LA SONATA KREUTZER
Aquest any es celebra el 250 aniversari del naixement de Ludwing van Beethoven (Bonn 1870-Viena 1827), la qual cosa es un bon motiu per recordar-lo i estar agraïts de que trepitgés aquest mon d’una manera tan sublim, deixant unes pitjades inesborrables que per sort encara podem sentir al escoltar les seves creacions.
Sens dubte, Beethoven va ser un revolucionari de la música. Va assimilar les virtuts de mestres precedents como Haydin i Mozart per pujar un esglaó (o una escala sencera) al mon del llenguatge musical, aconseguint anar mes enllà de les fronteres del seu temps. Es el prototip del artista independent, convençut del valor de la seva experiència i la necessitat de transmetre-la. No sempre va tenir l’èxit merescut, però va plantar cara a la incomprensió, decidit a avançar en la evolució del seu llenguatge expressiu, ple de premonicions i audàcies i lliure d’influències, anticipant tècniques i visions que explorarien músics del segle XX.
La seva música no era fàcil i tampoc ho devia ser el seu caràcter. Quan la sordesa el va aïllar del mon, Beethoven es va refugia en ell mateix i va viure la musica fins assolir una interpretació de la vida i del compromís creador d’una idiosincràsia apassionant i inimitable. Així ho explica Goethe a una carta al poeta Zelter: “No he vist mai a un artista mes concentrat, mes enèrgic, mes profund. Entenc que la seva actitud respecte al mon deu ser extraordinària. El seu talent m’ha impressionat; desgraciadament es tracta d’una personalitat esquerpa i hostil que encara que no s’equivoca al dir que el mon es detestable, no s’esforça el mes mínim per fer-lo mes habitable o suportable, ja sigui per sí mateix o per als altres. La seva actitud es, per altra banda, mol comprensible o inclús digna de compassió ja que ha perdut l’oïda i això segurament el lacera encara mes en la seva naturalesa musical que en la social. El seu caràcter es lacònic y crec que amb el temps encara es farà mes escèptic a causa dels problemes físics.”
Altres amics, com el compositor Ludwing Spohr el veient mes aviat com un home melancòlic i així ho expressava: “Si per a qualsevol persona es una desgracia quedar-se sord, quant mes ha de ser-ho per un music! Fins quin punt es possible resistir-ho sense caure en la desesperació? No em sorprèn lo mes mínim la quasi perpetua melancolia de Beethoven”.
La figura de Beethoven té moltes semblances amb un altre gran artista del seu temps, Francisco de Goya (Fuendetodos 1746-Burdeos 1826). Tots dos viuen la transició del segle XVII al XVIII, han patit la sífilis, s’han quedat sords i assimilen les millors tècniques del segle XVIII per fer un salt cap al futur i quedar flotant a un firmament d’intemporalitat.
Un exemple del caràcter de Beethoven i la seva revolució musical es la Sonata per violí nº 9, op. 47. Inicialment es deia Bridgetower, nom del violinista que la va tocar el dia de l’estrena al 1802, però prenent una copa després del recital, Bridgetower va fer uns comentaris insultants d’una dona que era amiga de Beethoven i llavors el compositor, furiós, va canviar la dedicatòria a un famós violinista francès, Kreutzer, nom amb el que es coneguda. Aquesta sonata es distingeix per la exigència d’interpretació del violi i la seva emotivitat. El primer moviment, Adagio, es furiós, el segon, Andante, mes contemplatiu i el tercer, Presto, alegre i exuberant. Per cert, Kreutzer no es va atrevir mai a interpretar-la. El públic de l’època no va saber entendre ni apreciar aquesta peça musical, segurament degut a la progressiva experimentació dialèctica i tímbrica que estableix entre els dos instruments, el violí i el piano.
La sonata Kreutzer va inspirar a Tolstoi la novel·la homònima, publicada al 1889, un autèntic tractat envers la gelosia. El protagonista Pózdnyshev explica a un company de viatge les raons que l’havien impulsat a matar a la seva esposa quan tocava al piano la sonata Kreutzer acompanyant a un violinista del que estava gelós. Un dels motius al·legats per Pózdnyshev es la força de la música per desencadenar la fúria, simbolitzada pels contundents acords inicials d’aquesta peça.
La sonata Kreutzer també ha inspirat imatges. El quadre mes famós es el que va pintar René Xavier Prinet al 1901, captant la abraçada del violinista i la pianista (foto de la entrada), i el mon del cinema conta amb tres pel·lícules amb aquest titol; la primera es va filmar als EEUU al 1915, la segona a la URSS al 1985 i lúltima al RU al 2008.
Podríem dir que aquesta sonata ha portat cua.
Cinta.
- EL PALACIO DE DIOCLECIANO - sábado, 20 de mayo de 2023
- Cercant l’Art III (nº 4, maig) - sábado, 20 de mayo de 2023
- Cercant l’Art III (nº3, abril) - sábado, 22 de abril de 2023
Quin plaer, Cinta, llegir el teu escrit! A part de la riquesa del seu contingut i lo molt que m’agrada la teva forma de comunicar, considero un autèntic luxe poder apprendre d’allò que tu de manera tan natural comparteixes… Es veu la teva llarga trajectòria gaudint del mon de la cultura, les arts, i tot això amb la teva emprenta personal, amable, en que ens ho fas arribar…
Cel.lebraré que el teu pas per aquesta secció sigui llarg….!!!! En gaudirem tots, i jo de manera molt especial. Una forta abraçada i fins molt aviat!!
Gracies Cristina. Es un plaer poder compartir la teva sensibilitat i el teu entusiasme.
Maravillosa exposición de un autor y una obra atemporal. Gracias Cinta por esta clase de sensibilidad.
Gracias a ti Miguel. Tu nos podrías hablar mejor que nadie de la música y su sentimiento. Siempre me ha parecido maravilloso saber tocar un instrumento. A ver si te animas a publicar algún artículo y a una actuación cuando por fin podamos reunirnos.
Completamente de acuerdo con Cristina, Cinta nos ilustra con sus conocimientos…., la figura de Beethoven, la pieza musical, la novela de Tolstoi, las películas sobre el tema…. Muy interesante y rematado con el enlace para escuchar la Sonata. Fantástico. Gracias Cinta
Gracias Gabi. Antes de internet hubiera sido mucho más complicado. La mayor satisfacción es que paseis un ratito agradable.
Cinta, acabo d’escoltar la Sonata Kreutzer que no la recordaba (i aixó que soc fan incondicional de Beethoven), i la he percebut mes intensa després del que has escrit sobre el caràcter de l’autor i sobre Tolstoi. Un bocí mes d’art sonor. Anne-Sophie Mutter molt posada en el paper entre melancòlic i enfadat: esplèndida. Gràcies.
Gracies Lluis. Estic d’acord. Coneixer l’historia d’una peça musical o d’una obra d’art ens obre finestres al cervell que ens permeten gaudir-la encara amb mes llum.
Muy inspirador… y muy buenas referències.
Gracias por participar en nuestra web y el comentario. Si, es un ejemplo de como la música nos influye e inspira otras Artes.