TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA

Prompt de la imagen: Create image realistic of a Palestinian mother with two children in the war between Israel and Hamas in Gaza and a destroyed building in the background with an ambulance on a street. Stable Diffusion Org

Absolutament compungit per la situació a la franja de Gaza  i colpit per les constants imatges que refereixen el patiment de milers de persones, no deixo de pensar en les misèries que s’amunteguen en l’ànima humana des dels començaments dels segles i en el nom d’uns déus que mai hem vist.

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de visitar alguns trossets de la Terra d’Israel i de la Terra de Palestina. Només va ser un tastet per conèixer Jerusalem i les parts més significatives de la civilització romana d’aquelles terres. Sense ser res de l’altra món, vaig tenir temps de fer algunes observacions que us trasllado i que només esmento com a complement d’una editorial que, per suposat,  no pretén entendre massa el problema i molt menys, posicionar-se al respecte.

Quan tens al cap, encara que sigui a grans trets, el curs històric de les grans civilitzacions que animen la història escrita de la humanitat i la geografia per on aquesta es va desenvolupar, una de les primeres coses que et ve a la ment és la cruïlla de camins que significa aquella terra del Llevant anomenada pels romans: Palestina. Així, aquells paratges que van ser trepitjats pels babilonis,  assiris i perses per arribar al mar, travessats pels egipcis quan van sortir dels seus límits, pels grecs quan van somiar en terres llunyanes, pels romans al conquerir tota la Mediterrània, per la croada àrab quan va sortir de la seva península, pels otomans quan baixaven des de l’Anatòlia i pels anglesos quan varen dominar el món fa poc més de cent anys, et preguntes: i què tenen aquestes terres per ser objecte d’un desig que només fa que vessar la sang dels innocents?

Doncs aquesta terra tenia ben poca cosa, com moltes altres, i fins a l’arribada romana no disposava de límits definits, estava habitada per pobles i tribus que es dedicaven a la subsistència en un ambient geogràficament pobre a excepció de la riba del mar i de la vall del Jordà. Encara no s’anomenava Palestina i el terme “polític” més utilitzat era el de Regne d’Israel. Si anem una mica més enrere, els pobles Filisteos, Nabateos, Cananeos o Moabites  i per descomptat, els descendents de les tribus del patriarca Jacob, com la de Judà, serien  pobladors quasi originals d’aquells indrets.

Faig aquesta petita excursió per la història per fer una primera constatació: Ningú farà fora als jueus d’aquella geografia i si ho fan, com en altres moments de la història (babilonis, egipcis i romans) serà a expenses de molt i molt patiment. Els jueus tenen tants drets històrics com altres pobles a viure en aquelles terres. Els anglesos ho sabien quan van impulsar la creació, l’any 1948, de l’Estat modern d’Israel.

En aquest recent viatge a Jerusalem, recordo un vespre, sopant en una terrassa propera al Majanéh Yehudàh, mercat molt popular de fruites i verdures a la ciutat santa, vaig tenir oportunitat de conversar amb un grupet de noies americanes, totes elles molt jovenetes. Una d’elles, la que semblava més líder d’aquella colla em va dir que havia acabat la seva high school i, com tota jueua del seu entorn, es prenia l’any sabàtic per fer la seva instrucció militar a Israel abans de tornar a Nova York i ingressar a la universitat. Què us sembla? (només com a pista de la voluntat d’un poble).

Òbviament, el poble palestí té tant recorregut històric com els que més i per tant, té tants drets acumulats com el primer, ells, diuen, no han marxat mai d’aquelles terres, tenen més dret que ningú i, per tant, els hi pertany.

Sota aquestes consideracions, semblaria que el problema rau en la titularitat sobre un territori. A qui pertany? A qui no ha marxat mai? o a aquells que per causes històriques es van veure obligats a marxar? La història, i com ja sabeu,  les nacions unides, van considerar que el més oportú era la partició de Palestina i la creació de dos estats. Però això no va arribar a bon port, l’estat d’Israel es va constituir però els pobles àrabs del voltant van entrar immediatament en guerra amb el nouvingut.

Les guerres s’han succeït des de llavors i per tant diríem que el problema d’aquella titularitat subsisteix, però si m’ho permeteu, jo crec que hi ha alguna cosa més: el problema de titularitat i relació, es veu amanit i reforçat amb el fet religiós i el seu fanatisme acompanyant.

D’una banda, el poble jueu, una comunitat que fa dos mil anys, plena de fanàtics i radicals, no va tremolar a l’hora d’ajusticiar a un dels seus crítics: Jesús de Natzaret. Dic això, no per prosseguir des de la teologia sinó des d’un fet sociològic que ferirà profundament la conducta d’aquell poble. Així, poc es pensava el poble jueu que aquest gest, com una antiga maledicció bíblica, els condemnaria a una vida separada, sovint en guetos, per qualsevol lloc on volguessin viure al llarg de la geografia de l’antiga cristiandat (Europa i Rússia) 

D’aquell patiment i exclusió ja sabeu el que canta qualsevol jueu a la fi de la seva festa del Ion Kipur: “l’any vinent a Jerusalem”. Exclusió i marginació  que conjuren amb el crit d’esperança per tornar a casa seva, a Jerusalem, terra dels seus patriarques, casa seva.

I si no en teníem prou amb els jueus, va i aquells àrabs que habitaven més o menys tranquils en aquelles terres de la Palestina romana, van ser testimonis, set-cents anys després,  de l’arribada d’uns soldats a cavall que deien venir del més profund de la península aràbiga. Ràpidament, es van fer els amos del local, i de pas van fer aprendre de memòria, a aquells pobres palestins, els ensenyaments d’un tal Mahoma ( i si eramos pocos..)

Calla, calla, que això no acaba aquí. A aquell profeta Mahoma, i la seva nova religió (que, per cert, no deixa de ser un copia y pega de judaisme i cristianisme) va i no se li ocorre altra cosa que anar-se’n al cel just des de la muntanya Morià, al bell mig de Jerusalem. Mira que tenia llocs des d’on anar-se’n i va, i escull la mateixa muntanya on hi havia l’antic temple de Salomó i on els jueus van cada dia a pregar.

Per descomptat, als àrabs els hi va faltar temps per instal·lar allà mateix una Mezquita (la cúpula daurada). I és aquí on els fanàtics d’ambdós bàndols es repten i on couen tot l’odi del qual són capaços.

I així estem quan la sang torna a vessar entre les colònies jueues i quan els carrerons de Gaza, cansats, ja quasi no compten els morts. I així estem al segle XXI,  tres-cents anys després d’una Il·lustració  que va fer massa poc. I així estem quan intento aprendre a pregar cada dia, aclucant fort els ulls i desitjant que s’esborri de la ment d’aquells homes qualsevol rastre de deu per poder tornar a tenir esperances d’una vida més eterna.