Polièdric. Cabo de Gata-Níjar. Letra y sangre.
Una lectura geomètrica visitant paisatges exòtics, pobles, pedanies, deserts, platges i cales salvatges. Olors de tons salats, aigües cristal·lines, àrides muntanyes i vestigis de vida rural passada. Terra de poesia, drama i vida.
Si el paisatge és una subtil carícia, poetes i escriptors han intentat descriure aquesta terra misteriosa amb sentiments contrastats i sensible cruesa.
Juan Goytisolo en la seva obra ´´Campos de Níjar ´´, intenta veure lo més ferotge i dramàtic d´aquest entorn, d´aquella vida, d´aquell moment històric,
descrivint aquest lloc com la terra més pobre i desèrtica d´Espanya:
´´es un lugar donde solo hay lagartos y piedras. ´´
Andrés Garcia Trapiello, en el pròleg del llibre “Al fin y al cabo” de Carlos Pérez Siquier, escriu:
“Uno de los lugares más misteriosos de este mundo. Extraño lo que en él sucede. Casi nunca nada. Todo. Lleno y vacío. El sol y la luna, codo con codo, haciendo guardia... En el mar. Cada piedra, cada canto rodado tiene allí forma de un sueño, Frente al mar, la tierra dura y yerma.... Pocos parajes tan solitarios habrán dado a un alma tanta compañía... “
Joan Margarit, a “Costa de Poetes”, ens endinsa en la profunditat del mar dels sentiments:
“A l'horitzó llueixen hivernacles com un mar de gel gris. La solitud assetja els vells: Sense tumults i sense crits, la còlera suplanta la ironia. La còlera és fracàs, és llunyania i fred, és decidir estimar l’odi abans que no estimar. Es fa fosc, i ningú no encén cap llum. Darrere seu hi ha el mar. Una gent trista.”
José Angel Valente, en la obra “Fragmentos de un libro futuro”, relata:
El cabo entra en las aguas como el perfil de un muerto o de un durmiente con la cabellera anegada en el mar.
El color no es color, es tan sólo la luz.
Como las aguas besan las arenas y tan sólo se alejan para volver, regreso a tu cultura, a tus labios mojados por el tiempo, a la luz de tu piel que el viento bajo de la tarde enciende.
Antonio Jiménez Millán, ens invita a reflexionar sobre el passat.
' ' Al aire del desierto, a la tierra quemada de las minas distantes como emblemas del exilio le llevaba un camino que atraviesa dunas, cauces, vaguadas, la roja sequedad de un mundo a solas. ´´ En lo més profund de les seves entranyes, podem reviure a través del seu llegat, el seu present més llunyà. Molins fariners, “aljibes”, sínies i “cortijos”.
Velles construccions arquitectòniques que resisteixen el pas del temps i ens parlen d’una vida i unes costums en temps pretèrits, immortalitzats per Federico García Lorca en la seva obra “Bodas de Sangre”, inspirada en un fet succeït en “El Cortijo del Fraile”, escenari del “ Crimen de Níjar” que va tenir lloc el 22 de juliol del 1928.
Tragèdia que narra la història d´una boda “campesina” combinant la vida y la mort.
“El día de la boda, la Novia y Leonardo huyen. La Madre y el Novio los persiguen. La honra se lava, aunque sea con cuchillo”.
Pere Sánchez.
"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has d'arribar-hi, és el teu destí.."
- “Trip to Nordkaap”. Norway. - sábado, 24 de junio de 2023
- Parc Natural “Cañón del río Lobos”. - sábado, 20 de mayo de 2023
- Aitona: dolça postal primaveral - sábado, 25 de marzo de 2023
Preciós el article, Pere. Es molt original el descriure una terra a través de fragments literaris, a quin mes bonic. Enhorabona!
Pere…Ets un poeta…!!! M’ha agradat la visió que dones del Cabo de Gata-Níjar, tan diferent de la que guardo jo… Vaig ser-hi fa molts anys , al 1984, durant el viatge de nuvis, i ho recordo com un lloc de pau i desconnexió, com si em traslladés a la vida 100 anys enrere…
La teva serà “la bona”, quan tants poetes i escriptors coïncideixen…
Petonàs
Cris
Precioses fotos, magnífics poemes, genial l’entramat polièdric el teu article Pere. I brutal la referència final a la tragèdia que allí es va produir. Jo també conec part de l’itinerari que descrius, però baix la teva mirada, a través dels poetes, m’ha semblat encara més encisador. Ho he gaudit de debò. Gràcies, amic.
Magnífic paisatge el que ens portes, Pere. Y si magnífic el paisatge, ajustats uns poemes que traslladen l’aspror, la cremor i la tristesa d’una terra , que ni tan sols l’eternitat del blau ha estat capaç d’esborrar.
Per cert, com me’n recordo dels platets de “”pescaito” en Isleta del Moro.
Quería que mi comentario fuera el primero pero, como ves, se ha producido una oleada de entusiasmo que se me ha adelantado. Como ya te dije en privado cuando me presentaste la colaboración, y reitero aquí como homenaje público, me ha encantado la originalidad y sensibilidad de tu propuesta que abre un enfoque novedoso para una futura línea de entradas. Acercarnos a los paisajes de la mano de nuestros autores (que tenemos muchos y muy buenos, como tú has demostrado) supone disfrutar doblemente. Y acabo citándote a tí, que eres también un gran poeta, cuando me escribiste “lo que a veces no leo en los libros, lo leo en la naturaleza” ¡Muy grande, amigo!
Pere, sempre he relacionat la literatura amb viatges a ciutats visitant la casa de l’autor o algun itinerari literari per carrers que evoquen novel·les o contes. No m’havia plantejat mai un viatge literari per una paisatge. I és aixó que fa gran aquest article. M’he adonat que els escenaris naturals erms i durs son propensos a crear literatura tràgica. Gràcies per aquesta mostra de poesia/paisatge tant ben trobada.
Amics, en resposta a tots vosaltres, gràcies per saber apreciar aquest article, no per haver-lo fet jo, sino per rendir homentatge a aquests poetes i escriptors que tant bé ens mostren aquest bocí de terra i vida.
Gaudeixo de la vida i el viatges fent observació, aprenent i vivint emocions, per després al evocar-ho, mostrar, no solament la seva discripció, sino els sentiments que varen ser guardats a l´ànima.
Gracies.
Muy bonito Pere. Has tenido muy buena idea al aproximarnos esta visión literaria de un espacio físico que me consta que te gusta especialmente.
A mí, que he estado por esos rincones tantas veces, me resulta muy emotivo leer estos delicados fragmentos que un lugar tan árido, solitario y ventoso, despierta en los poetas. Me ha llamado la atención un verso de Valente,
“el color no es color, es tan solo la luz”
Efectivamente, de noche todo es gris y negro. Es la luz la que nos hace percibir todo. Creo que la auténtica “magia” del Sur en general y, en este caso, del Cabo de Gata, es la increíble luminosidad de la zona, que da vida a todo lo que en ella hay.
Un fuerte abrazo