TOM JOBIM, PARE DE LA BOSSA NOVA

TOM JOBIM, PARE DE LA BOSSA NOVA

La bossa nova naix al apartament 201 de la Rua Nascimiento Silva 107 de Ipanema al 1958. Al davant d’un vell piano, entre whiskys, cafè i la fum del tabac, un reconegut poeta i encara diplomàtic i un jove compositor, comencen a revolucionar la música brasilera, creant el nou estil amb la cançó Chega de saudade. Son dos amics, Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim, i al gravar-la els acompanyarà el guitarrista Joao Gilberto. El single, amb l’etiqueta “samba cançó,” va ser una bomba, un mar de controvèrsies entre els defensors de la Samba tradicional i els de la novetat rítmica i harmònica proposada, reconciliant a bona part de la joventut brasilera amb la musica del seu país. El èxit es va engrandir poc després amb la cançó Desafinado, on entre paraules amoroses es defensen de les crítiques.

Vinicius y Jobim s’havien conegut dos anys abans al bar O Villarino, lloc de trobada d’intel·lectuals i artistes de la ciutat. Vinicius tenia entre mans un obra teatral, Orfeu de Conceiçao, basada en el mite grec i traslladant els seus protagonistes a les faveles carioques. Necessitava algunes partitures per l’estrena i fins llavors res l´havia convençut. Un amic, el crític musical Lucio Ranquel, li va suggerir el nom de un jove compositor, Jobim. En aquella primera trobada Vinicius li va exposar que cercava una música poètica amb reminiscències de la Grècia clàssica i el morro carioca. D’aquella primera col·laboració va néixer una de les seves cançons mes populars Se todos fossem iguais a você.

Orfeo de Concenciao  es va estrenar al Teatre Municipal de Rio de Janeiro el 25 de setembre de 1956, però realment es va fer famosa quan Marcel Camus la va portar al cine al 1959. La pel·lícula  Orfeo negro, va ser un èxit, guanyant la Palma d’Or al Festival de Cannes i el Oscar de Hollywood i el Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera, però la musica que sonava a la pantalla era diferent de la del obra teatral. Camus volia una partitura nova i Vinicius i Jobim van escriure quatre noves melodies i una d’elles era una preciositat, A felicidade. La banda sonora es va completar amb altres temes interpretats per Luiz Bonfá.  Aquest èxits van donar a la bossa nova una fama internacional.  

Al 1962 la bossa nova va pujar un esglaó mes amb la La Garota de Ipanema, una de les dos o tres cançons mes gravades de l’historia de la musica. Aquesta cançó també va néixer en un bar, El Veloso de la platja d’Ipanema, veient passejar a les joves banyistes dourades, principalment a Heloísa que passava sovint per davant del bar anant a comprar al estanc tabac pel seu pare. Així es que el caminar d’Heloísa va revolucionar el mon de la musica, impregnant també el jazz. 

Deia Jobim a Gene Lees, un periodista americà, : “La samba negra al Brasil es molt primitiva. Utilitzaven fins a deu instruments de percussió i quatre o cinc cantants . Xisclaven i la musica era calenta i oberta  però la bossa nova es cool i continguda. Explica una historia de forma senzilla, seria i lírica. Gilberto i jo pensàvem que la musica brasilera tenia molt de tempestat marina i intentàvem calmar-la per portar-la al estudi de gravació. Podríem dir que l bossa nova es una samba neta i polida, però que no perd la seva essència. No volíem deixar pel camí coses importants, el problema era com no perdre el swing”. I Gene Lees concloïa: “I no el van perdre i a mes a mes, han influït en el jazz americà tan profundament com el jazz americà els ha influït”

D’aquesta manera, un nen nascut al barri de Tijuca, al nord de Rio de Janeiro, un 25 de gener de 1927, quan Ipanema era nomes una platja de dunes i aigua transparent, es va convertir en una estrella de la musica que encara brilla. Tot havia començat quan va arribar a casa seva un piano que li havia tocat a la seva germana. D’un nen de la platja va passar a ser un enamorat del teclat i mes endavant, desprès de conèixer a Vinicius de Moraes, va passar de tocar a petits locals a cantar amb Frank Sinatra. Al últim disc de Sinatra, Duets II, gravat al 1993, poc abans de la mort dels dos (Jobim va morir al 1994 i Sinatra al 1998), van compartir una peculiar i marxosa versió de Fly to the moon.  Tot un presagi del seu darrer destí.

Cinta