L’Art, la malaltia i la mort (V): EL CRIT

Oli i pastel sobre cartró. 91x74cm. Galeria Nacional de Noruega.

Iba por la calle con dos amigos cuando el sol se puso. De repente, el cielo se tornó rojo sangre y percibí un estremecimiento de tristeza. Un dolor desgarrador en el pecho. Me detuve; me apoyé en la barandilla, preso de una fatiga mortal. Lenguas de fuego como sangre cubrían el fiordo negro y azulado y la ciudad. Mis amigos siguieron andando y yo me quedé allí, temblando de miedo. Y oí que un grito interminable atravesaba la naturaleza

E.Munch.

Ens trobem  al davant d’una de les pintures més famoses de la història de l’art: “el crit”. Tot i que de bon segur ja sou coneixedors d’aquest extrem, crec que paga la pena recordar que el crit va ser pintat per Edward Munch el 1893 i que ens trobem al davant d’una de les grans referències de l’art contemporani i, més concretament, del gran corrent expressionista en el món de la pintura.

Notes de context

Edward Munch neix el 1863 i, més enllà del precoç descobriment de les seves habilitats artístiques, la seva joventut i començaments pictòrics queden marcats per la mort de la seva mare i de les seves dues germanes.

Aquesta tragèdia emocional que suposa la múltiple pèrdua familiar, aviat es confondrà amb l’inici i establiment d’un trastorn mental que, algunes fonts definiran com a neurosi d’ansietat i altres, com un trastorn bipolar efectiu. Tot, agreujat per un alcoholisme fora de tota dubte.

Munch, convocat per la conjunció artística i astral que commou el cel de París, viatjarà molt aviat a la capital francesa. Ho farà de forma repetida al llarg dels anys i prendrà de seguida contacte amb Lautrec i Gauguín, però també ho farà amb una societat que tot just ha sortit d’una de les grans guerres europees del XIX, una societat convulsa, excloent i injusta, on els grans moviments sindicals i anarquistes, significaran la primera gran contesta social a un industrialisme hegemònic.  

Munch no triga a desenvolupar un estil propi. El seu traç abandona progressivament l’expressió realista i la línia comença a diluir-se, a esquematitzar-se. Alhora, la paleta cromàtica s’intensifica i comença a perdre els seus naturals sentits.

Munch intenta reflectir i allunyar-se de pors  i tortures que no són exclusivament seves, sinó d’un univers amenaçador que l’envolta. En aquest camí, el geni de Munch no trigarà a trobar-se amb Van Gogh i aquest, al meu modest punt de vista, esdevindrà la seva gran referència i propiciarà la seva immortalitat pictòrica.

Munch esdevé  el gran precursor de l’expressionisme europeu, per molts, un motiu on buscar exemple i una porta que obrirà, indefectiblement, el camí per on transitaran  artistes com Kandinsky, Schiele, Modigliani i tot un reguitzell d’estels que il·luminaran els cels de l’Europa d’entreguerres.

El crit

Fa uns dotze o tretze anys vaig tenir el plaer de veure “el crit” “en vivo y en directo”. Aquell viatge a Noruega guardava diferents motius pels quals estar un xic inquiet i nerviós. Un d’ells era arribar al Cap Nord, però entre d’altres, entrar al museu Munch,  situar-me al davant del quadre,  i gaudir d’aquella pintura que mantenia arxivada entre els mites que somiava, algun dia, desvetllar.

És un quadre que, tot i unes mides poc generoses, colpeix a la primera. És un quadre diferent, t’absorbeix, captiva i t’impressiona. Tot just el busques amb la mirada i  et trobes al davant d’una composició on la icona protagonista, sembla, des d’una posició central abocar-se al damunt de l’espectador. Es tracta d’una figura antropomorfa, asexuada, prima,  i amb una expressió  atemorida que transforma les seves mans, en altaveus d’un crit que demana ajuda desesperadament.

Munch, amb un traç voluntàriament descuidat i gruixut, construeix una figura que  sembla tremolar al damunt d’una passarel·la. És una imatge quasi estàtica sobre un camí que ofereix l’única perspectiva lineal del quadre. Semblaria un camí de fusta que podria simbolitzar el camí de la vida.

El crit2

Un recorregut vital en el qual, ell és l’únic que adverteix la imminent condemna d’un cel envermellit, furiós i violent. Una amenaça que transforma un paisatge convertint-lo en un angoixant moviment sinuós i magmàtic.  Una terrible por palesa en uns ulls desencaixats i en un crit que ningú escolta.

Manel

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

7 comentarios en «L’Art, la malaltia i la mort (V): EL CRIT»

  • el sábado, 13 de marzo de 2021 a las 8:06 pm
    Enlace permanente

    Crec que era absolutament necessari que a l’apartat d’art apareixés aquesta obra. M’ha agradat conèixer mes del autor i la seva obra en un article molt ben articulat perquè diu molt en poques línies. No fa falta ser especialment perspicaç per entende que l’autor patia alguna forma de malaltia mental. La cara del crit la coneix tothom, inclús aquells que no saben o no coneixen l’art. Te tanta força que s’ha fet universal (inclús ha esdevinguts icona pels mòbils)

    Respuesta
  • el domingo, 14 de marzo de 2021 a las 12:22 am
    Enlace permanente

    Fantàstic Manel. Gaudeixo molt de l’estil de la teva escriptura, però no només de l’aspecte narratiu, encertadíssim, sinó també de la llengua, del català, del teu tan ric, per a mi ni molt menys oblidat, però desgraciadament tan llunyà. Moltes gràcies per ambdues coses.
    Magistral la contextualització històrica i personal de l’autor, i l’acurada descripció del famós quadre de Munch
    Tal com condueixes el relat, et du a entendre perfectament la intenció i la necessitat de l’autor d’expressar, per fi i mitjançant la mirada expressionista, no un retrat, un fet històric o un paisatge, sinó l’angoixa interior de l’home, “el dolor punyent al pit”, “la fatiga mortal” com a centre i sentit de l’obra.
    A estat un plaer llegir-te.
    Una abraçada.

    Respuesta
  • el domingo, 14 de marzo de 2021 a las 10:28 am
    Enlace permanente

    Exquisit comentari, Manel, tant en el fons com en la forma. M’encanta la lectura psicològica que fas d’aquest quadre, una foto del esquinçament interior.
    Gracies i una abraçada.

    Respuesta
  • el domingo, 14 de marzo de 2021 a las 1:06 pm
    Enlace permanente

    Una pintura, una obra fascinant que no deixa a ningú indiferent.
    Al marge de la ben exposada interpretació iconogràfica, tot i que mai sabrem exactament lo que en ella intentava comunicar-nos l’artista, voldria afegir la magnífica i original manera de exposar i expresar un element físic com es el soroll ( un crit ) en la pintura.
    Interpretacions n’hi varies, però en pregunto: és un crit de l’home vers l’existència que li toca viure o és un crit de la naturalesa vers els comportaments evolutius del ésser humà.?.
    “ Crida l’home o crida la terra? Crida l’ intelecte o crida l’ànima?
    En qualsevol cas, estaria d’acord en que imposa angoixa i desesperació…
    Manel, gràcies per presentar l’obra. Sempre m’ha captivat…

    Respuesta
  • el domingo, 14 de marzo de 2021 a las 7:04 pm
    Enlace permanente

    Una vez más, Manel, me ha resultado muy satisfactoria la lectura de tu artículo. Conocía el cuadro y me gusta, me resulta muy atractivo, pero no había profundizado en su significado ni en las peculiaridades de la vida de su autor, que sin duda, tienen su influencia definitiva en el mismo.
    Ha sido un placer. Gracias y un abrazo.

    Respuesta
  • el martes, 16 de marzo de 2021 a las 8:04 pm
    Enlace permanente

    Gràcies a tots pels vostres comentaris, heu estat molt generosos.
    Per amor al temps de lectura i a l’espai raonable a utilitzar, s’han quedat alguns detalls molt interessants sense explicitar. Un d’ells, i us recomano fermament que ho investigueu, és que mireu les versions preparatòries del quadre que avui presentem. Alhora, feu el mateix amb el quadre “la desesperació” d’un any abans (1892). La icona protagonista en ambdós quadres, personatges com a mínim estranys, arrenquen de versions prèvies on les imatges són més convencionals i no convoquen, ni de bon tros, l’atenció que desperten les versions finals. Semblaria com si un cop plantejat el quadre, l’artista anés fent un exercici de degradació voluntària de la figura fins a trobar el punt de patetisme i angoixa que suposadament mereixia.
    En fi, com us deia al començament. Moltes gràcies pels comentaris.
    Manel

    Respuesta
  • el sábado, 20 de marzo de 2021 a las 9:03 pm
    Enlace permanente

    Siento Manel no haberme podido incluir la semana pasada entre tus declarados admiradores, cuestiones de agenda y obras en casa.
    No sé si me gusta más los argumentos que tratas o cómo los describes y escribes.
    un beso enorme

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *