TERRA IGNOTIAE
Aquest racó editorial ha vist aparèixer algunes entrades al voltant de les grans preocupacions de la societat on vivim: la precarització laboral, els dèficits de l’Estat, el desvergonyiment en la distribució de serveis bàsics (electricitat)..etc. Avui pretenem fer una mirada al fenomen que anomenem “treballador pobre”, fenomen que representa una de les grans amenaces pel nostre equilibri social. Com sempre, ho farem des d’una mirada angular i poc experta, per tant, cal demanar tolerància des d’aquest bon començament. A veure que tal.
El cas és que fa alguns dies llegia un article d’en Miquel Puig, un famós economista català que presentava un llibre anomenat: “Los salarios de la ira” (en record al títol de Steinbeck).
En Miquel Puig mantenia una tesi, d’altra banda nova amb relació al passat polític de l’autor, que expressava la necessitat d’augmentar la població vinculada al sector públic. Ho deia com a vehicle per augmentar, a més de l’ocupació, també la retribució d’una part més gran de població ocupada. Hom sap que la retribució pública és força superior a la immensa majoria del sector privat. I d’això volia jo fer-vos un recordatori.
La cosa és que sovint penso en com aquesta societat, amb el càstig econòmic que està patint, encara no està en “flames”. Com encara, tal com estan les coses per milions de persones, com encara no cremen de forma permanent els containers de la Plaça Urquinaona?
La meva tesi vol buscar i utilitzar la metàfora que significaven els antics atles de l’edat mitjana quan assenyalaven zones de la Terra encara desconegudes com a: “Terrae Ingnotiae” o Terra Ignorada.
Aquelles antigues terres ignorades, aquelles extensions blanques dels mapes, tenen el seu paral·lelisme en el món actual. Així, avui en dia, existeixen terres que malgrat conegudes, passen a ser ignorades, i per tant excloses entre els motius de preocupació de les societats desenvolupades. Com si no existissin, com si no hi fossin. Recordeu Nicaragua, Etiòpia, Iemen, Hondures…?
El meu paral·lelisme, que no voldria ser forçat en excés, vol parlar d’una part de la població ocupada d’aquesta societat que, malgrat disposar d’un treball i d’un salari, representa un segment social condemnat al límit de la pobresa i al límit de l’interès social i polític dels seus conciutadans.
Us donaré algunes xifres de context per ajudar a localitzar i definir aquestes bosses de treballadors i famílies treballadores pobres.
La població activa ocupada d’aquest país són, aproximadament 19 milions de persones. (no parlem dels 4 milions d’aturats). Aquests 19 milions es distribueixen segons: Autònoms 3 milions/ Assalariats Sector Públic, 3 milions/ Assalariats Sector Privat 13 milions de persones.
En aquest país existeixen 2,8 milions i poc d’empreses.
La meitat dels autònoms d’aquest país no tenen treballadors és a dir, 1,5 milions de persones treballen soles. Són 1,5 milions d’empreses sense treballadors.
1,3 milions d’empreses tenen entre 1 i 10 treballadors.
Finalment, 25.000 empreses tenen entre 10 i 250 treballadors i 4.500 empreses tenen més de 250 treballadors.
No vull dir que en totes les empreses petites o molt petites els sous siguin baixos. Tampoc vull dir que els ingressos de tots els autònoms (amb interminables jornades de treball) també tots ho siguin, però m’atreviria a dir que, pel cap baix i per referències que conec bé i de forma directa, pot existir un diferencial negatiu fins a un 25% entre els salaris d’aquesta població i la població laboral que s’agrupa en el sector públic i les empreses de més grandària.
SI tenim en compte que en empreses “paradigmàtiques” i d’aquelles que compten els seus treballadors per milers i milers, els salaris cada dia tenen menys reconeixement (poca productivitat i valor afegit). I si finalment afegim una dada geo-econòmica devastadora que ens diu que cada dia que passa tenim més població en disposició de treballar al preu que sigui (milions d’immigrants trucant a la porta), la cosa no pinta gens bé.
Salaris brut/any (no antig) | Privado | Público |
Vigilante de seguridad | 16.800 | |
Teleoperador | 13.900 | |
Reponedor de supermercado | 15.000 | |
Enfermera/o | 22.000 | 27.500 |
Conductor de Autobús | 21.000 | 32.000 |
Profesor de primaria | 23.000 | 27.200 |
Administrativo | 15.000 | 23.000 |
Policía Municipal | 24.000 | |
Guardia Civil (no mandos) | 27.000 | |
Venedor Corte Inglés (Bàsic) | 15.000 | |
Empleat carniceria | 14.000 | |
Alcalde del meu poble | 45.000 | |
Alcalde de Barcelona | 100.000 |
Jo crec que no cal dir que aquí es troba un dels grans problemes en la nostra societat actual. Més ben dit, problema si el reconeixes com a tal, problema si no t’oblides d’ell. Per el moment, a mi em sembla que va camí de ser com una Terra Ignotiae dels vells atles. Fixeu-vos que el grup d’aturats, la gent en atur, uns 4 milions de persones, tenen molta més força política que no pas aquest segment. Els aturats cada fi de mes estan als diaris, mentre que aquests treballadors empobrits, dia a dia són més, i dia a dia van veient de forma silent, sense cap suport polític ni sindical, com els seus ingressos van tenint menys capacitat.
Guaiteu si penso malament que, de vegades, em passa pel cap que propostes com la d’en Puig, propostes que en altre context podrien semblar honorables, poden no ser més que estratègies parcials per continuar guardant un cert “equilibri” entre els diferents segments de la població. Així, uns encara “tirarien” i farien d’amortidor del potencial soroll social, i un altre tros que progressivament quedaria exclòs de la preocupació política i de l’interès social: Va, no et queixis que tu encara tens feina!
Terra Ignotiae
- DRET A l’OBLIT - sábado, 20 de mayo de 2023
- MOCIÓ DE CENSURA I COSES IMPORTANTS - sábado, 25 de marzo de 2023
- Apostar per elles - sábado, 11 de marzo de 2023
Amic Manel, un tema de molta sensibilitat social que requereix un intens, adequat i consensuat estudi entre totes les parts implicades, per posar en marxa polítiques que intentin i, a ser possible, solucionin aquest problema de gran desigualtat social i econòmica.
Quines polítiques i reformes estructurals es podríem realitzar per millorar?
On s’han equivocat?
On són els sindicats que en altres èpoques van liderar ferotgement aquestes demandes?
Com bé apuntés, tenir una feina ja no garanteix sortir de la pobresa ni és suficient per a garantir la inclusió social.
L’ aposta de les polítiques de sortir de la crisi amb un model productiu basat en la devaluació competitiva dels salaris i la reducció de drets laborals, han agreujat el tema comentat.
Tota aquesta situació, evidement, afecta al bon funcionament del nostre ascensor social.
Néixer en famílies de baixos ingressos condiciona les oportunitats d’educació i desenvolupament professional.
La transformació tecnològica podria agreujar encara més aquestes tendències.
En fin, podria continuar, però em quedo aquí, havent fet unes pinzellades de reflexió al teu article.
Serà capaç el sistema, tant nacional com europeu o mundial, avançar en les millores d’equilibri de benestar social entre totes les classes socials?
Manel, abraçades.
Pere S.
Manel, una vegada mes has posat el dit a la llaga i has exposat de manera de manera clarivident un problema que a mi em sembla dels mes preocupants del nostre model social, l’empobriment progressiu de la classe treballadora. Crec que el progres del darrer segle ha tingut dos puntals: l’avanç tecnològic i el creixement de la classe mitja. El segle XXI ha nascut amb molta cobdícia per part de les grans fortunes i un capitalisme desbocat que porta al desequilibri en el repartició de la riquesa. No sé fins on tibaran la corda. Ho tindran calculat? Per gaudir de la riquesa es necessita pau social i aquest ja es un bon motiu per pagar impostos i pensar si realment es necessari augmentar els beneficis de les empreses de manera exponencial. En fi, ja veurem que passa.
Gracies per fer-nos pensar i una abraçada.
Querido amigo, una vez más relatas y desmenuzas brillantemente esos temas duros de tragar. A este paso me vas a producir una úlcera de estómago.
No me encuentro muy capacitado para rebatir nada, por lo que espero que aparezca algún supermán redentor que nos salve de esa catástrofe que parece inevitable.
Esperando nuevas entregas, alguna un poco más alegre, se despide un enano catalán (tu ya me entiendes).
un beso enorme