Un conte irreal i dos reals mestres

Quan canvies de casa i ho has de remoure tot, sovint sorgeix la sorpresa d’inesperades troballes. N’hi ha algunes que et deixen bocabadat i fins i tot acariciant el vell paper sobre el qual estan escrites.

Viatgem a l’any 1974. Jo comptava llavors 16 anys i estava al col·legi dels jesuïtes del carrer Casp, el mateix en què havia estudiat el meu pare i que queia molt a la vora de la casa familiar.

Hi era des de feia, ni més ni menys, que nou anys: “ante-prepa”, “prepa”, ingrés, primer de batxillerat, segon…i així fins a sisè curs. Es podia dir que m’havia fet “gran” dins d’aquell mastodòntic edifici regentat per la congregació de “l’espasa i la creu”.

La disciplina fèrria dels primers anys, quan formàvem alineats en “brigades” al final de cada “recreo” i assistíem a missa quasi cada dia, s’havia anat relaxant i donant pas a l’entrada d’aires nous en el referent a les normes internes i també el tipus de professors.

Les classes de F.E.N. (“Formación del Espírutu Nacional”) ja havian desaparegut; els carcamals de l’ordre eren ja els menys i en canvi feien la seva aparició professors amb idees i actituds noves.
Aquell curs de 1973-1974 vaig poder gaudir dels dos mestres que més m’han marcat al llarg de tota la meva singladura jesuítica. Els dos eren joves i laics.

Un era Cristòfol Trepat, el professor d’Història de l’Art. Recordo que el primer dia de curs va aparèixer acompanyat d’un jesuïta que ens va recalcar que l’assignatura comportava veure “filmines” d’obres d’art com la Venus de Milo, naturalment amb els pits a l’aire, i que no es toleraria cap mena de conyes al respecte. Ho digué i seguit va desaparèixer. Nosaltres vam quedar perplexes. En Tòfol (com aviat començaríem a tractar-lo) no va fer cap mena de comentari.

Més endavant descobriríem amb alegria que aquell professor tan proper es saltava el programa docent sempre que li venia de gust i ens regalava sucoses xerrades sobre Sigmund Freud o qualsevol altre tema que en aquell moment estigues cridant la seva atenció o formant part de las seves lectures.

Alguns dies ens acompanyava a pendre un refresc al sortir de classes i parlaven de tot, però especialment de jazz, perquè en Tòfol a més de mestre era el pianista de “La Locomotora Negra”, el mític grup de jazz i swing català.

El professor de llengua catalana, en Jaume Cabré, era molt amic d’en Tòfol. Una mica més seriós però també molt proper. Quan va començar a donar classes tenia, com en Tòfol, 27 anys. Es comentava que escrivia i per descomptat a les classes ens sabia contagiar tota la seva passió i el seu amor per la literatura. En Cabré ens va portar a descobrir Mercè Rodoreda, Josep Pla, Pedrolo, Llorenç Villalonga, Pere Calders, entre altres narradors, i també un seguit de poetes, com ara Foix, Espriu, Martí i Pol, Gabriel Ferrater…

Quan aquell mateix any va guanyar el Premi Víctor Català per un llibre de contes que ell volia titular “Atrafegada claror” però que acaba publicant-se com “Faules de mal desar”, tots ens vam sentir molt orgullosos.

Just en aquells dies a classe ens va proposar llegir el magnífic conte “Aquí descansa Nevares” de Pere Calders i ens demanà que cadascú de nosaltres escrivíssim un conte curt. A veure què sortia.

Jo naturalment vaig fer els deures, aquell cop amb certa il-lusió, i l’hi vaig entregar un escrit curtet titulat “Suïcidi a dos”.
L’endemà durant la classe, mentre tots els altres feien deures, es va acostar a mi, s’ajupir i recolzat al meu pupitre amb un gran somriure em va dir:
– Pere, el teu conte m’ha agradat molt! Com se t’ha ocorregut això?
Ell, l’escriptor – pensava jo- dient-me que el meu conte li agradava!
No recordo que l’hi vaig respondre perquè estava tot atabalat… i feliç!
Doncs bé, aquell conte va tindre un cert ressò dintre del grup de companys que fèiem la revista trimestral ciclostilada de sisè “El Cridaner”, i es va publicar.
No cal que us diguí que en Jaume Cabré és considerat com un dels màxims exponents de la literatura catalana actual. Així que imagineu la il·lusió que em va fer retrobar a casa entre vells papers la revista “El Cridaner” – nou fulls ciclostilats i grapats- i aquell petit i esbojarrat conte o temptativa de conte que vaig escriure amb només 16 anys i que li va agradar a Jaume Cabré!

Us transcric la temptativa. Sigueu benevolents!

Suïcidi a dos

Després d’un atrafegat matí a l’oficina vaig arribar a casa. Vaig saludar a tota la família i com la taula era parada i jo tenia una fam de lleó, sense pensar m’ho dues vegades vaig seure disposat a devorar tot el que em posessin al davant.
Després de dinar i fumar la cigarreta, impulsat per les meves necessitats fisiològiques vaig anar a la cambra de bany.
No us podeu imaginar la meva sorpresa en veure un home ficat de peus a la comuna i que feia veritables esforços per acabar de ficar-s’hi.
– Es pot saber que esteu fent vos? – vaig dir jo mig cridant.
– Si us plau, calleu, no veieu que això que estic fent es molt important?
A mi em començà a pujar la mosca al nas.
– Li exigeixo una explicació – vaig dir empipat.
L’home deixar de fer esforços i em digué:
– Bé, si tant si interessa…
– Es clar que m’interessa, aquesta es la meva comuna!
– Bé – digué l’home- doncs la meva intenció es… suïcidar-me.
– Home, haver començat per aquí! Vol que l’ajudi?
– Em faria un gran favor.
Els dos vàrem començar a empenya cap al fons de la comuna.
– Una mica més i ja estarem!!! Mmppmp…!
Amb una petita empenta quan només li sortia el cap vàrem acabar.
– Ara estiri la cadena! – vaig sentir del fons.
Així vaig fer-ho i després d’esperar uns minuts vaig fer el que en un principi tenia intenció de fer.

Els dibuixos que acompanyen el text són de Joan Cusó que despres es va fer actor (va formar part del grup teatral Vol Ras), director i mestre de tècniques d’improvisació i teatre del gest.

Cristòfol A.Trepat músic, docent i historiador, va ser professor d’ensenyança secundària fins a 1990 i posteriorment Catedràtic de Didàctica de Ciències Socials de la Universitat de Barcelona fins a jubilar-se a 2016. Ha publicat un munt de llibres sobre didàctica, especialment d’Història i d’Història de l’Art, però també sobre molts altres temes i fins i tot de jazz.

A 2014 Cistòfol A. Trepat publicà “Què pensa Jaume Cabré” (1) una entrevista a fons amb l’escriptor i amic.

Jaume Cabré és un referent indiscutible dels autors catalans contemporanis. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva tasca literària està centrada en la novel·la i el relat. També ha escrit guions televisius i cinematogràfics i ha publicat teatre i llibres de reflexió sobre l’escriptura i la lectura.
La seve obra, amb títols com La teranyina, Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria, Les veus del Pamano* o Jo confesso, s’ha traduït a més de vint llengües i ha assolit un gran èxit a Alemanya, Itàlia, França i Holanda, per la qual cosa ha esdevingut un dels autors imprescindibles del panorama literari actual.

(*Les veus del Pamano ha venut 500.00 exemplars a Alemanya, 40.000 a Holanda i 50.000 a França)

Un darrer apunt: com tots sabeu a mitjans dels anys setanta España i Catalunya vivien el tardofranquisme, els últims anys de la dictadura, “que encara va repartir mastegots propis de la seva essència com el judici de Burgos, la condemna a mort de Puig Antic (1974) i els afusellaments de finals de setembre del 1975, setmanes abans de la mort del dictador”, Jaume Cabré dixit (1).

Doncs bé, el següent número de “El Cridaner” que duia a la portada el dibuix d’un penjat lligat de mans, i s’obria amb un editorial a favor de l’abolició de la pena de mort, recordo que ens el van fer “retirar” les altes instàncies del col·legi. Per altra banda també us diré que, com he comentat al començament, els aires al col·legi de Casp havien canviat prou en aquells anys i com indici assenyalar que s’impartia llengua catalana obligatòria, amb la mateixa categoria per passar de curs com qualsevol altra assignatura, encara en ple franquisme. És a dir, que se la jugaven…perquè en cas de suspendre-la sempre hi hauria pogut haver algú que podia denunciar un suspens en una matèria “clandestina”. Per sort mai no ho va fer ningú.

Dicurs de Jaume Cabré al Palau de la Música en la recepció del 42è Premi d´Honor de las Lletres Catalanas.

Fragment del discurs a Youtube:https://youtu.be/PuLAP2zILTM

A ells i a tots els bons mestres va dedicada aquesta entrada.