Pere, dit està tot de tú i dels dos grans personatges descrits.
    Aquesta història no te la coneixia i referent als personatges, a flor de ser sincer, poques referències.
    Llegit l’article, em queda un gran sabor de boca i de sentiment.
    Gràcies i una abraçada.

    Respuesta
  • el martes, 26 de enero de 2021 a las 10:29 pm
    Enlace permanente

    Me has impresionado bastante PERE. El cuento me parece fantástico, sorprendente y además….., tan corto ! Una historia completa y surrealista…en media página !
    Pero aún me parece más increíble la circunstancia de que el destino te regalará a esos dos increíbles profesores, que suerte !
    Me ha gustado mucho tu relato. Una vivencia personal fantástica. Ha valido la pena que nos lo expliques.
    Un abrazo

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *