Notes des de París.

M’havia compromès amb en Pere, responsable d’aquesta secció, a escriure algunes notes respecte al meu darrer viatge a París. En Pere havia pensat que podria tenir algun interès malgrat no estar pensat com a reportatge clàssic, sinó  com a notes  o simples apunts de viatge. D’altra banda, estic convençut que coneixeu aquesta ciutat, però com que a París sempre  esi torna, igual trobeu algun apunt, o comentari, que us desperta  algun interès, tant de bo. “Allá voy”

París és sempre una ciutat fascinant, el pes de la història, l’impacte de la seva arquitectura i la riquesa dels seus museus, entre d’altres, sempre són motius per visitar-la i revisitar-la. En el meu particular cas, a més de la meva vinculació familiar i emocional amb aquella ciutat, durant els darrers vint anys, he tingut la sort de poder-me aprofitar de les obligacions professionals de l’Adela i acompanyar-la, tantes vegades m’ha estat possible durant les seves visites.  Els passats 18 al 21 de gener, van ser les dates de la darrera ocasió.

Dia 18 de gener

Arribem a París que són les 10,30 del matí. Fa un dia preciós i fred. Hem aterrat a Orly i agafem el RER fins a Saint Michel. Tenim un curt i preciós trajecte fins l’hotel. Un cop instal·lats, baixem sense demora i comencem el primer passeig.

Com ja ens acostàvem al migdia, vàrem decidir anar directament a conèixer una nova taverna “Les Canailles”, de la qual ens havien parlat i que es situava a la part alta del neuvième a prop de Clichy. 

El dinar correcte, però potser sense superlatius (darrerament, fa l’impressió que la restauració “normal” francesa se situa molt per sota de la nostra, és una observació reiterada). De baixada, fem una paradeta al “club del gourmet” de les galeries Lafayette. No tan espectaculars com Harrods, però valen un passeig.

Ja de tornada cap a l’hotel, i amb la caminada que portem,  gaudim del spa abans d’anar a sopar. Sopem a “La cuisine de Philippe”, al costat dels jardins de Luxemburg i un dels imperdibles. Quins souflés!!

Dia 19 de gener

Dia de grève general, colló! L’Adela havia d’anar al Parc des expositions i jo volia prendre’m el dia per visitar Chartres. Tots dos hem d’agafar el rodalies i per tant ens hem de sotmetre als serveis mínims de la RATP. Finalment, tant l’Adela com jo podem arribar assegurant també la tornada.

Fa molt de fred. Un dia gris i amenaçador, típic d’aquestes terres. Com he de fer temps pel meu tren, què millor que unes ostres i una copa de xampany. Entro a Le Select un dels mítics de Montparnasse.

La meva visita a Chartres, resulta fantàstica per varius motius: acompleixo una visita eternament ajornada, ho faig pràcticament sòl (tothom està a casa), i la impressió de la visita és fantàstica.

Chartres és un exemple del primer gòtic europeu. Es tracta d’una imponent basílica de tres naus, amb un massís occidental probablement d’inspiració carolíngia i un espectacular transsepte que limita un gran deambulatori amb diferents absidioles i capelles.

Les torres campanars de l’entrada són asimètriques i la construcció de la fàbrica exterior deixa veure un estadi poc evolucionat dels contraforts i arcbotants. Es nota que l’estil constructiu del gòtic només feia que començar.

Finalment, i la raó de la meva visita, els espectaculars vitralls de la catedral. Una passada! Pagava la pena la visita: tota l’escenografia bíblica, la caracterització de tots els oficis participants en la construcció, els donants i  tot el santoral conegut estan representats en aquelles meravelles de vidre acolorit. Des del segle XIII que Chartres glorifica aquella artesania i fins als nostres dies arriba la vitalitat de la seva acadèmia del vidre.

Torno cap a París. Avui sopem al Semille, un restaurantet a la rue de Seine a prop de l’hotel,  que jo no conec i del que l’Adela me’n parla sovint.

Bon sopar. Com sempre car, i si demanes una ampolla de Sancerre, com és el cas, encara més.

Arribem a l’hotel. Avui ens quedem a sentir jazz al cafè Laurent.

Dia 20 de gener

Avui l’Adela continua les seves visites professionals i jo tinc altres ocupacions menys transcendents i més lúdiques. Això d’estar jubilat té el seu puntet.

Intentaré escriure l’editorial del número de la Puaweb des de l’ordinador de l’hotel. Posteriorment, visitaré Saint Denís, el primer gòtic de la cristiandat i recinte sepulcral de tots els reis de França.

L’editorial a empentes i rodolons (no se d’on coi han tret aquest teclat, ni una lletra a lloc).

La visita a Saint Denis, també paga la pena. No deixa d’encuriosir la imatge d’una catedral que te la imagines majestuosa (aquesta, encara més a causa de les nombrosíssimes sepultures reials), i resulta que te la trobes ofegada pel populosíssim barri Sant Denís. Realment, una catedral  medieval ofegada per construccions del desenvolupament civil i que pràcticament no et deixa perspectiva per la seva contemplació.

Sortint de Saint Denís decideixo anar a trobar un “vrai zinc”. No sé si ho sabíeu, però jo tinc veritable devoció per trobar, visitar i dinar en les velles tavernes de París. Avui he escollit “Au vin des rues”, a prop de Denfert-Rochereau. Cap allà que marxo.

Oh mon dieu! Tancat i barrat. Més que això: desapareguda. La vella taverna ja no hi és.

Sol ser bastant normal, vells “tuguris” que encara aguantaven amb les seves mítiques barres de zinc fins que un dia, normalment per desaparició dels propietaris, abaixen la persiana. Quina pena!

Hem dinat en un bistro senzill de barri. Correcte però sense l’encant que estava buscant.

Marxo “pitant” a l’Orsay. No us ho perdeu, volia anar a fer algunes sales i, per casualitat, m’he trobat que programen una exposició extraordinària de Munch. La gran referència de l’expressionisme avantguardista d’entre-segles. 

Guaiteu les ombres de Munch. Començant en el seu autoretrat i acabeu per la pubertat passant per la vetlla de la seva germana morta. Mireu, en el quadre central com el pintor convoca l’esperit de la seva mare morta feia anys per fer-la tornar a recollir a la seva filla. Quanta  tortura acumulada i quina immensa por. Quan algú pregunti per l’expressionisme i li sigui llunyana la referència de Goya, feu-lo passejar per Munch.

Avui sopem al Chez Fernand, a la rue de Guisarde, just al costat de l’hotel i potser el més habitual per nosaltres des que visitem la capital francesa.

Dia 21 de gener

Això s’acaba. Esmorzem amb una certa pressa perquè volem aprofitar el matí.

Proposo fer una visita a la Saint Chapelle, fa molts anys la vaig admirar i potser era aquest viatge, on la contemplació d’art gòtic havia de ser protagonista, quan tenia més coherència una segona visita. Allà que marxem.

La Saint Chapelle és un exemple del darrer gòtic francès. Allà li diuen Rayonée (Radiant). Seria l’equivalent al nostre flamíger. El barroc ja apunta. Una meravella.

Darrer passeig per Saint Germain, sens dubte, el millor barri de París. Els seus carrerons farcits de galeries i antiquaris sempre et generen atracció i curiositat. Aquest cop, tampoc decep, ens trobem “de morros” amb una exposició de Sempé, el creador del “petit Nicolas” i recentment mort. Un altra passada. La darrera d’aquest viatge.

Dinem a un altre dels habituals “Au 35”, a la rue Jacob . Això s’acaba. Fins a l’any vinent.