L’ART, LA MALALTIA I LA MORT (VII): “La Lliçó d’Anatomia del Dr. Nicolaes Tulp”. Rembrandt Harmenszoon.

Avui us proposo un quadre que té una especial  significació en el context del meu particular interès artístic. Així, la Lliçó d’Anatomia del Dr. Nicolaes Tulp, penso que incorpora característiques particulars que transcendeixen l’estricta visió artística d’una pintura i que, tant de bo, us pugui aproximar i compartir. Comencem per dir que es tracta d’un Oli sobre llenç de 169 cm x : 216 cm i que es conserva al Mauritshuis de La Haya.

Notes de context

Per abastar la lectura d’aquest quadre és necessari que situem el seu context.

Ens hem d’imaginar el segle XVII i les seves particularitats respecte a l’imperi espanyol. Així, aquell període fundacional d’Europa s’escrivia a partir de l’aparició i esclat del nou model polític: la monarquia absoluta. En el context d’aquell nou model polític, i cercant velles hegemonies, arrencarà una terrible confrontació entre les ànimes religioses que dominen aquells territoris.

Reforma i Contrareforma. Catòlics i Protestants, estaran implicats en la coneguda Guerra dels trenta Anys i conformaran el substrat que animi, a més de la intolerància i la crueltat d’aquell temps, la geografia europea que avui coneixem. Espanya en serà un dels protagonistes.

En aquell context, les Províncies Unides (actuals Països Baixos) i territori de l’Imperi Habsburg espanyol, acabaran sent independents i, alhora, fortalesa del protestantisme més rigorós.

Des del punt de vista més artístic, pensem que el segle XVII inaugurarà el període barroc, i és en aquest període artístic on es manifestaran clares diferències en l’expressió pictòrica d’ambdós mons. Així, la pintura més vinculada a territoris catòlics es farà més sumptuosament religiosa, en tant que l’expressada en altres indrets, com per exemple el flamenc, es manifestarà més procliu al protagonisme de l’home, i la seva intimitat, com a fidel reflex de les tendències humanistes imperants.

El clarobscur no és un invent de Rembrandt, però serà ell, i en menor mesura Vermeer, qui posin de manifest la potència narrativa d’aquest recurs. Així, l’enfosquiment de l’entorn d’allò, a qui vols donar protagonisme, pren clara tendència en una pintura que, entre altres coses,  pretén teatralitzar i incorporar dramatisme a les seves escenes.

Finalment, dir que, el segle XVII inaugura una època de clara cerca de respostes en la naturalesa i en la ciència. Així, tot i que l’escolàstica feia temps que buscava l’harmonia entre raó i fe, serà el segle XVII el que insisteixi en la comprensió de la naturalesa humana com a creació divina, no important la divulgació de nous coneixements, perquè qualsevol d’aquests, serà per la Gràcia de Déu.

La Lliçò d’Anatomia del Dr. Nicolaes Tulp

Rembrandt, quan rep l’encàrrec del gremi de cirurgians,  és un pintor jove, de 26 anys, però tot i la seva joventut, ja planteja els criteris tècnics que el faran famós i reconegut: el clarobscur i una especial habilitat publicitària, pels retrats.

La Lliçó d’Anatomia de Rembrandt és un quadre on a primera vista observem a  un grup d’estudiants atenent les explicacions del professor d’anatomia mentre  dissecciona l’avantbraç d’un cadàver. El cadàver està situat al damunt d’una taula de dissecció, probablement de fusta i queda limitat per la disposició d’un gran llibre, probablement d’Anatomia, i que suposadament confirmarà les observacions del professor.

En primer lloc, cal assenyalar que la pintura queda dominada pel plantejament de clarobscurs que hem anat assenyalant anteriorment. Així, tres són els focus lumínics de l’obra: el primer d’ells il·lumina un grup de persones disposades en triangle, un dels quals, el situat en un vèrtex d’aquesta geometria, utilitza un ampli barret com a element diferencial sobre la resta, el Dr. Tulp. El segon focus atorgaria protagonisme a un cadàver situat en la part central i inferior de la pintura. Finalment, de forma més secundària i menys intensa, observem un focus lumínic sobre un gran llibre obert  als peus del cadàver i que tanca la composició.

L’enfosquiment dels vestits de les diferents figures del quadre, així com la subtil tenebra amb la qual Rembrandt insinua la sala de dissecció on transcorre l’escena, promou i augmenta la sensació de curiositat i descobriment en les expressions dels alumnes En paral·lel, contrasta  la solvència i serenitat de Tulp fent costat al dramatisme que genera la lividesa del cadàver disseccionat.

Anant una mica més enllà, podrem observar alguns detalls afegits. El primer d’ells consistiria en el vestit dels metges, i té a veure amb la generació de l’efecte clarobscur. Així, cal fixar-se en la utilització de l’escarolat (Gorguera o enlairament del coll de la camisa. Lechuguilla en castellà). Es tractaria d’un escarolat blanc immaculat i lluminós, que atorgarà nitidesa i contrast a les expressions dels protagonistes.

Un segon element a identificar seria la claredat i precisió amb la qual Rembrandt aïlla el múscul de l’extensor comú dels dits. Sens dubte un prodigi de dibuix, que es prolonga quan observem la continuïtat muscular amb la fàscia sobre els tendons comuns, la del tendó del cinquè dit i, finalment, la del polze.

Altra dels focus interpretatius és el cadàver, ja que Rembrandt, no tan sols deixa veure la seva lividesa, sinó el rigor mortis que tradueix la contracció del quàdriceps dret de la figura i que identifica, presumiblement, una mort recent.

Continuant amb els detalls, us convoco a identificar el gran llibre que se situa als peus del cadàver i que tothom associa al tractat d’Anatomia de Vesalio. No se us escapi que Vesalio, metge flamenc del segle XVI, era la gran referència en els coneixements de la època. Es tracta, per tant, d’una conjectura bastant plausible.

Finalment, convocar-vos a l’observació d’un dels metges situats en el lateral d’aquell “triangle” que significàvem. Veureu que disposa entre les seves mans un paper que, a parer meu, tradueix bastant clarament una de les intencions publicitàries de la pintura i alhora permet alguna consideració complementària.

Rembrandt i els efectes publicitaris.

Tot demanant disculpes per l’extensió d’aquesta col·laboració, no voldria oblidar de fer uns comentaris vinculats a la pretensió darrera del quadre que avui ens visita.

El quadre de Rembrandt és un encàrrec del gremi de cirurgians i, òbviament, pretén traslladar alguns missatges, alguns, més explícits que altres.

En primer lloc, cal assenyalar que la pintura no escenifica una autòpsia, sinó una classe de dissecció anatòmica. Una classe que, acompanyada per un text acadèmic clàssic, vol donar a entendre que estem al davant d’un acte formatiu i de millora dels coneixements d’un grup de professionals.

Val a dir que, juntament amb el professor, el grup de professionals alumnes i assistents a la classe estan perfectament identificats, doncs, els seus noms i cognoms s’han pogut llegir en aquell paper que aguantava una de les figures de la composició pictòrica. No hi ha cap secret. Els metges que adquirien coneixements i es presentaven públicament volia ser un dels missatges centrals del quadre.

El segon missatge ens el trasllada el cadàver. La recerca de la informació vinculada al quadre ens permet conèixer pulcrament la identificació d’aquell cos. Es tractava d’Aris Kindt, un lladre condemnat a la forca en el context d’aquella societat puritana i observadora dels preceptes bíblics vinculats a l’antic testament.

Al meu entendre era molt rellevant que es veiessin les conseqüències de la transgressió moral. Calia fer un ús públic del càstig i era prou important el fàcil reconeixement de la identitat del lladregot. Guaiteu que a aquesta intenció, no és aliena la disposició del cadàver, així, la transmissió del missatge s’aconsegueix i li atorga rotunditat quan el “missatge” se situa amb el cap lleugerament inclinat al davant i perfectament alineat amb la perspectiva i ulls de l’espectador. Si voleu tenir algun altre prova que aquesta disposició artística és substantiva quan l’encàrrec pretén aquesta utilització, aquí en teniu dos exemples mundialment coneguts en el mon de la comunicació.