L’ART. LA MALALTIA I LA MORT

Introducció i justificació

Us confessaré que ja fa bastant de temps, probablement des de finals dels noranta, i de la ma d’una llavors incipient idea, insistia dins el meu cap quelcom a fer referit a la Història i a la Medicina. Potser per concretar una mica us diré que no havia de ser Història de la Medicina, sinó Història i Medicina.

M’entretindria massa per referir-me a una antiga i potencial idea de treball dedicat a la mort i a la malaltia dels qui han exercit el poder a Espanya, no se, quelcom similar a “Malaltia i Mort del Poder a Espanya”, però ara no tenim temps de rotllos, prefereixo escurçar i donar a entendre que la idea que presidirà aquest apartat de la secció MARH de la nostra web, continua aquell idea iniciàtica, però en aquest cas, no orientat al poder sinó a quelcom més “soft”, a l’art i a l’artista.

Per descomptat, jo no sóc cap expert, ni de bon tros, només que m’he sentit atret, com segur molts de vosaltres, davant d’històries d’artistes o, de les seves pintures, on la malaltia i la mort conformen quelcom interessant i complementari.

Per cert, si algú se sent atret per la mateixa idea i  disposa d’informació i ganes, només ha de parlar amb la nostra directora i, encantats de la vida inserirem la seva aportació en aquesta estimada i particular web.

Fa poques setmanes em va arribar “l’empenta motivacional” quan, conjuntament amb l’Adela, havíem de visitar algunes exposicions, sobretot de fotografia i pintura, en l’anomenada Barcelona Gallery Weekend. És per nosaltres una jornada anual obligada però, aquest cop, no vaig poder acompanyar-la.  

A l’arribar a casa l’Adela em parlava d’un tal Oscar Dominguez, pintor surrealista espanyol, instal·lat a París en el període d’entre guerres, partícip del grup de Montparnasse i mort, després de ser diagnosticat d’una acromegàlia, a la jove edat de 51 anys. La causa de mort va ser un traumatisme craneoncefàlic posterior a una intoxicació etílica.

Oscar Dominguez 1

Més enllà de l’interès de la seva pintura, que us asseguro que en te, va tornar a aparèixer la idea d’aquella relació que us esmentava al començament: l’art,  la malaltia i la mort. No importa que sigui la malaltia i mort d’un artista o la malaltia i la mort pintades per un artista. Ambdues circumstàncies segur que guarden un punt d’interès en el si d’un grup com el nostre, grup on, a més dels coneixements al voltant de la malaltia, coexisteix la sensibilitat suficient com per admirar i posar en valor la creativitat i les seves  distincions.

Fins aquí la justificació a aquesta modesta col·laboració. A partir d’ara la primera protagonista d’aquestes històries:

 

La Columna Rota

Khalo

 

LA COLUMNA ROTA. Frida Kahlo (1.944.  40*37 cm.  Ciutat de Mèxic.

Magdalena del Carmen Frida Kahlo Calderón, va néixer a Mèxic a 1907 i va morir al seu estimat país a 1954.

Coneguda, entre altres coses, pel seu feminisme pioner; per la seva militància comunista; per una vida torturada pel dolor i per la relació amb el pintor Diego Rivera; pels seus amants (León Trotski), i  també, pel seu compromís amb la llibertat, Frida va ser una notable pintora entesa, amb no poques dificultats, en el que entendríem un mig camí entre l’expressionisme i el surrealisme

La seva curta obra, només quaranta-tres pintures, va estar creuada per una inclinació natural a  la seva pertinença indígena. Així, val la pena reconèixer un ús del color on els records fauvistes es barregen amb l’homenatge als seus orígens.

Frida es una particular exponent del que coneixem com les avantguardes d’entre guerres.

Frida Kahlo va ser una dona maltractada per la vida, així, a més d’una poliomielitis infantil i una atròfia muscular derivada a la seva cama dreta, va afegir un terrible accident de tràfic als 17 anys que va procurar múltiples fractures de la seva columna, pelvis, braços i costelles. Aquest politraumatisme requerirà, a més de trenta intervencions quirúrgiques,  llargs períodes d’immobilitat, cotilles ortopèdiques  i dolor, molt de dolor.

La seva mort, poc clara, però identificada amb causa formal d’embòlia pulmonar, va venir precedida, un any abans, de l’amputació d’una cama.

La vida, el patiment i la obra de Frida Kahlo ens ensenyen a una dona turmentada, una personalitat complexa, narcisista, poc púdica i arrasadora. No es va saber  estar, al llarg de la seva curta producció pictòrica, de la utilització de l’autoretrat d’una forma quasi abusiva.  D’aquesta manera, l’autoretrat,  ple de color i records “costumbristes” dominarà el seu recorregut.

El quadre que avui portem a aquest racó de la web, es titula: “Columna rota”. Va ser pintat al 1944 per una Frida encara jove. Tenia 37 anys.

A ningú se li escapa que aquest autoretrat expressa, com poques pintures, la voluntat de l’artista per fer públic el seu dolor, la seva fragilitat i també, per que no dir-ho, el seu orgull azteca, inalterable malgrat les seves desgràcies.

Fixeu-vos en el motiu central de la pintura: una orgullosa columna jònica, clàssica i bella, que identifica el seu raquis malmès, esquerdat i trencat. Brutal!

Però si impactant és la imatge central del quadre, per mi és tant o més suggeridor com vol expressar la seva lluita serena: Així,  l’aparença d’un dia lluminós i clar, juntament a una mirada profunda i sense retrets , són un dramàtic contrapunt a una cotilla que empresona un cos jove, encara atractiu, i alhora, travessat per dotzenes d’agulles simbolitzant el dolor i el patiment. Fantàstic.

Ho deixo aquí. Vindran més.

Manel Serrano

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *