L’ànima despullada



Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.

Fa pocs dies vaig rebre, com tots, el missatge d’en Pere convocant-nos a la pregària, i al sentiment, per la mare traspassada.

Vaig poder parlar amb en Pere mentre vetllava el cos de la seva mare al tanatori de Mollerussa i allà, al bell mig de la conversa i entre emocions sanglotades, emergia novament aquell xaval de vint-i-un anys que vam conèixer a la facultat, una barreja de tendresa i sensibilitat, cert és que, en aquest cas, envoltades d’una gran tristor, una enorme i serena tristor.

He tingut la fortuna de viure i estar molt a prop d’en Pere al llarg d’aquests quaranta anys. Ha estat un llarg passeig on a passos subtils i inexorables ens hem fet grans, com tots, i al llarg d’aquest camí sempre l’he percebut com una persona que, a més dels qualificatius que abans expressava, ha sabut conduir la seva vida a través de l’empatia, la confiabilitat i la discreció.

Però, avui voldria assenyalar una de les particularitats que fan gran la figura d’en Pere: la seva capacitat per deixar anar les emocions.

Mai ha sentit pudor ni necessitat de reprimir les seves llàgrimes, no s’ha avergonyit mai dels seus sentiments, ha tingut sempre la valentia de despullar l’ànima i ha contagiat des del primer moment, tant la seva joia, com la seva aflicció.

Ahir, quan em descrivia el vestit d’estrena que la mare s’havia comprat per aquell moment, i amb el que la van vestir a fi tornar a veure, lluïda, al seu marit, jo continuava percebent entre sanglots, i veus ennuegades, a aquest prodigi de tendresa que fa d’en Pere, l’amic entranyable que tots gaudim.

Bé, faig arribar aquestes ratlles fins aquí. Un voldria que servissin de consol i record per l’amic, però també, si m’ho permeteu,  per a tots i totes els que hem anat perdent al llarg d’aquests anys  alguna mare, o algun pare . No oblidéssim pas que, d’alguna manera, és també mèrit seu que hàgim arribat plegats fins al dia d’avui.

Manel Serrano

Pd. Cinta en el meu record.

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

8 comentarios en «L’ànima despullada»

  • el sábado, 7 de noviembre de 2020 a las 10:47 am
    Enlace permanente

    No coneixiem a la seva mare, però ens podem acostar una mica perquè coneixem en Pere i amb ell s’han quedat no nomes la memòria de la seva mare si no també allò tan intangible però tant profund com és el caràcter, els sentiments i la empatia.

    Sit tibi terra levis

    Respuesta
    • el lunes, 9 de noviembre de 2020 a las 4:16 pm
      Enlace permanente

      Absolutament d’acord Lluís.
      Per cert, crec que ja t’ho vaig expressar però et trasllado, un cop més, l’agraïment per haver compartit amb nosaltres el procés del final de la vida de la teva mare, per mi va significar tot una lliçó d’estima i delicadesa.
      Gràcies

      Respuesta
  • el sábado, 7 de noviembre de 2020 a las 11:54 am
    Enlace permanente

    Una gran descripciò del nostre estimat Pere i el que representa per nosaltres, plena d’afecte. Estem amb tu, Pere.

    Respuesta
  • el sábado, 7 de noviembre de 2020 a las 7:46 pm
    Enlace permanente

    Gracias Manel por haber sentido la necesidad de escribir estas palabras tan emotivas. Me conmueven pensando especialmente en Pere y también pensando en todos los que hemos ido perdiendo padres y madres. Me conmueve especialmente el primer verso de la cita que encabeza tu escrito: “Em costa imaginar-te absent per siempre”

    Respuesta
    • el lunes, 9 de noviembre de 2020 a las 4:19 pm
      Enlace permanente

      Del libro “Estimada Marta” de Martí Pol. Por cierto, un libro preferente en mi biblioteca, en su interior atesoro las dedicatorias que en él inscribieron: Cinta; Marian; Lourdes; Carmen; Pepe; Pere i Joan S, por mi veintidos aniversario.

      Respuesta
      • el viernes, 13 de noviembre de 2020 a las 7:55 pm
        Enlace permanente

        Un descubrimiento para mí, reconozco mi ignorancia. Son unos versos maravillosos,

        Respuesta
  • el lunes, 9 de noviembre de 2020 a las 1:11 pm
    Enlace permanente

    Gràcies Manel, gràcies amics per aquestes paraules, tant en nom meu com de la meva mare.
    Les he llegit amb la ment, però les he sentit amb el cor i, altra vegada, les llàgrimes han brotat del meus ulls, suaus i dolçes i, al mateix temps amb dolor fem meves les paraules :
    “Em costa imaginar-te absent per sempre”
    Pere S.

    Respuesta
    • el lunes, 9 de noviembre de 2020 a las 7:06 pm
      Enlace permanente

      Res que agrair, Pere. El teu procés de patiment i aflicció també era una mica nostre.
      Endavant

      Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *