TERRA IGNOTIAE

Aquest racó editorial ha vist aparèixer algunes entrades al voltant de les grans preocupacions de la societat on vivim: la precarització laboral, els dèficits de l’Estat, el desvergonyiment en la distribució de serveis bàsics (electricitat)..etc. Avui pretenem fer una mirada al fenomen que anomenem  “treballador pobre”, fenomen que representa una de les grans amenaces pel nostre equilibri social. Com sempre, ho farem des d’una mirada angular i poc experta, per tant, cal demanar tolerància des d’aquest bon començament. A veure que tal.

El cas és que fa alguns dies llegia un article d’en Miquel Puig, un famós economista català que presentava un llibre anomenat: “Los salarios de la ira” (en record al títol de Steinbeck).

En Miquel Puig mantenia una tesi, d’altra banda nova amb relació al passat  polític de l’autor, que expressava la necessitat d’augmentar la població vinculada al sector públic. Ho deia com a vehicle per augmentar, a més de l’ocupació, també la retribució d’una part més gran de població ocupada. Hom sap que la retribució pública és força superior a la immensa majoria del sector privat. I d’això volia jo fer-vos un recordatori.

La cosa és que sovint penso en com aquesta societat, amb el càstig econòmic que està patint,  encara no està en “flames”. Com encara, tal com estan les coses per milions de persones, com encara no cremen de forma permanent els containers de la Plaça Urquinaona?

La meva tesi vol buscar i utilitzar la metàfora que significaven els antics  atles de l’edat mitjana quan assenyalaven zones de la Terra encara desconegudes com a: “Terrae Ingnotiae” o Terra Ignorada.

Aquelles antigues terres ignorades, aquelles extensions blanques dels mapes, tenen el seu paral·lelisme en el món actual. Així, avui en dia, existeixen terres que malgrat conegudes, passen a ser ignorades, i per tant excloses entre els motius de preocupació de les societats desenvolupades.  Com si no existissin, com si no hi fossin. Recordeu  Nicaragua, Etiòpia, Iemen, Hondures…?

El meu paral·lelisme, que no voldria ser forçat en excés,  vol parlar d’una part de la població ocupada d’aquesta societat que, malgrat disposar d’un treball i d’un salari, representa un segment social condemnat al límit de la pobresa i al límit de l’interès social i polític dels seus conciutadans.

Us donaré algunes xifres de context per ajudar a localitzar i definir aquestes bosses de treballadors i famílies treballadores pobres.

La població activa ocupada d’aquest país són, aproximadament 19 milions de persones. (no parlem dels 4 milions d’aturats). Aquests 19 milions es distribueixen segons: Autònoms 3 milions/ Assalariats Sector Públic, 3 milions/ Assalariats Sector Privat 13 milions de persones.

En aquest país existeixen 2,8 milions i poc d’empreses.

La meitat dels autònoms d’aquest país no tenen treballadors és a dir, 1,5 milions de persones treballen soles. Són 1,5 milions d’empreses sense treballadors.

1,3 milions d’empreses tenen entre 1 i 10 treballadors.

Finalment, 25.000 empreses tenen entre 10 i 250  treballadors i 4.500 empreses tenen més de 250 treballadors.

No vull dir que en totes les empreses petites o molt petites els sous siguin baixos. Tampoc vull dir que els ingressos de tots els autònoms (amb interminables jornades de treball)  també tots ho siguin, però m’atreviria a dir que, pel cap baix i per referències que conec bé i de forma directa, pot existir un diferencial negatiu fins a un 25% entre els salaris d’aquesta població i la població laboral que s’agrupa en el sector públic i les empreses de més grandària.

SI tenim en compte que en empreses “paradigmàtiques” i d’aquelles que compten els seus treballadors per milers i milers, els salaris cada dia tenen menys reconeixement (poca productivitat i valor afegit). I si finalment afegim una dada geo-econòmica devastadora que ens diu que cada dia que passa tenim més població en disposició de treballar al preu que sigui (milions d’immigrants trucant a la porta), la cosa no pinta gens bé.   

Jo crec que no cal dir que aquí es troba un dels grans problemes en la nostra societat actual. Més ben dit, problema si el reconeixes com a tal, problema si no t’oblides d’ell. Per el  moment, a mi em sembla que va camí de ser com una Terra Ignotiae dels vells  atles. Fixeu-vos que el grup d’aturats, la gent en atur, uns 4 milions de persones, tenen molta més força política que no pas aquest segment. Els aturats cada fi de mes estan als diaris, mentre que aquests treballadors empobrits, dia a dia són més, i dia a dia van veient de forma silent, sense cap suport polític ni sindical, com els seus ingressos van tenint menys capacitat.

Guaiteu si penso malament que, de vegades, em passa pel cap que propostes com la d’en Puig, propostes que en altre context podrien semblar honorables, poden no ser més que estratègies parcials per continuar guardant un cert “equilibri” entre els diferents segments de la població. Així, uns  encara “tirarien” i farien d’amortidor del potencial soroll social, i un altre tros que progressivament quedaria exclòs de la preocupació política i de l’interès social: Va, no et queixis que tu encara tens feina!

Terra Ignotiae