MA SOLITUDE

Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude
Je m’en suis fait presque une amie une douce habitude
Elle ne me quitte pas d’un pas fidèle comme une ombre
Elle m’a suivi çà et là aux quatre coins du monde..

De ben segur que tothom recordarà el títol d’aquesta nota editorial associat a la cançó de Georges Moustaki. Corria l’any 1969 i, aquell jove cantautor francès d’origen jueu-grec i del qual es quedà penjada la Piaf,  presentava aquella cançó.

La solitud ha estat una disposició humana subjecta a moltes aproximacions literàries. Sovint ho ha fet des de la seva comprensió com a càstig i penitència, també com substrat necessari per a la meditació i fins i tot, com a condició associada a la figura de l’heroi romàntic que, com un Clint Eastwood qualsevol, apareix inesperadament i marxa dibuixant un perfil polsós, únic i justicier.

En Moustaki, però també altres cantants hispans, recordeu a Emilio José, explotaven el terme buscant una certa admiració del públic i, si m’ho permeteu, una certa predisposició a l’acolliment romàntic davant la vulnerabilitat i la manca d’amprar. Avui, la meva intenció n’és un altra.

Avui la meva intenció és aproximar-vos el fenomen empresarial que ha aparegut al voltant de la soledat. No exclusivament associat a la pandèmia, però també per aquest motiu, està naixent una verdadera indústria que intentarà treure’n profit del creixent individualisme i aïllament que es constata en les societats desenvolupades.

Ja veureu, la meva reflexió, és que no tan sols pels milions i milions  de persones que viuen sols a causa del progressiu envelliment de la societat i, per tant, del creixent nombre de viudetats existents, sinó per altres fets socials com la política del fill únic a la Xina, o les cultures del trencament de llaços socials a causa dels “imprescindibles” trasllats laborals, neix, de forma molt abrupta, la institucionalització d’una tendència imparable: la soledat.

Així, un quasi imperceptible canvi que va des de la consideració, als anys vuitanta i noranta, de la “Privacitat” com un estat associat a l’èxit i a l’autosuficiència del “single”, fins a arribar a la consideració de la soledat com a signe inequívoc de malaltia social que cal enfrontar com si d’una nova pandèmia es tractés, s’ha instaurat, com dic, un important canvi de tendència en el nostre entorn.

Al meu entendre, la idea que rau al voltant d’una comprensió medicalitzada del fenomen, està permetent la irrupció, no tan sols de múltiples iniciatives privades al voltant de l’oci, l’ajuda robòtica o la permanent connexió digital, sinó de programes governamentals orientats a l’acompanyament i a l’assistència que no trigaran a universalitzar-se (“care more health togetherness”).

Acabo, des d’un pla absolutament personal, referint tres moments de contacte i, per tant, d’absoluta consciència amb el que avui expressem en aquest editorial:

El primer d’ells va ser quan un bon amic em deia: “mira Manel, yo he aprendido a estar solo”. Més enllà de l’esperit lliure que la soledat voluntària, en el seu cas, significava, no em cabia cap dubte  que l’amic m’estava expressant aquella circumstància des d’una resignació no exempta d’autosuficiència i també preocupació.

El segon moment que vull referir, va ser extraordinàriament colpidor per mi. La meva mare, des dels seus 90 anys, vivia absolutament sola per les exigències de la pandèmia a causa del COVID. Havia estat una decisió entre tots els germans i s’havia pretès l’encerclament de la meva mare en la bombolla de seguretat que significava la seva solitud.

Confesso que van ser molts els moments en els quals vaig pensar: “Au, a prendre per c..!, m’emporto la meva mare a casa i que sigui el que deu vulgui”

El tercer i darrer apunt que volia expressar, també va ser compartit en una nit de sopar amb amics. En aquella vetllada, una vella i gran amiga suggeria la possibilitat d’adquirir una casa que generés la possibilitat de viure, en una certa col·lectivitat, tres o quatre parelles. Aquest plantejament, com no se us escapa, permetria  la possibilitat de l’acompanyament quan les inevitables solituds arribessin.

Ara sí que finalitzo, i ho faig havent-vos traslladat aquestes observacions personals que no fan altra cosa que interrogar-me al voltant d’una nova “modernitat” que se’m tira al damunt, perdó, se’ns tira al damunt.

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

10 comentarios en «MA SOLITUDE»

  • el sábado, 4 de diciembre de 2021 a las 10:43 pm
    Enlace permanente

    Amic Manel, un altre tema interessant.
    La paraula “solitud” significa: qualitat d’estar sense ningú.
    N’hi ha de “diferents” tipus: emocional, existèncial, transitòria, crònica, imposada…també positiva.
    La no buscada i per lo tant no volguda, pot donar lloc a desenvolupament de patologies varies i conegudes, a banda de inseguritat, pors, etc.
    Voldria obrir una finestra més respecte a aquest mot, sense deixar de dir-te, que en els termes que et refereixes, comparteixo la teva reflexió i “ angúnia “.
    No obstant, buscada i acceptada, podríem pensar en el concepte de Friedrich Nietzsche que ens diu: “la vàlua de l’ésser humà es mesura per la quantitat de solitud que li és possible suportar”.
    Schopenhauer defensava que l’estat ideal de les personas amb inteligèncias superiors era la solitud. Per al filosof alemany, les persones busquen estar acompanyades perquè no es troben bé amb elles mateixes i no es suporten quan estan soles.
    Com veuràs, una finestra diferenta on el mateix paissatge ( solitud), es visualitza d’una altra manera.
    Salut, abraçades i tertúlia.

    Pere S.

    Respuesta
  • el domingo, 5 de diciembre de 2021 a las 7:07 am
    Enlace permanente

    Manel cuentas el tema como la soledad con aspectos y desde el un punto de vista casi divertidos, si no fuera por lo que significa. La distancia, al menos física con los padres y los hijos, junto con los años que van pasando. Es posible que a algunos de nosotros, nos toque vivir unos años no en soledad pero si solos y que menos que contar con un grupo de amigos como la púa para reírnos juntos.

    Respuesta
  • el domingo, 5 de diciembre de 2021 a las 11:06 am
    Enlace permanente

    Pues sí, tema más que interesante, porque es una realidad que de manera natural y poco a poco, se va percibiendo cada vez más como un problema de futuro.
    Por más que Nietzsche o Schopenhauer le vean al tema aspectos diferentes o incluso positivos, lo cierto es que creo que para la mayoría de las personas mayores, la soledad no deseada o buscada, acabará siendo un elemento distorsionado del final de su vida.
    Supongo que la clave para no hundirse en el aislamiento, estará en ser capaces de mantener actividades de relación social, aunque requiera un esfuerzo.
    Otra alternativa, que tú apuntas, pasa por buscar espacios comunes donde convivir con otras personas que puedan estar en situaciones similares. Sí puede ser en un contexto de amigos, familiares o conocidos, supongo que aún mejor. Creo que es un modelo bastante desarrollado por ejemplo, en los países nórdicos. Solo hace falta tener los suficientes medios económicos para podérselo pagar, por tanto no será una solución global para todos.
    Buen tema para reflexionar y debatir, Manel.
    Un abrazo.

    Respuesta
  • el domingo, 5 de diciembre de 2021 a las 1:13 pm
    Enlace permanente

    Manel, un altra vegada ens portes un gran tema per reflexionar i discutir. La solitud ha estat i es una de les preocupacions mes importants del ser humà, amb matisos diferents segons els grups d’edat i agreujada per la possible manca d’autonomia dels mes grans. En el segle XX hi va haver un canvi mol gran en el model de convivència familiar, principalment per la incorporació al mon laboral de la dona que sempre s’havia fet càrrec del cuidat de persones dependents, grans o petits, i aquest problema encara no l’hem resolt de manera satisfactòria per tots. Crec que amb els condicionants actuals es millor un model generacional, agrupament de gent de la mateixa edat, que plurigeneracional com era l’antic model familiar. Com diu el Gabi, probablement cada vegada tindran més èxit, si un s’ho pot permetre econòmicament, els apartaments en una multipropietat que garanteixi els serveis bàsics. Si la convivència es entre amics, tant millor. El que tots temem es por convertir fins i tot en una experiència divertida i més amb el Metaverso Max que ens permetrà anar a tot arreu sense moure’ns de casa. M’apunto.
    Gracies per fer-nos pensar. Una abraçada.

    Respuesta
  • el domingo, 5 de diciembre de 2021 a las 8:44 pm
    Enlace permanente

    El tema de la Editorial de esta semana es un tema muy interesante y preocupante a la vez que ya nos está afectando como sociedad y como humanidad.
    La soledad que más nos debería de preocupar es la de la persona mayor, que a parte de estar sola o aislada no anda muy bien de salud, vivir en soledad con 40 años y pudiendo moverte no es ningún problema, más de uno lo querría como modo de vida, pero estar en soledad a los 80 años jodido o mermado de salud es otro tema muy diferente y quizás el que propones para debate.
    Las comunidades de las que hablan en los comentarios están bien, pero entiendo que podrían suponer un cambio de ubicación física y seguramente difícil consecución.
    Imaginaros como dice Cinta vivir en tu casa habitual, en soledad, pero sabiendo que dispones de espacios virtuales para reunirte con los amigos y con las amigas.
    Imaginaros tener una sala de chat virtual para la Púa Web. El que se sienta solo o quiera charlar se conecta con su sistema de RV y de golpe entra en un espacio donde estaremos el resto de colegas y donde podremos hablar, escuchar música o ver una película todos juntos…( las cervezas te las tendrías que sacar de tu nevera… jajaja)
    Imaginaros esto y que cuando quieras, te desconectas y vuelves a tu soledad, tu espacio, tu tranquilidad.
    Me parece una buena manera de combatir esa “solitude” sin mucho cambio.
    Y si no, nos buscamos un pueblo abandonado bonito en un lugar bonito y cada uno se arregla una casa y formamos nuestra comunidad para nuestros años de soledad… si es que llegamos.
    De cualquier manera, sigue siendo un tema muy interesante a la vez que preocupante.
    Una editorial para reflexionar mucho.
    Un abrazo.

    Respuesta
  • el lunes, 6 de diciembre de 2021 a las 11:41 am
    Enlace permanente

    Molt interessant tema, Manel…! Coïncideixo amb tots en que la solitud canvia radicalment si és un fet desitjat o acceptat per la persona, o si no ho és…en especial si la persona és gran i està malament. També pot afectar la qüestió econòmica, encara que ja sabem que els diners no donen la felicitat (hi ha hagut persones inmenament riques que han sigut molt infelices -Cristina Onassis,…-).
    Sí crec que és important fer l’esforç de crear xarxes a prop, amb amics o activitats que interessin, per a prevenir l’aïllament no desitjat.
    Les autoritats i serveis socials tenen un paper important en quant a detectar i buscar sol.lucions per a prevenir aquesta solitud “patida”… Hi ha una part que depèn de l’atzar: A cap persona gran, que no pugui tenir els fills o familia a prop, encara que sigui esporàdicament, se li cura aquesta sensasió de solitud, encara que l’entorn ho faci bé.
    Gràcies per obrir aquest debat…! La suggerència del Max del xat virtual de la Puaweb, em sembla una idea brillant, com totes les que ell té.
    Petonassos a tots
    Cristina

    Respuesta
    • el lunes, 6 de diciembre de 2021 a las 1:00 pm
      Enlace permanente

      Jajaja, por alusiones Cris,
      No descartes tener nuestro chat virtual La Púa Web con avatares… tiempo al tiempo.
      Un beso.

      Respuesta
  • el miércoles, 8 de diciembre de 2021 a las 10:45 am
    Enlace permanente

    Benvomgut Manel.
    He volgut escriure un comentari a la teva editorial, no pel tema, en absolut mancat d’interès, si no per la cançó triada, Ma solitude, del gran Georges Moustaki, nascut a Alexandria (1934) i mort a Niça (2013). Fa uns anys, jo també en vaig utilitzar uns versos en el guió d’una exposició sobre pràctiques funeràries prehistòriques, titulada La fi és el principi. Els versos van ser:
    Elle sera à mon dernier jour
    Ma dernière compagne
    Non je ne suis jamais seul
    Avec ma solitude.
    Em van servir per evocar un gran canvi que va tenir lloc en una etapa de la prehistòria, quan es deixà d’enterrar de forma col.lectiva per a fer-ho individualment.
    Sens dubte, una bella cançó.

    Respuesta
  • el viernes, 10 de diciembre de 2021 a las 2:09 pm
    Enlace permanente

    Manel, com sempre has tocat un tema molt interessant i dels colpidors.
    Com a “single” des de fa molts anys, podria fer un elogi de la meva companya, molts cops tan agradable i alliberadora. Però, és clar, no tot són flors i violes, i tots -acompanyats o no- sentim les seves punxades de tant en tant. A tots ens fa molta por que es faci senyora absoluta de la nostra vida… per això, malgrat tot, tots aquests “invents” (no entro en el negoci muntat al voltant) del nostre segon segle, benvinguts siguin!
    Aquest cadell de metavers nostre n’és un magnífic exemple.
    Així que foragitem al coco tant com podem. Cuidem tots dels nostres i cuidem-nos entre nosaltres i sempre que vulguem, i fins i tot quant no vulguem, aprenguem a gaudir com Georges de “notre solitude”.
    Una abraçada

    Respuesta
  • el domingo, 12 de diciembre de 2021 a las 6:24 pm
    Enlace permanente

    Benvolgudes i benvolguts, moltes gràcies per la vostra participació en aquests comentaris al·lusius a la editorial d’aquesta setmana. La veritat és que estem al davant d’un fet incontrovertible, una nova realitat impulsada a partir dels grans canvis en els models productius, la incorporació de la dona al treball fora de casa i, com a conseqüència, el canvi d’un model familiar clàssic on, l’aixopluc dels grans de les famílies, era un procés normal.
    Quan s’encara aquesta emergent i gegantina realitat, jo crec que la primera ratlla que hem d’imaginar, ho dic per que és una gran divisió que canvia la perspectiva, és el grau de dependència que acompanya l’estat de soledat: és depenent i en quin grau? o, pel contrari, és absolutament independent? Els grans problemes arriben en aquesta fase d’incipient dependència, si m’ho permeteu, quan encara la dependència te camí pel davant i encara queda trànsit fins la invalidesa.
    Òbviament, la persona sola i independent, acabarà sent receptora de mil i una ofertes que atenuaran la seva situació. Consumirà i consumirà (això és una exageració) i podrà vèncer les seves hores soles i llargues amb major o menor humor, frescor i enriquiment. Com diríem en altres contexts, això anirà per barris.
    Però, malgrat que tot és solitud, òbviament hi han matisos: Podem imaginar una persona sola a casa que, en el millor dels casos, pot atendre econòmicament la subsistència bàsica de la seva situació, però comença un camí de dificultats creixents en la seva autonomia, comença a necessitar ajuda per la seva higiene, per cuidar del seu vestit, per anar a comprar, per no estar permanentment davant de la tele, per passejar una estona… en definitiva per que la seva solitud no aixequi més barreres.
    Tard o d’hora, arriba algun afegit per els seus dèficits: una caiguda; un ensurt amb els focs a gas de la cuina; la mort d’un amic amb el que de tant en quan parlaven per telèfon… En definitiva la continuïtat d’un procés on la solitud és sempre present i on, els seus efectes, van fent créixer les conseqüències vers aquella persona.
    I el temps va passant, la lluïdesa no és la mateixa, i arriba un moment on tot persistint una terrible solitud, algun membre de la família comença a apuntar altres solucions: I si me l’enduc a casa, què dirà el meu marit? I si li busco una residència? No se si podré pagar-la però jo crec que estarà millor atesa i, per damunt de tot, tindrà companyia. No, no, mantinguem-la a casa i busquem a algú que li faci companyia durant les nits…
    En fí, que a ningú se li escapa que les coses són i seran més o menys com les que entre tots hem anat apuntant. Ningú ens ha d’explicar gaires coses, i espero que tothom entengui que al voltant d’aquest procés, històricament menys palès, s’aixequi una industria i un negoci de magnituds poc imaginables. Una industria on la robòtica i el món digital seran essencials i, on de seguir les coses com fins ara, l’Estat del Benestar arribarà absolutament exhaust i amb poques possibilitats per atendre l’univers de detalls que la solitud demana.
    Abraçades per tots i totes

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.