París era una fiesta

París pot ser la ciutat més anomenada en aquesta web, per molts motius, però no és estrany si és una web eminentment cultural, perquè sempre que parles de cultura has de passar tard o d’hora per París. No he llegit l’autobiografia d’Ernest Hemingway que portava el títol d’aquest article, però la visita que vaig fer a París el mes passat me la va recordar.

Abans d’anar-hi, vaig tenir l’ocasió de llegir un llibre recomanat pel Pere R, d’A.J. Liebling, un corresponsal del New Yorker, que als anys 50-60 del segle passat va escriure unes cròniques gastronòmiques delicioses explicant la seva vida de golafre per la ciutat de la llum.

Abans d’anar-hi, alguns bons amics (Manel) i familiars, em van proporcionar completa informació gastronòmica de la ciutat que amb els quatre dies era impossible satisfer, però anava ja sobre segur.

Així que vàrem poder gaudir dels carrers des dels vistosos cafès i vam constatar que, encara que París ha perdut el seu mite i que la ciutat ha canviat, conserva una atmosfera atractiva i acollidora.

Amb aquest equipatge, vaig aterrar a París i el primer que vàrem fer és anar a un sopar a un petit bistrot del barri Belleville, Le Vieux Belleville, per gaudir d’un àpat senzill i de la música en viu espectacle de cançons tradicionals franceses. Vàrem prendre una amanida de salmó, un foie gras maison amb chutney de figues, un magrait d’ànec i un peix de mercat. Deliciós i autèntic.

Però no vull allargar-me massa i em vull centrar en el restaurant que vàrem anar l’endemà, als fogons el conegut xef Alain Passard. La seva àvia, gran cuinera, ja va regentar una fonda on es podia menjar casolà i de qualitat. El seu pare era músic de jazz i no es va dedicar a la cuina, però va influir en el nom del seu restaurant, Arpège. El va obrir en el mateix local d’un mític restaurant del s XX, Archestrate de Alain Senderens, segons explica el gran crític gastronòmic Philipe Regol. Fa uns anys va decidir oferir un menú exclusivament vegetal, que no vegetarià, aprofitant que disposa d’uns horts excepcionals propis, alguns prop de París i altres a la Normandia. Horts que es poden visitar i on ofereix un menjar molt més informal però autèntic. Aquest desaparició de les carns i els peixos no es va entendre i va haver de recular i incloure algunes carns (aus sobretot ) i marisc (vieires, llobregants…). Va ser un visionari perquè no podia ser més actual la cuina vegetal i amb poca intervenció.

El menú dels jardiners és un viatge a l’horta francesa de temporada i realment és un festival. Conserva algún plat de la seva cuina clàssica com l’ou calent-fred.

Nosaltres vàrem optar per escollir el «Menú dels jardiners» una modalitat de plats que resultava molt més econòmica que un menú a la carta que podia pujar tranquil·lament a 300 € en un restaurant d’aquesta categoria (2 *) al centre de París.

Recomanats pel sumiller vam demanar un blanc del Jura, un vi natural molt aromàtic que va aguantar molt bé tot el dinar.

En definitiva un festival verd amb el que vam quedar contents i varem poder dir que París va ser una festa.