MOCIÓ DE CENSURA I COSES IMPORTANTS

Ben segur que tothom que segueix aquesta estimada web haurà observat la nostra contenció a l’exposar temes que tenen a veure amb el pensament religiós o polític. Aquesta mesura o límit que ja fa temps ens vàrem auto-imposar, tenia a veure, com és obvi, amb les diferents visions i sentiments que al voltant d’aquestes qüestions existeixen en la nostra comunitat. Avui, no hauria de ser un dia diferent, però m’haureu de perdonar si us dic que em sento tan avergonyit, que no tinc més remei que referir-me a l’esperpent que ha significat la moció de censura que, contra el govern, ha impulsat el grup parlamentari de Vox en el parlament espanyol.

Dic que em sento avergonyit per l’espectacle d’aquest grup ultra i també, per la condició del candidat, quasi nonagenari,  en Ramón Tamames. La pregunta és: com es pot tenir tan poc pudor i tanta vanitat com per impulsar un procés polític com el que representa una censura al poder. La resposta simple seria: han d’haver-hi uns interessos, tant espuris com ocults, per sotmetre’s a l’observació pública en un espectacle que, a més de lamentable, grotesc i patètic, és pel damunt de tot, una nova escenificació de les amenaces que envolten la democràcia. Com diria el gran Forges, país!

I mentre aquestes misèries passaven i ocupaven capçaleres de televisió, portades de diari i tertúlies radiofòniques, altres coses, les realment transcendents i importants passaven quasi desapercebudes. M’estic referint ni més ni menys a La Llei de la Eutanàsia i la seva constitucionalitat recentment aprovada.

Si, si, una cosa tan transcendent i amb tant de sentit com la Llei de la Eutanasia s’ha admès com plenament constitucional per una ampla majoria d’aquell tribunal. (Us recomano rellegir l’article de la nostra benvolguda Natàlia d’ara fa uns mesos)

M’ha cridat molt l’atenció algunes de les observacions i conclusions que s’estableixen:

se trata de un derecho que “toda persona” tiene a “solicitar y recibir la ayuda necesaria para morir”, siempre que se cumplan una serie de requisitos como sufrir una “enfermedad grave e incurable” o “un padecimiento grave, crónico e imposibilitante”.

Parla també la sentència que no existeix un dret únic com és el dret a la vida, sinó que aquest es veu matisat pel dret subjectiu a la mort:

Derecho de autodeterminación de la persona para que pueda decidir el modo y momento de su muerte

I el que m’ha semblat encara més rellevant, per concret i assenyat, és el respecte a l’autonomia de la pròpia existència:

“debe ocuparse de las situaciones de sufrimiento extremo objetivo que la persona considere intolerable por que afecten a su derecho de integridad personal en conexión con la dignidad humana”

“esto demanda a los poderes públicos el deber de habilitar las vías necesarias para permitir la ayuda de terceros en contextos eutanásicos porque de otra forma podría abocar a la persona a una muerte degradante”

Tot plegat, coses realment importants i una absoluta victòria en matèria de drets. Marcarà un abans i un després per la nostra societat. Una societat on nosaltres ja tenim poc a dir i on ideologies com les de Tamames o les de Vox (per cert, impulsors del recurs d’inconstitucionalitat) quedaran sobrepassades per un nou modus d’entendre la vida i la mort.