LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA

Print Friendly, PDF & Email

Fa unes setmanes va morir la Rosario. La Rosario era l’única amiga que li quedava a la mare, ara, només li resta la Mercè, la seva germana.

Vam endarrerir la notícia fins que un dia, sobtadament, ens demanà acompanyar-la per anar a visitar la seva amiga a la residència. Era previsible, no havíem trobat el moment oportú i ella, lentament, ens avançà. Alguns dies després, la recordo arraulida en un racó del sofà i amb uns ulls, tant envermellits com secs, repetint la trista lletania: “pobreta meva, pobreta meva”.

Des del dia que això va succeir i durant algun temps després, vaig voler estar més a prop de la mare, així què, a fi de distreure-la una mica, la vaig dur a casa i vam compartir plegats les següents setmanes.

Sovint la veia asseguda al costat de la finestra, a estones omplint  revistes de càlcul i sopa de lletres, a estones dormint i altres, potser les més, mirant, o esperant trobar a través del vidre, la sorpresa d’una memòria de temps enfosquida.

Com us deia, la mirava i la mirava, i sovint pensava que, quan arribi,  em serà difícil acceptar l’hegemonia d’un record de dona molt envellida, limitada, sense forces, la memòria d’una mare que com la seva vida, va quedant encongida, despullada, una mare i una vida inevitablement petites.

Perquè la vida es fa petita. Van quedant enrere aquelles enormes distàncies que són els somnis, els projectes, els fills. Recorres tots aquells quilòmetres  que expliquen el teu ésser i a ulls de tots, també dels teus, ets una vida ampla i plena.

I no saps ben bé perquè, a voltes una malaltia, una pèrdua, una jubilació o, simplement el pas del temps i de sobte, els fills han marxat de casa, ja no saludes pujant a l’ascensor de la feina, ni la “secre” del servei et persegueix a fi que recordis no se que. Ja  no busques inquiet un forat buit al menjador, ni passes saludant a un grapat d’habituals que dinen a la mateixa hora que tu. No reps la nota d’en Manolo de Còrdova, com tampoc esperes res del Toño de Madrid ni d’en Fernando des de Santiago…. igual ja en tenies ganes d’anar una mica menys atrafegat, igual si, a la teva mirada, ara, ja no li cal anar tan lluny, tot li queda molt més a prop, més recollit, més petit……

Ah! disculpeu, han trucat a la porta i per uns moments us he deixat aquí penjats i amb una editorial a mig escriure. Era de correus, una carta certificada. Abans les havia de recollir sempre a l’oficina, mai em trobaven, ara és al contrari.

No sé si anava per aquí la cosa, però ara m’ha vingut al cap alguna de les fotos que el grup de La Pua Trekinera us fèieu l’altre dia des del Turò de l’Home. Quina patxoca pensava, i quina sort que tenim de tenir-nos. Que tornin a la teva vida tota aquella colla amb la que somiaves fa més de quaranta anys, és més que una sort, potser una benedicció per ser bona gent. I ho és per què sense adonar-nos, estem fent que la vida s’allargui amb la de tots, s’eixampli i és faci més gran.

5FCEB591 2810 417F 9BFF 10433DC9700B

Manel Serrano
Últimas entradas de Manel Serrano (ver todo)

Manel Serrano

Metge i empresari. Quasi jubilat. És un amant de la conversa, l'art, la literatura i la història. Mitòman i hedonista clàssic, embogeix per París, el bon menjar i el bon beure.

7 comentarios en «LA MARE, LA ROSARIO I LA VIDA PETITA»

  • el sábado, 25 de noviembre de 2023 a las 8:06 pm
    Enlace permanente

    Sí Manel, tens raó…la vida té aspectes meravellosos i d’altres tristos. Fins i tot les persones que han tingut una vida llarga i plena, rodejats del seus éssers estimats, com la teva mare, es troben amb aquests moments durs, de pèrdua…El meu pare, que va viure també una llarga vida, amb moltes experiències dures de jove i molt felices de més gran, amb la familia i els amics, sentia la pèrdua dels seus companys del tenis i la de la seva dona estimada… Jo, al igual que tú, em vaig fer més present al seu dia a dia, i va gaudir de moments de felicitat i oblit del què l’amoïnava. Va ser un plaer i un luxe per mi.
    Respecte als amics retrobats, m’heu sentit molts cops afirmar que heu vingut per enriquir la mena vida, amb trobades divertides, activitats que no faria sola i que gaudeixo d’allò més, i per fer decantar la balança de la vida cap a la banda meravellosa…!
    Una forta abraçada!
    Cristina

    Respuesta
  • el martes, 28 de noviembre de 2023 a las 3:03 pm
    Enlace permanente

    Manel, primer vull dir-te que m’has tocat el cor amb el teu escrit.
    Si… com dol veure com el món, el nostre, i especialment el dels éssers més estimats que van per davant de nosaltres, sembla encongir-se amb el pas dels anys.
    És ben cert que els horitzons que creiem albirar a la nostra joventut se’ns han apropat i desdibuixat: però també ho és que ara hi distingim detalls que abans se’ns escapaven.
    Llavors no sabíem que els maldecaps i somriures compartits d’aquell temps, estaven generant no solament vistoses flors que ja estimàvem, sinó també arrels. Arrels que amb pas dels anys han demostrat ser fortes i plenes de vida.
    Com tu dius, amplada… i fondària és el que ens regalen els moments viscuts amb els bons amics, llavors i ara.
    Els agraíem, i els agraïm cada dia que passa.
    I ho continuarem fent quan feliçment visquem els nous que encara estan per vindre.
    Una forta abraçada.

    Respuesta
  • el viernes, 1 de diciembre de 2023 a las 11:30 am
    Enlace permanente

    Preciosa editorial, Manel. Moments com aquests eixamplen la vida. Són els petits detalls els que sumats la fan més gran.
    Abraçades.

    Respuesta
  • el sábado, 2 de diciembre de 2023 a las 8:23 am
    Enlace permanente

    Gràcies amics, utilitzant una mica a Gabriel Celaya:
    Con vosotros me ensancho, me ensancho.
    Petons

    Respuesta
  • el miércoles, 6 de diciembre de 2023 a las 9:10 pm
    Enlace permanente

    Manel, cuanta razón en todo tu escrito. La vida vista desde la perspectiva del tiempo nos da mucha sabiduría y también mucha nostalgia que la suaviza los amigos, los de verdad, para que engañarnos en este momento, sería ilógico.
    Con lágrimas en los ojos, leerte hoy, cuando mañana hará 8 años que mi madre nos dejó, ha sido conmovedor. Gracias

    Respuesta
  • el lunes, 11 de diciembre de 2023 a las 11:09 pm
    Enlace permanente

    Muchas gracias, Ana.
    Vale la pena saber que aquí estamos y que aquí nos tenemos para, llegado el caso, darnos la mano y andar juntos y un poquito más allá.
    Manel
    Pd. Mi sentimiento por el recuerdo a tu madre.

    Respuesta
  • el sábado, 16 de diciembre de 2023 a las 11:49 pm
    Enlace permanente

    Boniques paraules. Records en la nostre memòria. Quina sort tenir-nos

    Respuesta

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *