L’ART LA MALLATIA I LA MORT (VI)
LA INSPECCIÓ MÈDICA. HENRY TOULOUSE LAUTREC
“La Inspecció Mèdica”, pintura que avui portem a la vostra consideració, al·ludeix a una de les malalties que van afectar Toulouse Lautrec, la sífilis. Aquesta malaltia, en aquell moment encara diagnosticada clínicament (la reacció de wasserman és de 1906), va ser la responsable, juntament amb un evolucionat alcoholisme, de la mort del pintor al començament del segle XX.
Notes de context
Henry Toulouse Lautrec va nàixer el 1864 a Albí, i va morir el 1901 en una localitat propera a Burdeos.
Fill d’una aristocràtica família, va nàixer afectat per una malaltia hereditària, la picnodisostosis, que a més d’una baixa alçada i dismorfies craneo-facials, li van procurar la fragilitat òssia responsable de fractures en ambdues cames i un posterior defecte en el seu desenvolupament físic.
El mateix Lautrec escriuria: “pensar que nunca hubiera pintado si mis piernas hubieran sido un poco mas largas”
El llarg patiment i aïllament de Lautrec promogut per llargs mesos de rehabilitació, i el rebuig d’un pare autoritari i poc compressiu, acabaran per modelar el seu caràcter i impulsar la seva marxa a París.
Dotat de grans habilitats pel dibuix i en un moment artístic on l’impressionisme i el realisme social són les tendències dominants, Lautrec comença la seva formació a la capital francesa amb una primera orientació clarament clàssica i academicista.
De seguida, el nostre protagonista és convocat per la mítica que rodeja el barri de Montmatre, i acabarà per instal·lar-se en aquell entorn on, pocs anys abans, s’havia desenvolupat la revolució de la Comuna de París. La ubicació de Lautrec a Montmatre serà distintiu per la història de la seva pintura: Le Chat Noir, Le Moulin Rouge, Le Moulin de la Galette passaran a ser icònics en el començament del nou segle.
La seva tendència al retrat social, el seu interès per un món de marginalitat i alhora el gust per les escenes nocturnes, recreatives i lúdiques, comencen a definir el seu art. Sens dubte l’amistat amb Degas i Van Gogh, juntament amb el seu allunyament de l’observació naturalística, fan que els entesos hagin identificat la seva pintura com Postimpresionista.
Toulouse Lautrec vivia, fonamentalment, de les assignacions que li arribaven des de la seva poderosa família, li va ser quasi impossible vendre la seva pintura, ja que sovint era qualificada d’indecent o immoral. Una oportunitat limitada, però transcendent per la història de l’art, va ser quan se li va oferir la possibilitat d’incorporar els seus coneixements en uns nous formats comunicatius: els cartells. Lautrec, a més de generar uns necessaris ingressos, aplica una tècnica, sovint classificada com a japonesa, i que identificarà el seu dibuix i la seva pintura amb criteris de transcendència històrica.
Toulouse Lautrec, delmat per la sífilis i un consum compulsiu d’alcohol és obligat a abandonar París i a traslladar-se a un sanatori a la localitat de Malromé. Mor durant el primer any del segle XX, tenia 36 anys.
La Inspecció Mèdica
“La inspecció mèdica” és una pintura de la que podríem anomenar la breu maduresa de Lautrec. Toulouse Lautrec pinta aquest oli, de moderades dimensions, a l’edat de 29 anys.
M’entusiasma la pintura que avui descrivim, més que per la seva singularitat tècnica, pel fort missatge de contingut social que, a parer meu, representa. Òbviament veiem una escena on dues dones, prostitutes ambdues, fan cua a l’espera d’una inspecció que, el metge, vinculat al servei d’higiene pública, realitzarà buscant possibles signes de sífilis, o de qualsevol altre malaltia venèria de les que pogueren ser portadores.
La pintura disposa dues figures en el centre d’una habitació on els tons vermells, a més de dominants, voldran expressar l’associació, del lloc i el moment, en un món de conductes dissipades i sovint associades al vici i trencament de l’ordre social existent. L’habitació disposa d’una finestra que permet, des de la transparència d’una subtil, i poc púdica cortineta, identificar un sol i un cel de París que es retalla sobre el perfil d’algunes edificacions properes.

Les dues figures centrals, no oculten, però desplacen, a una tercera que es disposa d’esquena dirigint, el seu aparent interès, al través de la finestra que anteriorment descrivíem.
Les protagonistes de la pintura, són dues prostitutes, una de les quals, la primera, és Gabrielle, amiga i model del pintor en vàries de les seves obres. De la segona, en desconeixem la seva identitat.
Ambdues dones es disposen en fila i a l’espera de la visita mèdica. Lautrec les pinta captant la humiliació que suposa haver-les de veure fent cua amb la combinació arremangada i deixant exposada la seva nuesa. Malgrat tot, el dibuix del pintor no permet que l’expressió signifiqui ferida, sinó que de forma intencionada els hi atribueix un aire de dignitat que compensa l’ofensa que aquella situació suposa. Si em permeteu una consideració addicional, us diré que per mi, Lautrec, no solament aporta una gran composició estètica, sinó que elabora una escena de gran talent expressiu on, la serenor de Gabrielle, contrasta amb el punt d’inquietud que s’aprecia en la segona de les figures.
Tal com esmentàvem anteriorment, Gabrielle i la seva companya no oculten a una tercera figura del quadre. Es tracta d’una figura femenina que està d’esquena a l’observador i que, guarnida per un vestit llarg i nuat a la cintura, permet deduir la seva condició de “madame” i rectora del prostíbul. Filant una mica més prim i de forma una mica agosarada, deduiríem a la responsable del local i de les dones, esperant, potser fumant, les notícies respecte de la salut de les pupil·les. Lautrec aconsegueix, sense cap identificació facial, construir una figura que, inquieta i nerviosa, pateix per la continuïtat sense entrebancs del seu negoci.
En definitiva, Henry Toulouse Lautrec ens mostra la realitat d’una activitat trista i denigrant, però ho fa reivindicant la dignitat i comprensió que aquell món, aquelles dones, i fins i tot ell mateix, també es mereixien.
- LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA - sábado, 25 de noviembre de 2023
- TERRA D’ISRAEL, TERRA DE PALESTINA - sábado, 28 de octubre de 2023
- NOTÍCIES DE L’ESTIU - sábado, 23 de septiembre de 2023
Cinta ets una estupenda guia. Sense tu no hauria vist ni la meitat dels detalls que ens explicas. Mentres he anat llegint l´entrada he tingut que pujar unes quantes vegades a tornar a mira la pintura. Que
m´agradaría tornar a fer algun viatge i poder disfrutar de la teva companyia i explicacions dels museus i quadres. Petons
Lourdes
Gracies Lourdes per la part que em toca del record i enyorança dels nostres viatges i les ganes de repetir-los, però el article es de Manel. Ja m’agradaria saber descriure un quadre d’una manera tan deliciosa com ho fa ell! Aprofito per enviar-te una abraçada.
Fantàstic i interessantíssim l’article, Manel. I com sempre, deliciosament escrit.
La figura de Toulouse Lautrec és captivant i la seva obra, com el seu principal “vici”,embriagant, més enllà dels fabulosos i mítics cartells.
Permet-me una curiosa digressió: tot just fa uns dies vaig gaudir, de la mà de la Julie Andrieu, la famosa i “estilosa” periodista francesa dels programes de cuina a la 2 de TVE, d’un programa titulat “La mesa de Toulouse Lautrec”. Te’l recomano si no l’has vist.
Enhorabona! Fantàstic!
Fantàstic, Manel. No nomes ens fas gaudir del cromatisme del quadre, sinó que amb la teva descripció penetrem al interior de les figures per conèixer els seus sentiments. Es impressionant la capacitat d’un llapis o un pinzell per fer aflorar sentiments segons tiri cap a dalt o cap a baix i la teva per captar-ho. Moltes gracies.
Una abraçada.
Us imagineu una consulta de ginecologia o dermatologia funcionant avui dia de la mateixa manera que en aquella època?
Doncs, des de la perspectiva actual es podria concloure que aquest cuadre és la representació més realista de denúncia social sobre la moral burgesa de l’època.
Una burguesia que criticava i castigava aquestes conductes, tot i estar permesa sempre i quan es pasesin les corresponents revisions mèdiques i fosin negatives, i que la pròpia burgesia la practicava i gaudia ( recordem també que les malformacions del autor, probablement fosin fruit de la endogàmia familiar que la seva noble família practicava ).
Quin vermell més sanguinolent, més infecciós es representa al fons del cuadre.
Unes dones que són autèntica “poesia intimista” sobre aquest fons vermell infecte de la malaltia sifilítica o d’una societat malalta.
Víctimes de la malaltia o del mateix moment social ?
Com sempre, l’art és interpretatiu; pincellades de paraules evocadores.
Pere S.
Manel! M’ha agradat molt, com sempre fas, la descripció detallada de la obra, i en aquest cas que hagis aprofitat per a explicar com va ser i viure l’autor de la mateixa, Henry de Toulouse-Lautrec. Veus i vius la seva obra des d’una perspectiva propera, amb els detalls que coneixeriem si fossim coetanis. També m’ha encantat la “cirereta” del Pere R., amb el programa de la Julie (que de vegades veig), justament referent al pintor, amb el que pots veure “in situ” tants detalls de la seva vida i d’altres plaers que va gaudir, com la cuina, en els que va ser un autèntic Master Cheff del seu temps.
Petons als dos
Cris
Aunque conocía la popular obra de Toulusse Lautrec, por otra parte enorme para lo joven que murió, me han resultado muy interesantes tus “notes de context”, acercándonos la vida y contexto social del pintor y, por supuesto, la magnífica descripción que haces del cuadro que nos presentas.
Un cuadro que, al menos a mí, me trasmite una cierta sensación de pudor, de vergüenza, no por la existencia de los desnudos, sino porque representa una denuncia de una sociedad hipócrita y sobre todo la denuncia de una humillación de las dos protagonistas de la imagen. Me llegan los detalles que resaltas…., la resignación de las dos chicas, la “madame” queriéndose mantener al margen, la creación de un ambiente incómodo para el observador.
Te felicito una vez más, ha sido un ratito de lectura evasivo, instructivo y también propiciador para la reflexión.
Un fuerte abrazo
Benvolguts, com sempre heu estat absolutament generosos en els vostres comentaris. D’altre banda, tothom sap que jugo amb l’ avantatge que suposa descriure pintures que representen part de les nostres essències i afinitats., i això compta, eh!
Finalment, també val a dir que la pintura del segle XIX, al ser més propera, també és una mica més nostra. La propera entrada, marxarem una mica més enrere en el temps, a veure que tal?
Petons per a tots
Interesante cuadro(imagino el escándalo que debía provocar una pintura así entonces), pero más encantadores tus comentarios que acompañan la imagen. Me hace mucha gracia todo lo que llegas a ver, imaginar y el jugo que le sacas. Me lo paso bomba.
Gracias amigo