L’ART, LA MALALTIA I LA MORT (II): GOYA A SU MÉDICO ARRIETA

Francisco de Goya y Lucientes va néixer a Fuendetodos (Saragossa) el 1746, i va morir a Burdeos (França) el 1828. Es tracta, sens dubte, d’un altre pintor espanyol universal que, amb tota la pena i la ràbia, també va preferir viure la fi dels seus dies allunyat de la seva terra.

Per començar aquesta breu semblança, cal que us situeu ràpidament en el context històric de Goya, ja que no és un fet casual per la seva pintura que la seva vida travessés els darrers anys del que anomenen Ancien Régime  (monarquia de Carlos III, Carlos IV i Ferran VII), la invasió napoleònica, el començament del període liberal i, finalment, l’exili francès.

Goya, ho sabeu tant bé com jo, és un geni de la pintura reconegut arreu. Es tracta d’un pintor el qual identifiques, en una primera fase, i probablement fins al patiment de la seva primera gran malaltia,  com a pintor neoclàssic, rococó, molt acadèmic, i influït, evidentment, per els corrents de la segona meitat del segle XVIII.

Però si reconeguda és aquesta brillant fase com a pintor acadèmic i de cort, el millor, segons el meu humil criteri, encara està per venir. Probablement la conjunció de dos fets extraordinaris influeixen en el seu desenvolupament professional. Per un costat tindríem la revolució francesa i uns nous aires de llibertat i justícia que acabarien per definir al personatge com un “afrancesat”. D’altre, el 1790, amb quaranta-sis anys, pateix una rara i greu malaltia que, sense poder parlar de certesa, avui és tipificada com a síndrome de Susac (1).

La síndrome de Susac,  es tracta d’una malaltia probablement autoinmune, que cursa episòdicament, sovint autolimitada, i normalment expressada amb: Hipoacúsia neurosensorial; anomalies visuals per alteracions retinals i petits infarts cerebrals.

Amb els moderns estudis realitzats, queden descartades les dues possibilitats etiologiques que, fins fa pocs anys, semblaven més probables: Saturnisme (intoxicació pel plom de les seves pintures) o Malària greu amb pèrdua d’audició per Quinina.

Alguns experts parlen que serà a partir de la seva sordera quan la pintura de Goya canvia. Probablement la seva introspecció l’acosten més a la cerca de l’expressió dels personatges. La seva pintura va perdent claror, però expressa definitivament un insuperable domini de la llum i els clarobscurs. Comença a no haver dubte respecte a la influència de Rembrandt i Durero en la seva obra.

La invasió napoleònica  i l’anomenada guerra de la Independència van perfilant la seva pintura i l’acosten al que podríem anomenar una tendència clarament expressionista. (l’expressionisme com a tendència naixerà a Alemanya cent anys després).

Acostant-nos a l’obra que avui presentem, us he de convocar de forma prèvia a la visita d’algunes pintures, al meu modus de veure, relacionades. Així, la darrera comunió de Sant Josep de Calasanz  i els afusellaments del tres de maig tenen a veure amb el que us volia traslladar: el domini del clarobscur i el mestratge en el retrat del patiment i l’agonia. Ambdues observacions són, al meu modus de veure, a més d’inigualables, claus per poder recórrer l’homenatge que Goya atorga al seu metge i amic Eugenio García Arrieta.

Goya tenia setanta tres anys i tot i que, al voltant de 1819-1820  hi ha documentat un brot de pesta per la costa llevantina, es creu que la malaltia del pintor en aquells dies, i motiu del quadre que tenim al davant, era una febre tifoide (asseveració extreta a partir del creuament epistolar d’Arrieta amb un col·lega metge).

Des del moment del quadre, se’n sap ben poc del Dr Arrieta, semblaria que el govern, necessitat d’atenció mèdica, l’envià a reforçar l’assistència del brot de pesta que abans referíem. El Dr. Arrieta moriria al bell mig de l’epidèmia.

El mestre Goya rendeix homenatge al seu amic  component un autoretrat que ell, tant domina. Pensem que el Goya autor del quadre és el que pocs mesos després s’instal·larà  en la famosa Quinta del Sordo on, com sabeu,  acabarà desenvolupant tot el seu impressionant llegat de les pintures negres.

En primer lloc, convoco el vostre atenció en la disposició dels personatges del quadre: Goya malalt, recolzat damunt l’espatlla acollidora del seu metge. Alguns han parlat d’una “Pietà laica” i altres, han sabut identificar com a precedent el seu “albañil herido” per explicar una organització iconogràfica que transmet amor i servei al necessitat.

El quadre de Goya presenta alguns aspectes impactants i sobrecollidors. Goya estructura una il·luminació que permet un aïllament de les dues figures respecte a la foscor del seu entorn. Pinta a un malalt fatigat, amb la boca entreoberta, pàl·lid, ullerós, i amb alguns grisos cadavèrics que atorguen gravetat extrema a la pintura.

El malalt, vestit amb un camisó blanc i un batí verdós, disposa les seves mans de forma instintiva prenent, amb darreres forces, el llençol que te damunt les cames.

La figura de Goya queda recolzada damunt l’espatlla d’Arrieta qui, amb gest segur, vital i amorós, acosta un got amb beguda vermellosa i intenció salvífica cap als llavis del mallat.

El darrer detall que us volia aproximar és la figura d’Arrieta atorgant protecció al malalt davant la tenebra que els envolta. El metge, com a darrera defensa d’un cos amenaçat per unes figures negres, lleugerament intuïdes, i que són un clar precedent de la pintura negra de Goya. No oblideu, quan mireu al quadre, de veure “Les parcas” darrere d’Arrieta, i recordeu que, quan Goya les pinta, ho fa per presentar el fantasma amenaçador d’una Espanya violenta, inculta i malalta de mort. 

• “La influencia de la enfermedad neurològica de Goya en su cambio de estilo pictórico” Neurosciences and History 2013; 1 (1):12-20

AUTOR: MANEL SERRANO