PANDÈMIA, MÉS ENLLÀ DE LA DISTÀNCIA
Buscant en la memòria l’última abraçada, no deixo de reflexionar sobre la pandèmia que vivim i els seus efectes sobre la nostra societat, tant en l’àmbit sanitari, econòmic i social.
Avui m’agradaria exposar des del meu punt de vista, l’afectació que té en l´àmbit social, sobre les relacions interpersonals.
La situació sanitària actual ens obliga a mantenir la distància entre tots nosaltres, els humans. Res d’abraçades ni petons i, distància pertinent de seguretat.
No ens podem besar, no ens podem abraçar, no podem encaixar-nos les mans… Hem renunciat a les relacions “cos a cos” i, entrem en el món de la incertesa.
Així doncs ens preguntem:
Com ens hem de relacionar?
L’OMS aconsella el contacte pell a pell entre el nadó i la mare, només néixer, per reduir l’estrès postpart del nadó i afavorir el vincle entre mare i fill. D’aquesta manera, des de l’inici, comencem a construir els lligams interpersonals, de relació afectiva.
L’abraçada, el petó, comporta no només contacte físic, sinó també beneficis psicològics i afectius.
Hi ha estudis que confirmen aquest fet i la necessitat de practicar-ho, perquè en aquest acte de relació, generem encefalines, endorfines i altres substàncies que produeixen plaer psicològic i alliberen pors, estrès, inseguretats…
Creixem, madurem i evolucionem a través d’aquests contactes.
La fraternitat ens humanitza.
La manera de viure ha canviat i aquest canvi està comportant solitud, tristor, depressió, angoixa, enyorança…i per això, no només hem d’intentar sobreviure a la pandèmia com a espècie, sinó també tenir en compte els efectes psicològics i emocionals que la supervivència comporta al respecte.
Avui, en aquest temps de la nostra existència, ens toca descobrir i practicar altres tipus de llenguatges afectius i emocionals per expressar els nostres sentiments.
Així anem aprenent i, ara les abraçades i els petons, els donem amb la mirada, amb el somriure, amb paraules mesurades i més plenes de tendresa, amb els gestos, suaus cops de colze… Tot un intent d’imaginació creativa perquè la nostra interrelació esdevingui igual d’intensa.
Són canvis de conducta, una nova manera d’apropar-nos i de sentir-nos vinculats.
Tots necessitem el contacte físic i interpersonal, però alguns més que altres. Pensem en la solitud dels avis, en les relacions avis-nets, les patern-filials, les familiars en general, les amistats…
Quan ens podrem tornar a abraçar i a besar?
Vivim amb el cap i el cor, però avui dia, a la vida l’hi hem de posar molt de cap; el seny enfront de les emocions.
Tenim sort de què les noves tecnologies: plataformes digitals diverses, xats, videoconferències, etc., ens apropen i ens mantenen interrelacionats ni que sigui virtualment, però si la pandèmia s’allarga en el temps, els canvis socials d’interrelació humana es poden imposar per sempre.
La falta de la salutació, tal com la concebíem fins ara, pot comportar una societat de més pors, més insolidaritats, més intoleràncies, possiblement més agreujada en les grans ciutats o grans comunitats i menys en el món rural per la seva pròpia estructura social, però en definitiva, diferent del passat més recent.
El que està clar és que les relacions interpersonals entre desconeguts i coneguts fora del nostre cercle de confiança, canviarà possiblement per molt de temps, si no per sempre.
Aquesta pandèmia ens està mostrant les grandeses humanes, però també les seves misèries.
Ens tornarem sospitosos paranoics?
Em ve a la memòria la tornada de la cançó d’en Víctor Manuel, tot i no estar inspirada per una situació com aquesta:
“Dónde irán los besos que guardamos, que no damos.
Dónde se va ese abrazo si no llegas nunca a darlo…”
Tindrem una societat amb menys abraçades i petons?
Existeix “El Dia Internacional de l’abraçada”, però mentrestant no el puguem celebrar, podem recordar les paraules de l’escriptor Julio Cortázar:
“Si me ves por algunos de tus pensamientos, abrázame que te extraño”.
Autor: Pere Sánchez.
"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has d'arribar-hi, és el teu destí.."
- “Trip to Nordkaap”. Norway. - sábado, 24 de junio de 2023
- Parc Natural “Cañón del río Lobos”. - sábado, 20 de mayo de 2023
- Aitona: dolça postal primaveral - sábado, 25 de marzo de 2023
Emocionant editorial amic. Has reflectit amb detall i sensibilitat tot aquest munt de dubtes, incerteses i mancances que a tots ens tenen tan afectats en aquests difícils moments que ens ha tocat viure.
Tan sols se m’acudeix respondre’t, parafrasejant a Cortazar, que ets als meus pensaments, sempre, inclús sense llegir-te, i t’abraço, ben fort, per què com sempre, però pot ser ara una mica més, t’estranyo.
Molt maca i adient l’editorial, Pere. Sovint ens adonem de la importància de les coses quan les perdem. I encara que ja ho sabíem, així ens passa ara amb les mostres tàctils d’afecte. Segur que quan passi la por, i espero que sigui aviat, ens llançarem a recuperar-les i a ensenyar-les als mes petits, al meu entendre els mes afectats.
Un altra abraçada, pendent.
Preciosa editorial Pedro, llena de sensibilidad como todos tus escritos.
Me ha sorprendido gratamente la referencia a la canción de Víctor Manuel, no de las más conocidas pero, sin duda, una de mis preferidas.
Siempre digo que la pandemia me ha obligado a hacer cosas que me había jurado a mi misma no hacer nunca (¡lo que me reía de los orientales y su mascarilla cuando los veía por la Sagrada Familia!), pero lo peor e lo que me ha obligado a dejar de hacer y yo también me pregunto a dónde han ido los besos y abrazos que he dejado de dar todo este tiempo… ¡son tantos!
Precioses les teves paraules Pere…!!! Segurament alguna cosa canviarà, però les abraçades als “nostres” (familia, amics,…) aviat tornaràn.. son massa “imprescindibles” per viure…! El temps “perdut” el recuperarem i a la fi, tot lo dolent s’oblida… la vida segueix i ens en sortirem…
Petó fort
Cristina
Pere ets tot tendresa ! Les teves reflexions sempre acompanyades d’una bona tria de poemes i cançons són com una gran abraçada que ens acarona! X O X O X O
Doncs continuo amb l’esperit de Cristina i torno a al·ludir a la nostra capacitat d’oblit. Espero i desitjo que passi aviat i deixem que s’esvaeixi el mal record.
Gràcies per les teves paraules, han estat tan sensibles com reconfortants i esperançadores.
Manel
Amic Pere, unes reflexions molt emotives, al fil de la dificil situació que estem vivint. Igual que tú, crec que efectivament ens afecte, perque a més, som de una cultura molt donada a tocarnos i abraçarnos, ho necessitem. Peró precissament per aixó, crec que de seguida que sortim del tunel, que ja está molt a prop, ens oblidarem del malson i tornarán les abraçades i els petons. Estic segur. I crec que farem bé.
Una abraçada…..perque la possis a la llista de les que te hauré de donar quan ens podem veure i fer-ho.
Superarem la pandèmia, ho sabem, i nosaltres haurem canviat. Aquesta editorial ja ho diu. Valorarem més les coses que valen la pena de la vida com l’amistat i les abraçades. Recuperarem el palpitar quotidià i les trobades, tornarem a viure plenament però amb una mirada distinta. Gràcies Pere, per reivindicar l’amistat i la calidesa d’estar a prop en aquesta editorial.
Amics, gràcies per les vostres paraules a la la tendresa, a l’esperança…
Recullo, a l’espera de retrobar-nos, les vostres “abraçades virtuals” que …seran moltes i fortes.
??
Volgut Pere i amics, un escrit molt adient en aquest temsp de pandemia que mai hauria imaginat que ens toques viure, però aqui estem seguint endavant. Res no fara oblida les ganes que tenc de tornar a abraçar-vos i riure el vostre costat. una abraçada molt forta per tots
Lourdes