PRIMERA PLANA

En aquests darrers dies s’han produït grans temes de debat en el nostre context occidental. La guerra d’Ucraïna i la imminent recessió econòmica  que se’ns ve al damunt; la decisió dels Estats Units, concretament al seu Tribunal Suprem, de revocar la seva legislació al voltant de l’avortament; la nova estratègia de l’OTAN per fer front a la potencial amenaça russa i el consegüent  augment de la despesa militar; el progressiu augment de la pressió migratòria en els límits i fronteres del primer món i la visibilitat de la mortalitat acompanyant; la històrica victòria del PP a Andalusia o, l’arxivament de la causa contra Podemos pel seu suposat finançament irregular.

Ja heu vist que, de més importants a menys importants, me’n en deixo pel camí un munt de qüestions rellevants. Això no obstant, per això avui us volia compartir en aquest racó editorial, ja en tindríem prou. Al cap i a la fi, no volia fer, ni suggerir cap anàlisi que suposés endinsar-nos per camins que toquen centralment al pensament polític, o religiós, dels membres de la comunitat. Així que, no us amoïneu, no hi entrarem, però si utilitzarem aquests grans esdeveniments per assenyalar la dinàmica que explica, especialment en el primer món, la reaparició de les grans controvèrsies socio-polítiques, la polarització del pensament i la impossibilitat pràctica per l’intercanvi i contrast racional d’idees.

Ben segur que responsables d’aquest progressiu allunyament de la centralitat i el respecte democràtic poden haver-hi molts, però permeteu-me que avui parlem de la responsabilitat dels mitjans de comunicació i més concretament, de l’ofici del periodisme en aquestes empreses que constitueixen l’anomenat quart poder.

Em direu que “els hi tinc bola”, si, una mica, però intentaré que el meu comentari no surti dels budells sinó de la constatació d’una anomalia que, al meu entendre, pot conduir a conseqüències irreparables en el funcionament de les democràcies occidentals. Tant de bo, m’equivoqui.

Fa uns anys, no gaires, vaig tenir ocasió de llegir una ressenya al voltant de la presentació d’un llibre del periodista Martí Gómez que, tot sigui dit de pas, era un periodista que jo escoltava i llegia amb dedicació. El llibre es titulava “el oficio mas hermoso del mundo”, un terme que va inventar en Garcia Márquez, i que els metges, sense impressionar-nos per la seva autoria,  sabem que no és veritat.

Semblaria que en Martí Gómez, igual que en Garcia Márquez, s’inspiraven en aquell ofici que era exercit per un grapat de valents que, malgrat les dificultats existents en règims autoritaris, havien desenvolupat habilitats per comunicar la veritat des de la subtilesa i entre les línies. Aquell ofici dur, no tan dur com el de les putes, deia en Martí, encara pretén viure de la vitola romàntica que alguns, espero que pocs, encara li atorguen.

Corria l’any 1973, quan l’escàndol Watergate esclatava i dos periodistes, no recordo si Woodward i Bernstein o Redford i Hoffman, es convertien en uns herois que eren capaços de lluitar contra la mala praxi del poder. Probablement, aquell va ser el minut de glòria del periodisme. Un minut que, malgrat l’impacte que el marketing americà va aconseguir, no va ser suficient com perquè un any després, en Billy Wilder, deixés per l’eternitat, aquella obra mestra anomenada Primera Plana, i que tan bé va dibuixar les mentides i corrupteles associades a la professió del periodisme.

En Juan Luis Cebrián, periodista i president del grup editor del País, allà per la meitat dels noranta va ser capaç de denunciar al Sindicato del Crimen contra Felipe González, recordeu, no? Si , home si, aquell grup d’indesitjables del Pedro J, l’Ansón, l’Herrero, en Burgos i fins a una vintena dels més famosos periodistes de l’època, que es van dedicar a impulsar poques certeses, però sobretot mentides i calumnies, no amb ànim d’informar de la veritat, sinó simplement per afavorir la caiguda de González i el seu apartament del poder.

En Cebrián, pretesament convertit en adalid de la democràcia, va acabar enfonsant a Prisa en la misèria i fent-se ric venent a trossos aquell grup empresarial. Finalment, va posar en mans del Banc de Santander, aquell mític diari, la principal referència periodística de l’esquerra espanyola i llatinoamericana.

Com ja sabeu de les meves filiacions polítiques,  podríeu pensar que aquesta editorial volia dirigir-se contra l’ofici d’un periodisme que se n’ha fet un tip de mentir al voltant del món sobiranista català, però no cauré en aquest reduccionisme. Aquesta editorial vol anar contra la manipulació que grans grups empresarials estan fent amb els mitjans de comunicació.

Així, sense la imparcialitat dels seus periodistes, antics “herois” i ara necessaris col·laboradors, caldrà estar amatent respecte la desaparició del relat fàctic, de la veritat, i de la substitució de la informació, pedra angular del periodisme, per innumerables articles d’opinió basats i fonamentats en els criteris i interessos dels propietaris dels mitjans.

El procés és imparable arreu del món. Potser països amb llarga tradició democràtica i regles del joc millor regulades poden resistir millor, però aquests dies s’ha vist de forma transparent com el posicionament simplista i sovint binari respecte a la decisió dels jutges americans i l’avortament, sobre l’augment de la despesa militar, sobre la ràpida desaparició i enterrament dels morts a Melilla, juntament amb la il·legitimitat que del govern Sanchez es desprèn pels resultats electorals d’Andalusia, són els criteris que la família Botín (el País), els Lara (Grup Planeta/A3 media) , el Sr.Berlusconi (Mediaset), la família Luca de Tena (ABC) i el Sr Godó (Vanguardia) han dit que havíem de tenir. A1 de l’arxiu de la causa contra Podemos no calia parlar.

Pd. La setmana passada vaig incorporar un diari al meu petit “pool” de subscripcions digitals que mantinc. (per pocs calers us diré quina és)

Manel