LLEI TRANS
LLEI TRANS.
Els que em llegiu a través d’aquests racons editorials, farà temps que us haureu adonat de la meva més supina ignorància en molts dels temes que intento presentar. Així, sovint, més enllà d’expressar opinions formades respecte a temes d’actualitat, no faig altra cosa que expressar dubtes i sol·licitar ajuda per millorar la meva comprensió. Avui, serà un d’aquests dies.
Ja veureu, no fa pas gaire temps em confessava tan interessat com incapacitat per entendre i posicionar-me al voltant de certes definicions afectives modernes: que si no binàries, que si poliamoroses, que si fluides o no fluides.. buff Manel!, pensava jo, no se si aquesta meravellosa audiència estarà preparada per parlar d’aquestes coses, igual a poc a poc, potser més endavant. Doncs bé, estava jo en aquestes cuites quan de sobte, el passat 16 de febrer, el congrés dels diputats a Madrid, va aprovar la Llei Trans, i aquesta circumstància, per la seva proximitat a la nostra vinculació professional, sí que em semblava un magnífic motiu per cercar la vostra opinió al respecte. Comença per aquí, vaig pensar.
La Llei Trans promulgada té, a parer dels grups polítics que l’han legislat, l’objectiu de promoure la igualtat de drets per les persones trans i col·lectius LGTBI; sostraure a les persones trans de la seva històrica condició patològica; afavorir el canvi de sexe registral, i altres avanços en drets pels col·lectius assenyalats.
El punt fonamental de la llei trans i sobre la que persistirà un alt grau de contestació social serà l’autodeterminació de gènere sense haver de passar per cap procés d’hormonació, procés quirúrgic, ni període d’avaluació psicològica, per acreditar la seva voluntat de canvi de sexe.
L’esmentada autodeterminació podrà ser lliurement expressada a parir de la voluntat de qualsevol sol·licitant major de setze anys.
Els menors de 14 a 16 anys podran fer-ho amb consentiment dels seus progenitors, mentre que els menors d’aquestes edats, és a dir, aquells entre 12 i 14 anys requeriran autorització judicial.
Finalment, els menors de 12 anys no podran canviar el seu sexe en el registre, però sí, el seu nom, en el seu DNI.
En el mateix context, queden prohibides les pràctiques quirúrgiques de canvi de sexe per menors de 12 anys i alhora, les famoses i polèmiques teràpies de conversió.
Fins a arribar a aquest punt, la societat occidental, algunes, no totes, hi han hagut de passar un llarg procés de discussió i maduració al voltant de la reivindicació dels col·lectius afectats. Així, per disposar d’una dada complementària, haurem de saber que en Espanya existirien entre 14 i 25000 persones trans (0,04%) de les quals, 700 serien menors.
Quan llegeixes una mica al voltant d’aquesta decisió política i t’enfonses en les arrels d’inspiració religiosa i científica que al llarg dels anys han anat dominant la reflexió, t’adones en el grau de patiment que, ben segur, aquestes persones i col·lectius han patit.
Així, sense anar més lluny, va ser un endocrinòleg, en Harry Benjamin, qui als anys cinquanta va parlar de transexualisme i va establir els criteris de diagnòstic i tractament del desordre des d’un triple vessant: psiquiàtrica, endocrinològica i quirúrgica.
Als anys setanta i vuitanta els criteris de Benjamin es van estendre i van fer hegemònica la comprensió d’aquelles circumstàncies com un quadre mèdic que, com a tal, requeria la consideració de malalt a qui ho expressava.
La història la coneixeu tots, la transsexualitat era un trastorn mental que implicava una avaluació psiquiàtrica per ser diagnosticada i un tractament hormonal i quirúrgic per abordar-la.
Des de la tercera revisió de la classificació DSM (III) fins a la més recent revisió del 2015, la conceptualització, amb matisos, sempre ha estat la mateixa: un trastorn de la identitat i la conducta sexual.
Actualment, i clau per entendre el recent impuls polític, la reversió del concepte i la reorientació de la seva comprensió social, ha estat la seva redefinició i acceptació com a disfòria de gènere qui tanca la porta a la consideració de malaltia i l’obre a un fet sociològic que s’entén des de la tolerància a la diversitat.
El debat està servit. Així, si la desmedicalització ha començat al sostraure el concepte de malaltia sexual del focus principal, continua la polèmica oberta a l’atribuir a la lliure autodeterminació de la persona afectada la possibilitat de modificar, segons la seva voluntat, el gènere sota el qual es vol expressar. La traducció dels efectes sanitaris, socials i econòmics no són pocs, però una societat madura haurà de fer esforços per conviure.
A veure noies i nois, espero la vostra aportació.
Manel Serrano
- LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA - sábado, 25 de noviembre de 2023
- TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA - sábado, 28 de octubre de 2023
- NOTÍCIES DE L’ESTIU - sábado, 23 de septiembre de 2023
Disforia de genere es una question legal o una clasificacio médica? No es tracta nomes de cambia el nom el DNI, es que per la transexualitat necesitan una intervencio, ja sigui médica o quirúrgica i les lleis no deiurien posar una una edat per accedir sino facilita un acces i donar formacio i informacio adecuada. Si deixat de ser una malaltia, que no ho ser, qui será els qui ajudin a aquestes persones que se sentin estranys en un cos. No vull dir qui siguin els metges pero te que haver-hi qualqu que els guii i tambe ens els pares. No conec aquest mon
Manel,
Yo como tú, cada día me pierdo más con estos temas que parece que sin ellos no podemos vivir.
Yo no sé que Ley Trans debería haberse hecho o no, y no sé, porque no lo he estudiado, si era necesaria esta ley o no.
Por la parte que toca a los/las implicados/as veo lógico y necesario dar salida a esas situaciones físicas y psíquicas que conllevan sufrimiento y discriminación, y por la otra parte, al menos por la mía, con el respeto a todos y todas veo que nuestra sociedad no tenía bien cogido por los cuernos este tema.
Lo que no acabo de entender es que yo, a partir de cuando esté en vigor esa ley, pueda ir al registro civil y decir que me cambien el nombre a Josefa Manuela por que sí.
Se me ocurren muchas situaciones, pero eso sería decirlo en otra editorial.
Un tema para debatir.
Un abrazo.
Amic, sobre les teves propostes editorials, t´encoratjo a activar una fórmula de trobada de grup obert per poder compartir-les i debatir-les amb l´intensitat i l´importància que es mereixen.
Realment dignes de tertulia/debat.
A veure si un dia ho podem fer realitat.
Seria molt instructiu i interessant.
Una abraçada.
Mol ben plantejada aquesta qüestió de tanta actualitat, Manel. Crec que en el tema de la transsexualitat, la societat ha anat per davant dels legisladors, com sol ser habitual, i la majoria de gent ja no ho consideren una malaltia sinó una manera de ser. Que no siguin necessaris tractaments mèdics o quirúrgics pel canvi de sexe al registre civil em sembla bé, perquè l’adolescència pot ser una època molt confusa i d’aquesta manera no hi haurà tanta pressió ni s’han de prendre mides irreversibles abans de madurar la identitat sexual. Em preocupa la reiteració del tema als mitjans de comunicació i alguns discursos negant el sexe biològic per la seva repercussió en nens i adolescents.
Una abraçada.
Manel, com tu bé assenyales, és difícil tindre una opinió clara – i encara més legislar – sobre aquests temes.
Valorant-ho des del cor, des del desig de què les lleis almenys no danyin a les persones, crec que hem de replantejar-nos moltes coses i tirà endavant, mai enrere, venint com venim d’uns hàbits socials i uns estereotipis que el nostre enteniment ja rebutja.
Per la nostra generació – evidentment no som lliurepensadors sinó fills de la que ens toca viure – ja ha estat un canvi important deixar de veure la realitat trans com un trastorn precisat d’ajut mèdic o psicològic.
El respecte a aquestes persones és fonamental i no hauria de ser mai la mateixa societat la que els hi crees la necessitat d’ajut.
No vull recordar els dramàtics fets dels recents suïcidis de nens.
Però reflexionar sobre l’adequació de la llei a la realitat trans encara em resulta molt complex. Pels de la nostra generació potser ho és més?… o gaudir de més perspectiva és el que ens confon i omple de dubtes?
Les meves fan referència, per damunt de tot, a les edats escollides a la llei per prendre certes decisions. Que difícil és establir-les!
Ahir, parlant amb dos pediatres amics, em deien que ells veuen dos tipus de casos ben diferenciats: els dels nens que amb 3 o 4 anys ja ho expressen clarament i un segon grup que ho expressen sent ja adolescents, en una edat i amb un entorn malauradament molt més condicionants.
En podíem parlar hores i hores… em sembla a mi.
Es necessitaria un Salomó modern (Déu ens lluïres del d’abans de Crist).
I com no hi és ni hi serà, és imprescindible que tots, polítics, legisladors i la societat en general estiguin ben atents al que han de dir els afectats i les seves famílies.
Manel ets un editorialista estil Sant Tomàs: sempre ficant el dit a la nafra. Enhorabona.